Populisme

Ibarrola

Ha esdevingut l'independentisme polític català en els darrers temps un populisme?

De cara a tenir més elements per mirar de respondre a la pregunta, recollim el que Anton Costas i José Antonio Zarzalejos han resumit recentment com a trets del populisme:

- la creença dels populistes que només ells són els legítims representants del "poble". Un sol poble que tindria una sola veu, la d'ells.

- la orientació antipluralista, dirigida a la supressió de qualsevol expressió de la societat civil oposada a les seves directrius.

- la immunitat dels seus arguments a l'evidència empírica. Els és igual que els fets no donin suport a les seves posicions, continuen reiterant-les com si fossin veritats objectives.

- la funcionalitat del seu interès en els processos democràtics. És a dir, els interessen en la mesura que aquells processos confirmin el que ells han determinat a priori que ha de ser la voluntat del poble.

- l'adopció d'estratègies dirigides a l'ocupació del poder que poden involucrar activitats de clientelisme polític i de corrupció. El populisme no és pròpiament una ideologia o un programa polític sinó una estratègia oportunista de presa del poder. Per això en les seves accions domina el procés de presa del poder, no el programa polític que es vol construir. Aquest objectiu oportunista fa que els populistes desenvolupin aliances polítiques parlamentàries que en principi semblarien improbables.

- la democràcia directa i les decisions per aclamació. Menysteniment del pluralisme social i polític. En aquest sentit, el populisme és profundament antiliberal. La seva democràcia és aclamativa, no representativa. Per això la mentalitat populista és moralment ombrívola.

- la reducció dels problemes complexos a solucions simples (l'èpica paradisíaca d'un futur sempre millor).

- la rotunda dicotomia entre "ells" i "nosaltres" (dialèctica amic/enemic).

- la creació d'una legalitat i una legitimitat alternatives a les establertes.

- la reacció hiperbòlica a qualsevol greuge.

- la pretesa absència de costos a l'hora de capgirar el sistema polític vigent.

- el recurs a una astúcia de vol baix, purament enganyosa, a efectes òptics. 

- la deriva cap a formes d'autocràcia, on un home o una dona concentra a les seves mans, de manera fàctica i no normativament atribuïda, tot el poder. Els autòcrates solen recórrer a instàncies socials de pressió, políticament irresponsables, sense funcions públiques, dirigides per particulars sense estatut funcionarial ni elecció pública.