L'aventura

Beckmann 1950

El 1950 Heinrich Böll (1917-1985) va escriure aquesta breu narració, "L'aventura". Böll va ser un dels grans novel·listes de la postguerra de la II Guerra Mundial a Alemanya. En ell hi ha un potent diàleg entre humanisme i catolicisme. Va ser Premi Nobel de Literatura el 1972.

"En Fink s'adreçà a l'entrada lateral de l'església. A dreta i esquerra del deteriorat asfalt hi havia petits parterres triangulars, tancats per una reixa de ferro negre: terra negrosa i amarga, i dos boixos les dures i marcides fulles dels quals semblaven de cuir. Va empènyer amb l'espatlla la porta folrada de marró i va entrar en un cancell amb olor de floridura; va haver d'empènyer una altra porta folrada. Aquest cop ho va fer amb el puny i ràpidament, abans d'entrar a l'església, va llegir un cartell que hi havia penjat en un tauló: "Orde Terciari de Sant Francesc - Anuncis...".

A l'església hi regnava una llum tènue i verdosa, i en Fink va descobrir en una paret pintada a l'oli, el color de la qual no va poder identificar, un rectangle de cartó blanc brillant amb una mà pintada, de color negre, assenyalant cap a baix. Sota l'índex, molt recte i desproporcionadament llarg, hi deia: "Confessors". Més avall, dins d'un marc marró, hi havia uns botons de marfil fosc i unes targetes amb noms. Sense molestar-se a desxifrar-los, va pitjar a l'atzar un qualsevol d'aquells timbres, i va tenir la impressió d'haver fet quelcom d'irreparable, de definitiu. Després va escoltar. No se sentia res.

Va posar el dit en una pila d'aigua beneïda de guix amb forma de petxina, pintada de color rosa, que en la penombra semblava una gran gola artificial a la qual se li hagués trencat la vora. Es va senyar lentament i s'adreçà a la nau central. Va veure a cada costat dos confessionaris amb cortines vermelloses corregudes i va descobrir llavors que l'estuc de les voltes que es recolzaven en els pilars gòtics s'havia desprès, deixant al descobert la lletja maçoneria de maons groguencs que li recordava fins a cert punt un establiment de banys passat de moda. L'antiga entrada lateral estava tapiada amb pedres tosques, i encastat enmig de la maçoneria s'hi veia el marc d'una finestra, vell i retorçat, en un altre temps pintat blanc.

En Fink es va agenollar a la nau central i va mirar de resar, però, per sobre de les mans creuades, procurava no perdre de vista els quatre confessionaris, travessant una vegada i una altra la penombra amb els seus ulls per tal que no se li escapés el sacerdot que podia sortir de qualsevol racó. Probablement passaria per la sagristia i vindria del fons de la nau on en Fink, en la mitja llum, descobria una campaneta de llautó amb una cinta de vellut vermell a costat de la llum perpètua. Cap a la meitat, l'església era més clara i en Fink va veure que tota la nau central havia estat restaurada; la maçoneria, malparada i de superfície irregular, aguantava una coberta provisional molt plana, feta amb velles planxes brutes, algunes de les quals enfosquides per l'encerat; i els sants de les columnes estaven tots decapitats: estranya i emocionant guàrdia d'indefenses figures de guix a les que els hi havien tallat el cap i arrancat els símbols de les mans; massissos i foscos torsos les mans mutilades dels quals semblaven inclinar-se cap a ell demanant-li alguna cosa.

En Fink volia desvetllar dins seu remordiments i propòsit d'esmena, però no ho aconseguia, estava massa neguitós; i del seu interior brollà un desordre de pregàries sincopades, interrompudes per records i per l'insistent desig de liquidar aquell assumpte i tornar a allunyar-se ràpidament d'aquella ciutat.

S'adonava que allò que volia confessar començava ja a convertir-se en record, envoltant-se d'una aurèola i desprenent-se insensiblement del pla d'una quotidianitat pesada i bruta, i que semblava que algun dia molt proper quedaria flotant per sobre d'ell com una bonica i pecaminosa aventura, quan en realitat també sabia que només s'havia sotmès a les regles d'aquell joc per una mena de cortesia; però l'aclaparadora naturalitat i mortal seriositat d'aquelles regles l'omplien d'espant. Ja abans havia estat a punt de reaccionar, però va seguir el joc tot dient-se que era només un acte mecànic, un procés natural i necessari, quan dins seu sabia que la sageta tensava ja l'arc, que el tret es produiria i l'encertaria indefectiblement en aquell punt invisible al que no aconseguia donar cap altre nom que el d'ànima.

Va sospirar i es va començar a impacientar; dins seu suraven aquestes imatges: la que s'anava esvaint a poc a poc i la real, contigües, superposades, de vegades confonent-se, i la seva mirada, en angoixada espera, passava revista als sants decapitats fins a arribar a aquella cinta de vellut vermell de la campaneta.

Va pensar que potser el timbre no funcionava o que el pare el nom del qual havia considerat innecessari llegir havia sortit. No coneixia aquesta mena de confessions; en un altre temps, s'havia burlat d'elles. Quan es disposava a aixecar-se per adreçar-se altra vegada al tauler de timbres va veure, en el marc estàtic de l'església buida, una figura fosca que sortia de la sagristia, s'agenollava davant de l'altar i s'adreçava als confessionaris de la banda dreta. En Fink va observar atentament el frare; la seva figura era alta i esvelta i la corona de cabells que li havia deixat la tonsura era espessa i negra.

En Fink va mirar de provocar, ràpidament, en el seu interior, contrició i propòsit d'esmena, va recitar en silenci aquella fórmula que sabia de memòria des de feia vint anys i es va aixecar. Va ensopegar al sortir al corredor; en el dibuix amb flors de lis en vermell i negre de les rajoles hi devia d'haver algun desperfecte; es va agafar a un reclinatori i va sentir com el pare apagava la diminuta llumeta i corria la cortina. Quan es va agenollar en aquell racó humit, fosc i incòmode i va veure la pàl·lida orella a través de la reixeta, va sentir que el cor li bategava fins a la gola; estava tan emocionat que no podia parlar.

- "Lloat sigui Jesucrist", va dir una veu en un to que li va semblar indiferent.

En Fink es va esforçar a dir: "Pels segles dels segles, amén".

I va callar. La suor li baixava per l'esquena i li enganxava la pell a la camisa, que l'oprimia sense compassió com si hagués estat immersa en aigua; semblava que no li deixava espai per a respirar. El sacerdot s'escurà la gola.

- "He comès adulteri", va murmurar en Fink, i sabia que en dir això havia fet gairebé tot el que podia fer.

- "Vostè està casat?"

- "No."

- "Però la dona sí que ho està?"

- "Sí."

- "Quantes vegades?"

La pregunta li va tornar de cop la serenitat. Tot el que havia semblat borrós als seus ulls, aquella gran orella blanquinosa que li semblava gegantina i la reixeta d'un estrany marró crepitant com les que recobreixen els pastissos de poma, tot ho veia ara clarament, amb tota la seva realitat; i va mirar dins de la màniga que penjava del braç recolzat del sacerdot, fosca caverna entre l'hàbit i la pell pàl·lida i lleugerament vellosa.

- "Una vegada", i se li va escapar del pit un profund sospir que no va poder reprimir.

- "Quan?"

Les preguntes li arribaven breus, ràpides, sense cap mena d'accent personal, com les d'un metge a la revisió militar.

- "Avui", va contestar ell.

Efectivament, aquell acte que li havia semblat infinitament llunyà, aquella paraula li acostà com una càmera fotogràfica que el fixés disparant el seu objectiu. Es va veure obligat a veure de prop una cosa que no volia veure.

- "Eviti el tracte amb aquesta dona."

Fins llavors no se li havia acudit a en Fink que la tornaria a veure; era una burgeseta graciosa, de coll grassonet embolicat per una bata vermella, ulls avorrits i tristos, i se la va representar tan intensament que gairebé no va sentir la pregunta del sacerdot.

- "Vostè l'estima?"

No va poder dir que no; però dir que sí li va semblar més desorbitat encara. Es va quedar pensarós mentre sentia que la suor se li acumulava sobre les celles, ardent.

- "No", va dir precipitadament; i va afegir: "És difícil evitar tractar amb ella."

El sacerdot va callar, i en Fink va veure que per un moment les seves parpelles abaixades s'aixecaven i deixaven entreveure un parell d'ulls grisos molt serens.

- "Soc representant d'una empresa de cases prefabricades", va dir, "i la... la senyora ens ha encarregat una casa."

- "I vostè té aquesta demarcació?"

- "Sí."

Va pensar que tindria que entrar en negociacions amb ella, ensenyar-li plànols, discutir pressupostos, aconsellar-li detalls, infinitat de detalls que, si volia, podrien durar mesos.

- "Demani el trasllat."

En Fink no va contestar.

La veu es va fer més insistent.

- "Faci tot el possible per no tornar a veure-la. El costum és fort, molt fort. Vostè té el sincer desig i el propòsit de no tornar a veure aquesta dona."

- "Sí", va contestar en Fink immediatament, convençut que per primera vegada deia realment la veritat.

- "Intenti-ho; faci tot el que pugui. Pensi en el passatge de les Escriptures que diu: "Si la teva mà esquerra t'escandalitza, talla-la. Accepti els inconvenients materials." Va callar un moment i després va afegir: "Ja sé que no és fàcil, però l'infern no ens dóna facilitats."

La seva veu perdé altra vegada l'accent personal i va dir:

"Què més?"

En Fink es va estremir. No estava familiaritzat amb aquell tipus de confessió, tot i que ja havia vist que era seriosa, tremendament seriosa, molt més que aquella higiene personal que ell practicava cada tres mesos, a casa, amb el seu director espiritual.

- "Alguna cosa més?" va preguntar impacient la veu. "Quan es va confessar per darrera vegada?"

- "Fa vuit setmanes."

- "I quan va combregar?"

- "En fa quatre."

El pare va començar a recitar amb veu monòtona els manaments com estava acostumat a fer amb els seus feligresos, gent que amb prou feines sabia el Credo i el vocabulari religiós de la qual es limitava al Parenostre i l'Avemaria. En Fink es va sentir incòmode, volia marxar.

- "No", deia en veu baixa fins arribar al cinquè manament.

El pare es va saltar el sisè.

- "No robaràs", va dir el sacerdot impassible, "i no mentiràs, el setè i vuitè manaments."

En Fink es va posar vermell, va sentir escalfor a les orelles. Per l'amor de Déu, ell no era dels que roben.

- "Ha mentit?"

En Fink no va contestar. Mai ningú no li havia preguntat si havia mentit. Li va semblar que mai no s'havia confessat. Aquelles crues fórmules li semblaven cops, i descobrint que no ho havia confessat mai, va murmurar:

- "Doncs sí, les cases, les nostres cases, no són del tot com es diu al catàleg... vull dir que ells... la gent, se sent moltes vegades defraudada quan efectivament les veu..."

El sacerdot no va poder reprimir un "Ah!" i va dir:

- "També en això hem de ser sincers, tot i que..." va buscar les paraules "tot i que sembli impossible. Però és una mentida vendre una cosa del valor de la qual no s'està convençut."

Va tornar a escurar-se la gola i en Fink va observar que el braç que estava recolzat desapareixia quan el pare va començar a murmurar:

- "Això és tot, i ara demanarem amb fervor al Nostre Senyor Jesucrist que intercedeixi per nosaltres. Va morir a la creu per redimir-nos dels nostres pecats i cada un dels nostres pecats el torna a clavar a la creu. Torni a penedir-se, a fer propòsit d'esmena i resi com a penitència una part del rosari: els misteris de dolor."

El sacerdot es posà dret al centre del confessionari, murmurant amb els ulls tancats, fins que de cop es va girar envers en Fink, va pronunciar amb més claredat l'"Absolvo te" i va fer el senyal de la creu.

- "Lloat sigui Jesucrist."

- "Pels segles dels segles, amén" va contestar en Fink.

Estava entumit i tenia la sensació que havien passat hores. Es va asseure en un banc i va treure el mocador; i quan va començar a assecar-se la suor, va veure que el pare tornava a desaparèixer a la sagristia.

Estava cansat. Va mirar de resar, però les paraules queien en el seu interior com una pluja de còdols sords, i mentre lluitava contra el son, va veure amb els ulls mig tancats que ara, al racó fosc a costat de l'entrada lateral, cremaven unes espelmes davant de l'altar de la Mare de Déu; els modestos blens d'estearina oscil·laven inquiets, es consumien a si mateixos sense deixar rastre i la seva llum feia gronxar a la paret de la nau central la silueta d'una velleta enorme amb una precisió fantàstica; uns pocs cabells que li sobresortien del front es reflectien durs i negres a la paret, un nas infantil i uns llavis caiguts de tan cansats es movien en silenci: un monument fugaç que sobrepassava les mutilades figures de guix i semblava voler depassar el límit del sostre."