El naufragi dels humanismes

Fautrier 1945

"Els anys seixanta es produïa a Catalunya una pacífica competència d'humanismes. Aquests, fossin de tradició cristiana, en totes les seves variants, marxista, amb tots els seus accents, o nacionalista, amb totes les seves graduacions, a més de treballar a la recerca de la seva pròpia clientela, col·laboraven pacientment en l'edificació d'un humanisme compartible, més enllà de les diferències, que permetés a Catalunya acumular tolerància, generositat i justícia, per donar-li, dia rere dia, un rostre més humà i un tarannà més acollidor. Més enllà de la unitat política de l'antifranquisme existia aquesta més profunda unió en la divergència de diverses opcions concurrents que conspirava per a l'edificació conjunta d'una ètica col·lectiva catalana.

Avui aquest esforç cultural, competitiu i col·laborador s'ha esfumat. Els humanismes s'han trencat; només en queda, en els seus antics protagonistes, el record de cròniques sentimentals diferents, segons el color de la tradició que els sustentava. En comptes de racionalitats ètiques que agermanaven, resten tan sols epidermis i sensibilitats que separen. Catalunya, globalment, s'ha convertit en un país amb l'humanisme difunt i liquidat i amb el seu record transformat en càrregues emotives, a flor de pell, o acumulades en el subconscient, sempre a punt d'esclatar. Com que cap tasca cultural comú mobilitza les velles tradicions, allò que abans unia avui separa, ferotgement; i el que abans aglutinava per la complementarietat esdevé antagonisme irreconeixible. La excitable sensibilitat cristiana, marxista o nacionalista, ha substituït la dialogant tensió dels vells humanismes. Aquests es movien per raons i esperances; la sensibilitat actual i residual es mou per crispacions i susceptibilitats. Un cristià i un marxista ja no construeixen units gairebé res. Comencen a mirar els aspectes de l'un que repel·leixen l'altre; i viceversa. En aquests exercicis de sensibilitats irritables les anècdotes més trivials ocupen el lloc que abans estava regit per les idees. Les susceptibilitats històriques han agafat el protagonisme dels antics ideals. Les tradicions originàries ja no serveixen per a aportar dialogalment elements a un patriotisme comú, sinó per a buscar punts abismals de discrepància. Entre la tradició nacionalista i la no nacionalista aquest pessigolleig irritable d'epidermis alertades i de sentimentalismes diversos està arribant al zenit. Sense tasca humanística comú la diferència es converteix en repudi. La comprensió degenera en exclusió. Els orígens diversos en racismes espirituals. Mal pot funcionar un país, com la Catalunya d'avui, on el factor més important que distingeix els seus ciutadans és d'una banda la crònica sentimental i de l'altra la irracionalitat visceral consegüent, sense que cap projecte cultural comú ordeni les diversitats i els conflictes en la recerca d'uns ideals mínims, però sòlids, assumibles per tots, en tant que tots tenen ulls posats en un futur humanisme que els salvi de contemplar-se amb contumàcia el melic. Per aquest camí, l'"altre" es converteix en una agressió permanent cap a "un", en lloc de ser un possible col·laborador en una tasca que a tots sobrepassa. Ser "anti" torna a servir per trobar la pròpia identitat. Una identitat que es fonamenta en el repudi, en el fàstic i les seves cortines d'odi, i no en l'afirmació.

Hem retrocedit en una convivència creativa que es va forjar en els darrers vint anys. L'actual convivència no passa de ser una conllevancia forçada per controlar unes agressivitats cívicament perilloses. No neix d'una il·lusió a l'horitzó, sinó d'un elemental instint col·lectiu de supervivència. A pesar que el foc purificador de la crisi de valors ha arrasat i posat en fallida totes les tradicions culturals i els seus fruits. Però un cristià amb la fe en fallida, un marxista amb la lluita de classes en gegantí parèntesi, un nacionalista amb la identitat desarbolada es miren entre si amb més agressivitat desconfiada que quan estaven pletòrics d'idees en la diversitat. La crisi no ha servit de cura d'humilitat que apropés les posicions en la recerca de camins col·lectius per sortir-ne. S'ha convertit en una crispació dogmàtica d'aferrament a les restes de cada naufragi; en una recerca de les identitats ofegades per dubtes i ombres a través de la irada i visceral negació de l'"altre", metamorfosat en contrincant. Els antagonismes obcecats de la vida política catalana són només un reflex d'aquesta situació d'epidermis voraçment enfrontades en la vida cultural. L'absència dels mínims d'unitat política respon a l'absència més fonamental d'una ètica àmplia que només podrà fer-se entre tots. Les impossibilitats dels pactes polítics, per excés d'exclusivisme i suspicàcia emotiva i la falta de racionalitat comprensiva, també apareixen com a fruits de la incomunicació entre velles tradicions que abans es barrejaven en tasques col·lectives. El partidisme polític, exacerbat fins els límits del sectarisme, correspon a la consciència que la recerca d'una ètica comú, a través de la concurrència d'humanismes, ja no és tasca per a la nostra societat, ni és tan sols un dels seus indeclinables quefers culturals.

El problema rau, doncs, en què una societat satisfactòria no pot viure des de la més absoluta i radical absència d'humanisme. Perquè ha estat cada un d'ells qui anava traient a cada tradició dels seus estrets límits i la feia reflexionar, conjuntament amb els altres, en la tasca de fer Catalunya a la mesura dels seus ciutadans considerats des de l'angle de l'exigent dignitat humana. Aquells humanismes posaven a l'ésser humà per sobre de les idees, dels sentiments parcials, de les opcions íntimes. Expressant les tradicions en forma de humanismes, les agermanava en un llenguatge comú que es plasmava en una ètica conjunta. La diversitat d'origens i de tradicions no impedia la confluència de fins. L'objectiu de cada tradició no se situava en la conservació incòlume i autosatisfeta de les seves preteses essències, sinó en la recerca d'un servei creatiu cap a una idea d'ésser humà que la transcendia. La crisi de civilització, en posar en quarantena les falses utopies anteriors, ha tancat les diverses forces culturals en la solitud de les seves tradicions a l'hora que aquestes s'estan desintegrant entre les seves mans. Conservar la tradició, o  les seves restes, sembla més important que posar-la en joc i en risc, al servei d'una causa comú. La tradició, esclerotitzada i visceralitzada, s'ha posat al servei de la resolució de problemes d'identitat cultural. D'aquí que, paralitzat el debat cultural i la seva creativitat, es traslladi la defensa de la tradició amenaçada i escindida al camp polític. Es busca recobrar una identitat cultural i humana, trontollant i problematitzadora, a través d'un triomf electoral d'opcions polítiques que afalagui l'epidermis sentimental d'aquesta identitat.

L'administració i l'ús del poder polític s'està convertint en substitut dels humanismes en barrena; l'ideal d'ésser humà que s'ha de servir i construir col·lectivament s'ha substituït per la prosa implacable d'un poder que només es gaudeix a través de l'exclusió dels perdedors electorals. Quan la batalla electoral sense cuartel ha ocupat el lloc de la confluència dels humanismes es pot dir que la idea concreta de la dignitat de l'humà català, que a tots ens corresponia defensar i promoure, ha desaparegut del mapa polític. Aquest està fet de crispades identitats que naufraguen i necessiten de l'antagonisme total per a palpar-se com a cosa vivent. La política ha ocupat el buit deixat per l'ètica col·lectiva i per això la nostra Catalunya d'avui és cada dia més deshumanitzada; sacrifica al joc polític el creixement dels seus ciutadans com a éssers humans. Una política sense base humanista és un culte al poder com a tal, en comptes d'una purificació d'aquest poder posant-lo al servei de l'ésser humà. Per això la nostra política catalana, en lloc de preocupar-se per l'ésser humà, del que ha perdut una imatge compartible, es preocupa d'afalagar les cròniques sentimentals i les epidermis sectàries. Per això la crispació substitueix al diàleg, l'enfrontament a la col·laboració, les opcions excloents als ideals comuns. Humanitzar la nostra política obligaria a retrobar les intencions dels humanismes en plena "cultura de la crisi"."


Jaume Lorés a La Vanguardia del 12.04.1984