Comiat

"Estimats germans, estimades germanes, estimats fills i filles: a aquesta generació ha pertocat el trist privilegi de ser testimoni de l'acompliment de la profecia del deixeble de Thot: Egipte serà abandonat pels seus déus. Ja ho heu sentit: som les restes d'un immens naufragi espiritual. Res no ens pot salvar. Amb nosaltres o, a tot estirar, amb els nostres fills, desapareixerà l'antiga religió dels egipcis, el culte diví que durant més de cinc mil anys ha fet que els homes i dones de les riberes del Nil alcessin els ulls al cel i esperessin dels Senyors de l'Univers el do de la vida en el Regne del Més Enllà. No erréssim, però, en el judici sobre el que està succeint. Els grans profetes dels temps antics ens ensenyaren que la divinitat és eterna, incorruptible i inaccessible. No són els déus, doncs, els qui han estat foragitats d'Egipte: a ells no els pot  assolir cap malvestat de part dels homes. Som nosaltres els qui hem deixat perdre els tresors del culte amb el qual preteníem comunicar-nos amb ells. Ens hem quedat sense mirada, sense veu i sense gest. Paraules i gestos forans han estat imposats a aquest poble d'Egipte per invasors estrangers que han destruït els nostres temples i han prohibit el nostre culte. No hi ha esperança per a nosaltres. Acomplirem els nostres deutes, tanmateix, amb la divinitat exiliada. No pretenguem, però, que els déus ens escoltin, perquè ja no hi són. Ho farem per a nosaltres, perquè amb l'acompliment de les antigues prescripcions salvem la nostra dignitat espiritual, ja que no podem salvar res més. Que el record d'Osiris ens acompanyi."

Josep Montserrat Torrents posa aquestes paraules en boca del vell sacerdot Pinedjem, un dels personatges de la seva novel·la històrica El barquer dels déus (2005). Una obra on es recreen alguns moments colpidors de la dinàmica religiosa a l'Egipte del segle V, com ara la mort d'Hipàtia o la destrucció del temple d'Hathor per part de monjos cristians especialitzats en aquesta tasca destructiva. El cristianisme hi apareix com una religió intolerant, com segur que va ser en molts llocs i moments de la història.

Ara ens podem preguntar si el cristianisme - i altres religions - no es troba en la mateixa situació que la religió dels egipcis que mostra Josep Montserrat Torrents. No per la imposició de cap nova religió, sinó per l'oblit de la dinàmica religiosa en les nostres societats.

Direu: "I ara! Però si hi ha milers de milions de cristians i musulmans al món, si el buddhisme s'escampa, si fora d'Europa més aviat sembla haver-hi una revitalització de la dinàmica religiosa!" Segur? Ho creieu de debò? Aquestes dinàmiques són consistents, mostren autenticitat espiritual? O són reaccions sociològiques a la pèrdua d'identitat derivada de la modernitat, que les institucions religioses utilitzen per enfortir-se?