L'espai interreligiós 3

Sonia Delaunay 1930

Perquè no hi ha espais interreligiosos i de silenci (EIS) a les nostres societats? Tan absurda, tan fora de lloc és aquesta mena de proposta? Tan perjudicial?

Una possible explicació es trobaria en la dificultat de les tradicions religioses a l'hora d'acceptar que es troben a un mateix nivell entre elles, a l'hora d'assumir la seva igualtat. Això costa tant perquè la seva matriu mental (compartida per moltes d'elles, potser totes) és que la seva proposta és millor que les altres, o fins i tot que és la única que té valor i sentit, mentre que les altres no porten enlloc. En termes més tradicionals: que elles són l'única tradició veritable, l'únic camí de salvació, l'única religió que es pot identificar amb la Veritat, o com a mínim la més veritable de totes. Des d'aquesta posició és difícil propugnar la igualtat entre les tradicions religioses i un veritable diàleg entre elles, que només podria trobar fonament en l'acceptació sincera d'aquesta igualtat, en l'interès autèntic per les altres tradicions i en el respecte mutu, fins i tot la veneració mútua, entre les tradicions, totes elles. Caldrà anar més enllà dels greuges històrics i de les dissensions teològiques, caldrà que totes prenguin consciència del caràcter simbòlic del seu llenguatge i s'avinguin a parlar entre elles en termes d'igualtat. Alguna vegada fan una cosa que va fins i tot més enllà d'això: preguen plegades. Però sovint quan ho fan semblen fer-ho una mica a contracor, una mica perquè toca, sense engrescament, sense entusiasme, sense voluntat de continuïtat, com si només es fes per "quedar bé" però no respongués a una convicció profunda i sincera. La dificultat que acabem d'esmentar es troba també darrera d'això.

I perquè costa tant renunciar a ser la tradició més veritable, o l'única veritable? Perquè la idea de la igualtat de les tradicions és tan insuportable, tan fora de lloc, tan monstruosa? Doncs probablement perquè la majoria dels adeptes a cada tradició no suportarien pensar que la seva no és la única veritable ni la més veritable de les tradicions, que el que ells creuen no és l'única veritat, l'única cosa que mereix total adhesió. Aquesta preeminència de la pròpia tradició dóna identitat i seguretat psicològica als individus, els fa sentir forts, justificats; aquesta necessitat psicològica és un probable fonament de moltes de les adhesions religioses.


Una altra realitat que permet d'entendre la no existència d'EIS és que l'àmbit de les religions, l'àmbit del silenci i la paraula, és un àmbit greu, feixuc, de les fondàries, de la gravitas, del prendre's les coses molt seriosament, mirant d'anar a fons; és també un àmbit exigent, que demana compromís, dedicació, força de voluntat, disponibilitat, obertura. I tot això encaixa poc amb les noves societats que estan apareixent, on la dispersió i la superficialitat, l'entreteniment i el plaer immediat semblen hegemònics. Des d'un entorn així no es genera pressió social en la línia que reclamaria la creació d'EIS.


Per tant, hi ha resistències d'enorme magnitud tant des de l'àmbit de les religions com des de l'àmbit social. S'entén que aquesta sigui una proposta xocant, desconcertant, no apropiada, incomprensible, que sembla fora de lloc; fins i tot se la pot considerar insultant, provocadora. Però si les coses canvien i hi ha noves necessitats socials i personals de rigor i transcendència, de viure a fons i seriosament, des de l'atenció plena i l'interès profund per les coses, potser es veurà que els EIS són una proposta adient per als temps que ens toca viure, una proposta harmònica amb el que les nostres societats haurien de ser.