Cedir per avançar

Hernández Pijuan 2005

"El prestigiós historiador Borja de Riquer va glossar en aquestes pàgines, dijous passat, el manifest per l'amnistia dels condemnats i imputats en el procés independentista. També jo vaig ser convidat a signar-lo. Amb recança, sabent-me molt de greu, vaig contestar que no els podia complaure. Per diverses raons, però sobretot per aquesta: per exigir a un govern de suport parlamentari tan fràgil l'enorme cost de l'amnistia, caldria que el manifest incorporés també l'autocrítica. Encara no hem fet la catarsi del que ha passat a Catalunya. Ningú assumeix els seus errors i, per tant, no és factible demanar a un govern feble que s'enfronti a l'oposició i als altres poders de l'Estat abanderant els arguments de la part derrotada (que l'amnistia transformaria en victoriosa).

La condemna i l'empresonament (així com les imputacions que cuegen) responen, a parer meu, a un abús de força del poder judicial; i així ho van interpretant els diversos tribunals d'Europa que han hagut de manifestar-se sobre aquest cas. Ho va explicar el professor Sánchez-Cuenca: els magistrats espanyols posen l'accent en la lletra de les lleis, però prescindeixen del fonament democràtic que les inspira. Ara bé: aquest abús no pot eclipsar els errors dels dirigents condemnats: empènyer la ciutadania a la desobediència de les lleis vigents, i precipitar el país a una aventura unila­teral.

Que aquests errors no mereixien la imputació de rebel·lió ni l'altíssima pena de sedició em sembla evident (i diria que aquesta percepció és amplíssima en la societat catalana). Però reclamar sortides de gran dificultat política a un govern fràgil sense reconèixer la responsabilitat pròpia en el conflicte no em sembla ni oportú ni pertinent.

El manifest proposa un programa: amnistia, diàleg i referèndum. També en discrepo: aquest programa no és el del 80% dels catalans. Potser l'amnistia aconseguiria aquest altíssim suport (tot i que potser molts voldríem esgotar abans solucions menys agosarades: l'indult o la reforma del Codi Penal). Pel que fa al diàleg, segons les enquestes, la gran majoria de catalans també el vol. Però no pas “sense condicions ni renúncies”, com reclama el manifest. Per afrontar el diàleg, cal estar disposat a fer concessions, a cedir.

Certament: la cultura política hegemònica a Espanya dona per fet que només han de cedir els independentistes (n'exigeixen la rendició, de fet). Però també el discurs dominant entre l'independentisme sosté que Espanya és l'única que té obligació (democràtica!) de cedir. Sense disponibilitat a transigir, l'apel·lació al diàleg és enganyosa. Un manifest que vulgui abraçar molt més enllà de l'independentisme hauria d'explicitar la voluntat de cedir, no solament la de reclamar.

Finalment, en la frase final del manifest s'apel·la ambiguament a un referèndum: “Una solució política al conflicte donant veu al conjunt de la ciutadania”. Això tampoc no respon al 80%, sinó al 50% de persuadits que l'1 d’octubre del 2017 és una data fundacional. L'independentisme dialogant encara no té prou present la sensibilitat d'una part de la ciutadania catalana (situada, goso dir, entorn d'un 30%) que ni aplaudeix la unilateralitat ni és partidària de resoldre els conflictes polítics amb jutges i policies. Aquests catalans volen veure els Jordis i els seus companys fora de la presó. Volen diàleg i volen, encara, una sortida positiva per Catalunya. Però no són independentistes: les reiterades votacions que s'han anat fent des que el procés es va iniciar ho han deixat molt clar.

La part que permetria passar del 50% al 80% desconfia de l'estratègia d'un referèndum (és a dir, d'una solució binària en una societat tan complexa com és la catalana). S'ha vist que un referèndum és divisiu i polaritzant, afavoreix una reacció anticatalanista a l'interior de Catalunya i ha convertit la llengua catalana en cavall de batalla, cosa que la perjudica molt. No, no hi ha un 80% favorable al referèndum. No hi ha estat mai: ja s'hauria expressat electoralment. En un manifest que reclama una solució per als presos, una referència al referèndum no hi hauria de ser.

Som molts els que, com jo, ens solidaritzem amb la dissort dels dos Jordis i de tots els empresonats. Crec que hem de fer l'impossible per aconseguir que surtin de la presó sense que hagin de renunciar als seus ideals. Però, alhora, crec que cal una autocrítica de l'independentisme i una disponibilitat a cedir en un hipotètic diàleg. Si l'independentisme vol trobar realment ­aliats en la lluita per objectius compartits, els haurà de guanyar cedint. Si vol asfaltar amb els altres un terreny comú, haurà de sortir de la zona de confort ideològic.

La llarga presó dels Jordis i dels altres condemnats em commou i m'interpel·la. Però no em priva d'observar la realitat catalana tal com els meus ulls la veuen. El país necessitava una aproximació més franca a la pluralitat interna. Quan l'independentisme va tirar pel dret, aquesta pluralitat es va esqueixar. I aquest dolor també s'ha de guarir."

Antoni Puigverd a La Vanguardia del 24 de febrer de 2020