Veritat i sentit

"Les institucions religioses es presenten com les detentores en exclusiva de la veritat i del sentit de la religió; una veritat i un sentit que, malgrat les proclamacions de validesa absoluta i intemporal que en fan els "sistemes" religiosos, s'estableixen culturalment i, per això mateix, es troben sotmesos als interessos de tota mena que comporta sempre tota formulació cultural i històrica. Qualsevol institució -sobretot les institucions religioses- deixada a la seva pròpia inèrcia és inevitablement restauracionista, perquè la recerca de noves legitimacions es considera gairebé sempre com un risc innecessari, quan hom està convençut (sovint interessadament convençut) que la veritat i el sentit no s'han d'experimentar en cada hic et nunc, sinó que són formes i fórmules establertes una vegada per sempre. Per això, la burocratització en tant que repetició mecànica d'aqueixes formes i fórmules afecta perillosament qualsevol mena d'institució, ja que hom identifica la veritat i el sentit totals de la religió amb una formulació realitzada en un temps i en un espai concrets. D'aquí l'afany de restaurar, de convertir el present al passat, de desconsiderar les inquietuds, les inseguretats del temps actual, tot intentant (naturalment, sense èxit) reduir l'espai i el temps de Déu i de l'home d'avui a una pretesa validesa universal de les formes i de les fórmules religioses confegides en el passat, potser també contra els interessos institucionals d'aquell temps."

Lluís Duch a Qüestions de Vida Cristiana n. 101, maig de 1980, p. 43-44.