Tragèdies

"Els grecs antics acceptaven la ­crueltat de la natura, que és, alhora, agressiva i dolça. Ho explica molt bé Salvatore Natoli a Libertà e destino nella tragedia greca (Ed. Morcelliana). La mare natura genera la vida, però també, implacable i freda, la destrueix. Les tragèdies gregues se centren en aquesta contradicció (la natura com a mare i com a madrastra atroç). Pels grecs la ­vida s'escindia entre zoé, mot del qual prové zoologia, i bios, del qual deriva biografia: la història concreta d'un individu.

Zoé fa referència a la vida en general, característica comuna de tots els éssers vivents, i conté una visió freda i desapassionada del cicle de la natura: la roda cega, inexorable, que no s'atura mai. La naixença (equivalent a la primavera, o al matí), la plenitud (estiu, migdia), el declivi (tardor, tarda) i la mort (hivern, nit). El cicle de zoé ateny tot allò que és viu i dibuixa una relació de dependència entre vida i mort, ja que la mort no és un final, sinó la llavor d'un altre començament. Les fulles caigudes a la tardor que es podreixen als boscos d'hivern són l'aliment de les fulles que sorgiran amb la primavera. En visitar la tomba del seu pare, Agamèmnon, Electra recita una oració fúnebre: “Oh, natura que tot ho generes, acull la llavor fecunda!”. Els cadàvers són sements.

Si zoé és la vida genèricament considerada, bios fa referència a la vivència singular, a l'existència individual, a la biografia de cada subjecte. Allò que per a la natura no és més que canvi continu, renovació inevitable, transformació de fulles podrides en rebrots nous, per al subjecte és la fi definitiva, el mur infranquejable, la mort. La natura no té consciència del seu girar. És incommovible. Però el subjecte, sí. L'individu sap que aquest final arriba. D'aquí la batalla per la vida; i la resistència a la mort.

Els occidentals d'avui fugim de la idea de la mort. Però els grecs miraven la mort cara a cara. Entenien l'existència com la lluita incansable entre els dos sentits de la vida: el genèric (zoé) i el subjectiu (bios), conscients que, per a la natura, la mort del subjecte no té cap importància. Viure d'acord amb la realitat humana és la lliçó principal de les tragèdies gregues. La pretensió de ser immortal i viure com els déus és insensata (els grecs estaven molt lluny de la voluntat contemporània de suplantar Déu de què parla Yuval Noah Harari a ­Homo Deus, Ed. 62). Per això són castigats els que, com Prometeu, pretenen equiparar la vida humana a la divina.

Schopenhauer i Freud van subratllar, partint dels grecs, la doble cara de l'existència humana. Sostenen que, d'una banda, som mers funcionaris de l'espècie, administradors aplicats de les lleis cegues de la natura. Però, de l'altra, empesos per la il·lusió de la subjectivitat, tenim la fantasia de controlar i dirigir la nostra vida. El desig individual i les exigències de la natura estan escindits.

D'aquesta escissió parlen les tragèdies gregues. En el cicle d'Orestes, per exemple, ens trobem davant de dilemes tremends que ens il·lustren sobre la dificultat de les eleccions humanes. Agamèmnon ha de liderar la coalició grega que se'n va cap a Troia. Helena, la dona del seu germà Menelau, se n'ha anat amb Paris, fill del rei troià. Però com que les naus gregues no ­poden desplegar les veles, li és exigit el ­sacrifici de la seva filla Ifigènia. ¿La sacrifica per sentit del deure (la pàtria és superior a l'amor patern) o per orgull de cabdill (l'èxit, la glòria)? Quan torna, vencedor de la guerra, la seva dona Clitemnestra i Egist, l'amant, l'assassinen. ¿Clitemnestra ha ­venjat la filla o ha defensat la nova vida amb l'amant i el poder que comparteixen? Després Orestes, fill d'ambdós, assassina la mare. ¿Ho fa per venjar el pare o per recuperar el regne que li ha pres Egist?

He pensat en els dilemes d'aquest cicle tràgic grec tot observant els comportaments dels líders ­catalans i espanyols en les insomnes batalles que ens estan portant cap a un desastre anunciat. La nostra tragèdia, com les antigues dels grecs, ens pregunta: el comportament dels líders respon a les raons concretes (sentència de l'Estatut, immobilisme espanyol, exigència de les lleis, ideologia d'uns i altres) o és fruit d'una necessitat imperiosa, superior a nosaltres, fatalment irresistible, egocèntrica, tribal, viciada per anhels de triomf i pulsions inconfessables? Ens empeny el cicle actual d'Europa, plena de tensions a cada país, cap al conflicte sense solució, cap al xoc que inevitablement (fins i tot si no apareix la violència) serà destructiu i devastador? Som esclaus de la conflictivitat de la nostra època, som titelles en mans de la història?

Pels Menelaus d'avui, ¿la dissort de la gent anònima no té cap importància? ¿Per ells només compten el prestigi, l'èxit o les lleis de la tribu? ¿No podem aturar el vent inclement del nostre temps? ¿Estem sotmesos a l'imperi de les lleis tràgiques de la política? ¿Ens domina, com si estiguéssim a Troia, l'orgull ferit, l'olor de la sang, l'anhel de triomf, la pulsió de mort?"

Antoni Puigverd a La Vanguardia del 17.12.2018