La posició de la UE en matèria religiosa

Sonia Delaunay 1942

Com està la religiositat a l’Europa del segle XXI? Aquesta és una reflexió col·lectiva que cal dur a terme en l'àmbit europeu. No només com una constatació sociològica del que està passant, sinó com a plataforma de base des de la qual abordar quina hauria de ser la millor política, la millor estratègia operativa a desenvolupar per les societats i institucions europees respecte al tema religiós.

El que porta a plantejar un segon nivell d'anàlisi: Quina és la opció de la Unió Europea (UE) en matèria religiosa? Com es vol posicionar la UE respecte al tema religiós? Quina mena d'Europa vol la UE en aquest àmbit? Quines polítiques desenvolupa o vol desenvolupar la Comissió Europea en aquesta qüestió?

Sembla descartable que la UE propugni una Europa cristiana. També sembla fora de lloc que la UE es pugui definir com a contrària al fet religiós, enemiga de les tradicions religioses, per considerar-les perjudicials per als éssers humans. De fet, a la pràctica, la UE més aviat sembla indiferent a la qüestió religiosa, sembla com si hagués fet l'opció d'ignorar-la, de prescindir-ne, de no interessar-se pel tema; però sobre el paper és difícil que la UE opti explícitament per una posició d'aquesta mena, no seria propi d'una institució del seu gruix i trajectòria.

Quina opció li queda a la UE? Hi ha una quarta possibilitat a banda de les tres esmentades? Creiem que sí, i aquesta és la que voldríem mirar de formular en unes línies fonamentals inicials.

Es tractaria de propugnar que la UE fes una doble opció:

- Defensar i promoure la igualtat entre les grans tradicions religioses i el diàleg entre elles.

- Fomentar la interpel·lació i el debat entre les tradicions religioses (cada una i totes juntes) i les societats europees del segle XXI,  així com el diàleg amb les perspectives culturals i ideològiques actualment hegemòniques a Europa.

Aquesta doble opció semblaria consistent amb l'amplada de mires i la consciència històrica de la UE. Li permetria una reflexió dinàmica i profunda sobre la religiositat a l'Europa actual (quina és i quina seria desitjable que fos) i li oferiria una perspectiva des de la qual orientar les seves possibles iniciatives pràctiques en aquest àmbit (una política religiosa de la UE).

Aquesta doble opció té una possibilitat de traducció operativa, de plasmació material, en els Espais Interreligiosos i de Silenci, que es podrien promoure tant en el sí de les pròpies institucions de la UE com en les societats europees en general. Impulsar-los seria una manera de visibilitzar la posició de la UE en l'àmbit religiós, si és que decideix situar-se en la quarta línia indicada.