Pau al cor

De Staël 1952

La "pau al cor" seria l'estat d'harmonia, de conciliació amb un mateix i amb el món que permet viure en profunditat, immergir-se en la realitat.

La pau al cor no s'identifica ni amb la seguretat, ni amb el benestar-comoditat-confort, ni amb la salut física, ni amb la salut mental, ni amb la joia de viure (el plaer "catastemàtic" d'Epicur, estat anímic estable, equilibrat, alliberat d'angoixes, temors i desitjos, com explica Joaquim Sempere a L'explosió de les necessitats (1992), p. 26), ni amb la felicitat.

La pau al cor pot ser considerada (a la pràctica, no només a nivell d'opinió teòrica) de quatre maneres: com a fonamental, com a important, com a secundària o com a irrellevant. D'aquí en deriven quatre maneres diferents d'enfocar la vida, el comportament personal.

Entre els que la consideren com a fonamental, hi trobem dues posicions:

1.- Els humanistes, que troben que els humans poden accedir a la pau al cor amb els seus propis mitjans, amb la seva voluntat i el seu esforç.

2.- Els espiritualistes, que consideren que els humans només poden trobar la pau al cor anant més enllà dels seus desitjos i el seu ego, deixant-los de banda, relegant -los a una posició secundària, fins i tot eliminant-los (de vegades amb la formulació extrema de "matar el desig" o "suprimir el jo").

Per aconseguir això, que no és precisament fàcil i va més aviat en contra de la nostra condició espontània, els espiritualistes consideren que cal rebre l'impuls d'una mena de subtil força externa, la recepció com si fos un regal d'una mena d'energia que no se sap d'on ve, ni quan ve, ni com ve.

Seria com rebre el suport d'una mena d'alè (en hebreu, ruah), que s'ha designat sovint com a "esperit", i ha rebut diverses denominacions: l'alè de la divinitat (ruah Elohim), la claror de la mirada de Jahveh, la bondat del Senyor (Adonai), l'amor del Pare del cel, el buf de l'Esperit Sant, Déu amb nosaltres (Emmanuel), la pau de Crist (Pax Christi), la gràcia santificant, la il·luminació, llum permanent (Lux perpetua), llum celestial, els ulls misericordiosos de la Mare, la benignitat d'Al·lah, la força de Wakantanka, la irrupció del Nagual...

Els espiritualistes es divideixen en dos grups:

2.1.- Els literalistes, que consideren l'esperit com un fet objectiu, extern, precedent als humans, creador del món i atorgador de la pau al cor.

2.2.- Els simbolistes, que consideren l'esperit com una preciosa creació cultural humana que expressa i alhora potencia la constatació viscuda d'una mena d'"irrupció externa", la qual sembla característica del procés d'accés a la pau al cor.

Aquesta condició o aparença d'externalitat fa que es pugui demanar la seva recepció (pregària) i que es pugui expressar agraïment pel seu assoliment.

L'esperit, amb el nom que es vulgui, és considerat com un "símbol transformador", una creació cultural amb capacitat d'impacte en la vivència del que s'obre a ell, l'acull, indaga en ell, l'utilitza. L'obertura al símbol facilita, ajuda, contribueix a l'accés a la pau al cor.