L'art perdut de les escriptures

"Si la societat moderna ha convertit les escriptures sagrades en armes contra els altres i, també, en fòssils, en testimonis inamovibles d'un món que ja no és el nostre, la historiadora de les religions Karen Armstrong subratlla que, abans que la modernitat les congelés, eren molt pràctiques i dinàmiques. Les escriptures sagrades eren una forma d'art, que es cantava, salmodiava i interpretava –poca gent sabia llegir–, i que cridava a l'acció al món i no buscava una deïtat distant, sinó una humanitat millorada. Una millora que no consistia a ser més joves, brillants i carismàtics, com avui, sinó a connectar amb una realitat última i veritable, es digués rta, Brahman, Dao, nirvana, Elohim o Déu. Una realitat que, assenyala, té poc a veure amb l'ésser que l'Occident modern ha penjat al cel observant-nos.

La premi Princesa d'Astúries de Ciències Socials el 2017 publica ara El arte perdido de las escrituras (Paidós), un llibre fascinant que va del relat bíblic hebreu d'Adam i Eva –inspirat en motius mesopotàmics, com també el Diluvi– a Grècia, Xina, l'Índia, Mahoma i fins i tot l'Així va parlar Zaratustra de Nietzsche, que, diu tot somrient, “va aspirar a convertir el seu llibre en la nova Bíblia, però no crec que ningú n'entengués ni una paraula”. Un recorregut per l'escriptura sagrada dels diferents temps i zones i els seus rituals, de vegades més importants fins i tot que l'escriptura, perquè, diu, impliquen el cos. Un recorregut en què finalment el logos, la raó, l'Occident modern, ha rebutjat un mite que encara necessita.

Armstrong (Wildmoor, 1944), que va ser monja catòlica en la seva joventut i després es va graduar a Oxford i va arrencar un projecte de llarg recorregut, l'estudi de les grans tradicions religioses, explica a Barcelona que va començar a escriure el seu nou llibre perquè l'interessava “com les escriptures sagrades eren originalment interpretades més que llegides. Molts no les veien com a textos. Eren cantades, representades, i el so era molt important. Recordaven les paraules de l'escriptura amb la música dels cants, igual que recordes una cançó més fàcilment que una tesi”.

Però de mica en mica a Armstrong li apareixien nous temes: “Em va intrigar descobrir que fins al període modern ningú no mirava enrere a les escriptures per dir ‘hem de tornar a l'església primitiva o als dies de Buda per buscar els primers sentits’”. Al contrari, apunta: les escriptures sagrades de les diferents tradicions “eren una forma d'art, creatives, s'esperava que hi trobessis alguna cosa nova que parlés a les teves circumstàncies d'aquí i ara. Fins i tot si volia dir canviar les paraules de les escriptures”. Però, assenyala, en el període modern primerenc, amb gent com Luter, que volia tornar a l'Església primitiva, comença el tancament de les escriptures, “i els occidentals el vam acabar exportant a altres parts del globus amb els nostres imperis. Els saudites, així, volen tornar al segle VII. No poden, som del segle XXI. Això distorsiona la fe, que ha d'estar oberta al dolor del món, hem de poder implementar el missatge de compassió de totes les escriptures en el nostre propi temps”.

Per descomptat, diu somrient la historiadora, “quan aquests textos van ser escrits, ningú no sabia que estava creant les Escriptures, és més tard quan els textos són canonitzats. Les analectes de Confuci van tardar 200 o 300 anys a ser compostes, la gent hi afegia coses que posava als llavis de Confuci”. I, evoca, “els evangelis de Jesús van ser escrits 40 anys després de la seva mort; alguns, com el de Lluc, a inicis del segle II”. “No intenten escriure la història de Jesús; pensen què diria si fos aquí i ara. Són històries que no van passar però que tenien un sentit, i ens recorden quin és. Les paràboles són un exemple evident, però també cada evangeli té un missatge diferent. Cap no és històricament veritat en el sentit que li donaríem avui, cada un té els seus objectius segons el que la seva comunitat necessita”.

Per exemple, Mateu, explica, “està molt preocupat per emfatitzar que Jesús no només va venir per als jueus sinó també per als gentils i fa que vinguin els reis d'Orient de Pèrsia a adorar-lo. Lluc vol emfatitzar que va venir per als pobres i els oprimits, i fa que els pastors siguin els primers de saber del Messies. Marc escriu després de la destrucció pels romans del temple de Jerusalem i la crucifixió de centenars o milers de jueus. És el primer que descriu el que passa a la creu, però no és res històric; agafa trossos d'escriptures, salms. No sabem què li va passar a Jesús. Els primers cristians no parlaven de la seva mort. Ell vol remarcar que és un Messies que pateix. Després tot això ho vam fer canònic i traiem doctrines que Jesús no hauria pensat mai. Unes millors que d'altres”.

Ara bé, totes les escriptures sagrades, afirma, “insistien que no es tractava només d'agafar-te a la teva espiritualitat per a tu, sinó que havies d'actuar. Fins i tot Buda, a qui sempre veus en posició de iogui, de meditació, deia als seus monjos que per il·luminar-se havien de tornar a la plaça del mercat, a la confusió dels afers humans, i buscar solucions per posar fi al patiment del món al seu voltant. Totes les escriptures accentuen el paper de la compassió, de la regla daurada. Tot i que són documents humans, i totes tenen un cert element de violència, perquè som una espècie molt violenta. Ens reflecteixen a nosaltres tant com el diví”.

També tenen totes en comú, diu, la transcendència, “anar més enllà del que podem pensar i conèixer”. “El nostre cervell està dirigit a tenir moments en què sentir-nos profundament tocats en el nostre interior i elevats més enllà de nosaltres. Ho veiem en l'art, la dansa, la música, el sexe; busquem experiències transcendentals. Això sí, la transcendència és anar més enllà del que podem pensar i quan la volem domesticar i fer de Déu una persona al cel, fem un ídol. Tomàs d'Aquino va dir que Déu no existeix, no és una de les coses que existeixen. Si a Buda li haguessin preguntat què és el nirvana hauria dit que no ho sabia, com no podem dir què et fa una peça de música”.

Però, afegeix, “tenim tendència a arruïnar la transcendència, i quan hi perdem contacte, perdem el sentit que cada ésser humà és potencialment sagrat. Els hindús, quan troben l'altre uneixen les mans i s'inclinen reconeixent la divinitat que veuen en ell. Avui no veiem gaire que cada persona és un misteri i una meravella. Categoritzem la gent, la psicoanalitzem, ens en queixem, però no actuem: Londres és ric però un 25% de londinencs viuen en la pobresa, i no sento el Gran Rabí ni l'arquebisbe de Canterbury parlant-ne”.

I, conclou: les escriptures coincideixen també en el buidatge del jo, però és difícil avui, “tan plens de nosaltres mateixos. Buda inventa la meditació com a disciplina perquè els seus monjos vegin que el jo del qual estem tan orgullosos no existeix, que canvia la ment cada segon, el jo és una miríada d'impressions. Avui el ioga és només per relaxar-nos, tot és jo. La nostra obsessió per la salvació és preservar l'ego en condicions òptimes en comptes de perdre'l i estar més plens”.

L'excel·lent crònica de Justo Barranco a La Vanguardia de l'1 de març de 2020 sobre la publicació de El arte perdido de las escrituras de Karen Armstrong.