Democràcies

Motherwell 1971

"Loewenstein defineix el feixisme com una tècnica de mobilització emocional que pot destruir la ­democràcia. Però també el descriu com una tècnica que, com va passar a Alemanya el gener del 1933, pot permetre arribar al govern mitjançant els procediments usuals a les democràcies liberals. Per bé que Loewenstein no s'endinsi per aquest altre camí, es podria anar una mica més enllà i preguntar-se si aquesta tècnica també va permetre als governs feixistes governar democràticament. La literatura de l'època documenta que aquesta era, si més no, la imatge que, quan els convenia, volien oferir. Com ara quan Mussolini va afirmar, l'any 1936, que si hi havia un país on s'havia fet la democràcia veritable aquest país era la Itàlia feixista.

L'oposició entre la democràcia veritable que els seus moviments suposadament encarnaven i la que caracteritzava com a falsa democràcia parlamentària, partitocràtica o liberal sempre va ser a l'arsenal de propaganda del feixisme. I els règims feixistes, que a Alemanya i a Itàlia van arribar a tenir un important suport popular, mai no van renunciar a formes de legitimació que es presentaven com a democràtiques.

Com ara els plebiscits, els referèndums o, fins i tot, les eleccions plebiscitàries, com les que Hitler va convocar el març del 1933, que descrivien com a expressions d'una democràcia directa més genuïna que una democràcia representativa en què, segons s'acostumava a afegir, els representants no representaven la “veu del poble”. Els plantejaments plebiscitaris basats en la producció de preguntes que es poden respondre amb un no o, sobretot, amb un sí que significa l'adhesió incondicional al que proposa el Govern no només estaven fets a mida per a la tècnica de la mobilització de les emocions. També oferien un instrument molt funcional en el joc de la doble legitimitat que els feixismes jugaven quan es volien saltar el principi de legalitat i transcendir l'ordenament jurídic.

Carl Schmitt, que, abans d'afiliar-se al partit nazi ja mirava amb complicitat els experiments plebiscitaris del feixisme italià, solia remarcar que en l'expressió “democràcia ­liberal” es trobaven dos elements contradictoris. D'una banda, la democràcia, que associava a la idea d'una voluntat nacional ­homogènia i unànime. D'altra banda, el liberalisme, en què els drets i les llibertats ­corresponien en exclusiva als individus i s'associaven a idees com la divisió de poders o l'Estat de Dret. Segons Schmitt, el feixisme no s'oposava a la democràcia, sinó a una de les seves formes històriques, la liberal, que descrivia com una dissolució de la democràcia veritable.

La democràcia que volia preservar Loewenstein no era, com és obvi, aquesta suposada democràcia veritable, sinó precisament la democràcia liberal. Un cop d'ull al motlle trencat del model de la vella Atenes pot servir per recordar que el terme democràcia és un significant buit que s'ha omplert amb continguts diversos al llarg de la història. La redefinició de la democràcia que va assajar el feixisme feia una olor molt característica. Convé recordar-la si es volen evitar les confusions."

Josep Maria Ruiz-Simon a La Vanguardia del 02.04.2019