Guiatge moral

Moreau 1889

"Igual que hi ha dues maneres d'indicar el camí a un viatger que cerca indicacions, també hi ha dues formes de guiatge moral per a la persona que cerca la veritat. Una forma consisteix a assenyalar a la persona els objectes que s'ha de trobar, i que s'orienti a partir d'aquests objectes.

L'altra forma consisteix a indicar a la persona la direcció únicament sobre la brúixola que porta, i en la qual sempre veu una direcció invariable que li permet assabentar-se de qualsevol desviació.

La primera forma de guiatge moral és la de les estipulacions i normes formals: es donen a la persona les característiques concretes dels actes que ha de dur a terme i dels que no.

"Respecta el sàbat, circumcida't, no robis, no beguis alcohol, no matis cap ésser vivent, cedeix un delme als pobres, no cometis adulteri, fes les ablucions i resa cinc cops al dia, bateja't, combrega, etc.". Així són les disposicions de les doctrines religioses formals: la brahmànica, la buddhista, la musulmana, la jueva i l'eclesiàstica, falsament anomenada cristiana.

L'altra forma consisteix a indicar a la persona una perfecció que no assolirà mai, però vers la qual dins seu sent l'aspiració: a la persona se li indica un ideal, respecte del qual sempre pot mesurar el grau d'allunyament.

"Estima el teu Déu amb tot el cor, i amb tota l'ànima, i amb tot l'enteniment, i estima el proïsme com a tu mateix. Sigueu perfectes, com el vostre Pare celestial.". Vet aquí la doctrina del Crist.

El compliment de les doctrines religioses formals es verifica per mitjà de la coincidència dels actes amb les estipulacions d'aquestes doctrines, i la coincidència és possible.

El compliment de la doctrina del Crist es verifica per mitjà de la consciència que es té del grau de discordança en relació amb la perfecció ideal (el grau d'apropament no es veu: només es veu la desviació respecte a la perfecció).

La persona que professa una llei formal s'assembla a una persona que s'està dreta sota la llum d'un fanal que penja d'un pal. Sota la llum del fanal té prou claror i més enllà ja no hi pot anar. La persona que professa la doctrina del Crist és com una persona que porta un fanal amb una perxa més o menys llarga: al davant hi té sempre una llum que l'empeny a seguir-la, i que li descobreix cada vegada un espai nou il·luminat que l'atrau.

El fariseu dóna gràcies a Déu de complir-ho tot. El jove ric, que també ho ha complert tot des de petit, no entén què li pot faltar. Aquesta gent no pot pensar d'altra manera: al davant no hi tenen res a què continuar aspirant. Han donat el delme, han respectat el sàbat, han honrat els pares, no han robat, ni matat ni han comès adulteri. Què més han de fer? Per a qui professa la doctrina cristiana, en canvi, l'assoliment de qualsevol grau de perfecció suscita la necessitat d'accedir a un nivell més elevat, des del qual se n'obre un d'encara més elevat, i així sense fi.

Qui professa la llei del Crist sempre es troba en la situació d'un "cercador". Sempre se sent imperfecte perquè no veu darrere seu el camí que ha recorregut, i en canvi sempre veu al davant el camí que encara ha de fer i que encara té per recórrer."

Lev Tolstoi al Postludi de La Sonata Kreutzer (1889)

(també anomenat "La Sonata a Kreutzer" o "Sonata a Kreutzer"; traducció de Miquel Cabal Guarro, amb petites modificacions nostres)