Roma

Marquet 1909

Per què agrada tant la pel·lícula Roma d'Alfonso Cuarón? Deixem de banda els seus mèrits cinematogràfics, que els té tots. Hi ha d'haver alguna cosa més que expliqui el seu impacte, l'aplaudiment general que genera.

La meva hipòtesi seria que el seu èxit està lligat a una certa "nostàlgia d'autenticitat" que seria una de les característiques del nostre temps.

No és que els temps passats, sovint idealitzats pel record, fossin més autèntics que els actuals; probablement cada temps té un grau semblant d'autenticitat o de manca d'ella.

Per tant, la nostàlgia, més que de l'enyor d'un temps més autèntic, deriva de la manca d'autenticitat que trobem en el nostre temps. Projectem els dèficits del present en la manera de viure el passat. És a partir de la vivència del present com a poc autèntic que el passat evocat per Roma - i no només per Roma - ens sembla més autèntic, i per tant genera en nosaltres aquesta nostàlgia.

Fins i tot el blanc i negre entra en aquest joc. Vivim en un món tan saturat de color - les pantalles que apareixen quan obrim un ordinador en són una mostra; el Magazine i el Fashion&Arts de La Vanguardia en són un recull significatiu - que el blanc i negre se'ns mostra com un descans, i esdevé un signe d'aquesta major autenticitat.

Roma de Cuarón és un homenatge al temps de la seva infantesa, al Mèxic de la seva infantesa. Dit amb un llenguatge que faria vibrar de goig els neorealistes. I és un esclat de sensibilitat davant del dolor quotidià dels humans. És una obra plena d'escenes memorables, com bé assenyala Llàtzer Moix a La Vanguardia del 16.12.2018.

Tot això és cert, però torno a dir que em sembla insuficient per explicar el ressò de la pel·lícula entre nosaltres. Crec que l'explicació s'ha de buscar més en els dèficits de l'avui que no pas en les virtuts de l'ahir.