Les persones realitzades

"Quan Wen-tzu va preguntar: Per què es consideren la humanitat, la justícia i la cortesia menors que la virtut de la divinitat?

Lao Tse va dir: Els que practiquen voluntàriament la humanitat sempre la calculen en termes d'aflicció i felicitat, els que practiquen voluntàriament la justícia sempre l'entenen en termes de prendre i donar. La mateixa aflicció i felicitat no es poden estendre a tots dins dels quatre mars; els béns i els diners d'una tresoreria exhausta no són suficients per proveir a tot el poble.

Per això, sabem que és millor encarnar la divinitat i posar en pràctica la seva virtut. Basats en la naturalesa essencial del cel i de la terra, tots els éssers es corregeixen a si mateixos i tothom es realitza. La humanitat i la justícia són dependents i subsidiàries. Per això, les grans persones viuen mitjançant el profund i no mitjançant la superficialitat.

Pel que fa a la cortesia, es tracta d'un embelliment de la substància. La humanitat és un efecte de la benevolència. Per tant, la cortesia ha de ser regulada d'acord amb els sentiments humans, de manera que no excedeixin el que és substancial. Humanitat no vol dir malbaratar caritat; acomiadar-se dels morts amb sentiments d'aflicció pot ser anomenat humanitat.

Nodrir la vida no força a la gent a fer el que no vol fer, ni els impedeix fer el que no poden deixar de fer. Quan les avaluacions de mesura no deixen de tenir en compte el que és apropiat, la censura i la lloança no tenen cap manera de sorgir.

Així doncs, de la composició de la música és suficient unir sentiments de gaudi, no sentir més enllà de l'harmonia, comprendre les proporcions del decrescendo i del crescendo, dominar les mesures apropiades de magnificència i austeritat.

Les coses no són així en les societats actuals. Les paraules i les accions s'oposen entre si, els sentiments i les aparences es contradiuen recíprocament. Les maneres corteses s'embelleixen fins al punt de l'avorriment, la música és agitada fins al punt de ser llicenciosa, els costums estan enfonsats en la mundanitat, i la censura i la lloança s'acumulen a les corts. Aquesta és la raó per la qual les persones realitzades abandonen aquestes coses i no les utilitzen.

Un home no pot córrer més que un cavall veloç, però si el cavall és enganxat a un carro no pot córrer més que un home. Per això, els que se serveixen de la divinitat amb habilitat fan servir els recursos d'altra gent per complir les seves tasques, usant el que poden fer pel que no poden fer.

Quan els governants li deixen temps, el poble li paga de tornada amb béns; quan els governants el tracten de manera cortès, anirà fins a la mort per correspondre. Per aquesta raó, quan hi ha nacions en perill, no hi ha governants que estiguin segurs; quan hi ha governants preocupats, no hi ha ministres feliços.

S'honora a aquells la virtut dels quals excedeix el seu rang; es maleeix a aquells el salari dels quals excedeix la seva virtut. La noblesa de la virtut no implica engrandiment; un salari just no és excessiu. Aquells que són ennoblits sense virtut estan robant el rang, aquells que prenen injustament estan robant la riquesa.

Els savis estan còmodes en la pobresa, gaudint de la divinitat. No perjudiquen la vida cobejant, i no es carreguen a si mateixos amb coses materials. Per això, no es desvien de la justícia prenent el que no mereixen.

Antigament no s'honorava als que no tenien virtut, no es confiaven càrrecs oficials als que no tenien capacitat, no es recompensava als que no tenien mèrit i no es castigava als que no havien fet res dolent. Quan es promovia la gent, es feia amb cortesia; quan es l'acomiadava, es feia amb justícia. En l'era de les persones curtes de mira, quan es promovia la gent era com si se la elevés a cel, i quan s'acomiadava a la gent era com si se la submergís en l'abisme. Quan parlem d'abans, ho fem per criticar el present.

Els que pesen cavalls deixen de banda els flacs, els que escullen homes deixen de costat als pobres. Quan el rebost està plena de carns riques, ningú es preocupa dels ossos i del cartílag.

Les persones superiors miren a l'interior de cada realitat i no creuen les paraules calumnioses. Quan els governants han errat, els ministres que no els amonesten no són lleials, mentre que els governants que no escolten quan són amonestats no estan il·luminats. Els dirigents que no es preocupen quan el poble està abatut no són intel·ligents. Així, mantenir l'autocontrol fins a la mort, fins i tot en les dificultats, és tasca dels servidors de la societat; vestir els que tenen fred i alimentar els que tenen fam constitueix la benevolència dels bons pares.

Quan els grans serveixen als petits se'ls anomena persones canviants; i al fet que els petits oprimeixin als grans se'n diu rebel·lar-se contra la naturalesa. Encara que al principi puguin escalar el cel, més endavant cauran inevitablement en l'abisme. Aquesta és la raó per la qual les aldees no abandonen a les persones d'edat encara que siguin inútils, mentre que les corts tenen diferències en la condició social dels rangs.

Els que reverencien als nobles ho fan perquè els consideren propers al governant. Els que honoren les persones d'edat ho fan perquè les consideren pròximes als seus pares. Els que respecten als qui són més grans en edat que ells ho fan perquè els consideren pròxims als seus germans grans.

Els que han nascut dins de la noblesa es tornen arrogants, els que han nascut dins de la riquesa es tornen extravagants. Per això, la riquesa i la condició social no condueixen a comprendre la divinitat. En efecte, pocs són els que es vigilen a si mateixos i poden evitar fer alguna cosa errònia.

Aprendre sense cansar-és la manera de governar-se a si mateix. Ensenyar sense cansar-se és la manera de governar al poble. Pocs, en efecte, són els que s'uneixen a mestres savis i bons companys i tot i això fan coses errònies.

Conèixer la bondat pràctica s'anomena coneixement, estimar la bondat pràctica s'anomena humanitat, honorar la bondat pràctica s'anomena justícia, respectar la bondat pràctica s'anomena cortesia, i gaudir de la bondat pràctica s'anomena música.

En temps antics, els que treballaven amb habilitat pel món no planejaven res, però res quedava sense fer. Així, hi ha una manera de treballar pel món: si esbrines com, hi ha realització sense esforç; si no esbrines com, les teves accions seran inevitablement infelices.

La manera en què treballar pel món es fa tan prudentment, és com si estiguessis travessant un poderós riu a l'hivern; amb cautela, com si tinguessis por de tot el que t'envolta; respectuosament, com si fossis un convidat; sigues tan lleuger com si fugissis del gel, tan pur com una persona simple, tan opac com si estiguessis sense decidir-te, tan ampli com una vall. Així és com es treballa pel món.

Ser tan prudent com en creuar un poderós riu a l'hivern vol dir no actuar amb presumpció. Ser tan cautelós com si tinguessis por de tot el que t'envolta vol dir anar amb peus de plom respecte a tot el que és perjudicial. Ser tan respectuós com si fossis un convidat significa ser humil i tenir una actitud de reverència. Ser tan lleuger com quan fuges del gel significa no arriscar-te a apilar tresors. Ser tan pur com un beneit significa no arriscar-te a fer les coses sense cura. Ser tan opac com si estiguessis sense decidir-te significa no presumir de claredat. Ser tan ampli com una vall significa no arriscar-te a estar completament ple.

Els que no avancen de manera presumptuosa no s'arrisquen a ser els primers a retirar-se. Els que són cautelosos respecte al que és perjudicial per a ells romanen flexibles i condescendents, sense atrevir-se a ser altius. Els que són humils i tenen una actitud de reverència es rebaixen a si mateixos i honoren als altres. Els qui no s'arrisquen a apilar tresors es redueixen a si mateixos i no s'atreveixen a ser rígids. Els qui no s'arrisquen a fer les coses sense cura es consideren a si mateixos com mancats i no presumeixen d'estar complets. Els qui no presumeixen de claredat romanen en la foscor i en la ignomínia i no pretenen ser nous i frescos. Els qui no s'atreveixen a estar completament plens veuen allò del que no tenen i no pretenen ser persones de vàlua.

La manera de fer de la divinitat és de tal manera que és possible avançar retrocedint, rebre honors mantenint la flexibilitat, ser elevat rebaixant-se a un mateix, ser satisfet disminuint-se a si mateix, ser complet expressant els propis defectes, ser nou i fresc mostrant-fosc i ple d'ignomínia, ser bo veient les pròpies mancances. La divinitat no té previst res, però res deixa de ser fet."

Wenzi 155

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)