Densitat

Del camí espiritual només se'n pot parlar amb imatges, metàfores, comparacions. Aquesta és una imatge més.

Quan vas per la muntanya de vegades et trobes trossos de fusta molt bonics. Petits o grans, és igual; són com precioses escultures naturals. Te'ls emportes a casa, i amb una navalla els vas "polint", o sigui vas traient les parts fràgils, que sovint cauen només tocar-les. És un procés laboriós, i colpeix la quantitat de racons que té qualsevol d'aquestes peces. Sovint són hores de feina. Arriba un moment en el que tot el que queda és "consistent". Es nota al tacte, amb el pes; la peça ha agafat una densitat palpable. El procés s'ha acabat.

Sovint això ha comportat la desaparició d'algunes de les parts més atractives de la peça. El resultat final acostuma a ser menys "bonic" que l'objecte trobat a la natura. Han desaparegut parts molt vistoses però que eren fràgils, més aparença que consistència. No és fàcil acceptar aquestes pèrdues, l'eliminació d'aquestes parts admirables però no sòlides.

Potser el procés espiritual s'assembla una mica a això. Anar deixant enrere la nostra fullaraca, l'aparença, les nostres parts inconsistents, encara que ens fessin semblar més atractius, encara que fossin els trets que construïen l nostra imatge externa. Quedem enxiquits, menys vistosos, però més consistents, més densos.