Comín

"Quan Alfonso Comín acabava d'expirar, la veu chestertoniana de Josep M. Rovira Belloso va sentenciar: "S'ha tancat un llarg capítol de la historia del cristianisme progressista català". I en dir "cristianisme" hagués pogut, alhora, afegir la paraula "polític". En el fons, la mort ajornada tantes vegades d'Alfonso Comín va retardar un fet que, sense la seva presència, com a símbol i com a paraula, s'hauria produït molt abans: la fallida i el desballestament del nostre catolicisme progressista. Poques vegades la perdurabilitat en la vida d'una persona ha estat tan lligada a la vigència i a l'eficàcia d'un ideal. Comín, mentre va poder continuar lluitant contra la seva malaltia, mentre va existir en el regne dels mortals, va mantenir encesa la força ètica i l'esperança utòpica de molts dels seus conciutadans. Molts més dels que combregaven amb les seves concretes idees polítiques i amb la seva definida teologia. Eren molts els que, discrepant políticament de Comín, acceptaven el nucli humà i religiós del seu dir i el seu fer.

Però Comín va morir, fa quatre anys, quan la crisi econòmica i sobretot, ètica i cultural, ja inundava les mentalitats i les sensibilitats de Catalunya. La grandesa de Comín va residir, no en un ingenu desconèixer la crisi, sinó en posseir aquella força seductora capaç d'escombrar els desànims i les excedències que la crisi anava originant. El missatge de Comín, el fonamental, no el circumstancial, continuava sent vàlid tot i la crisi: no com una mostra d'ingenuïtat sinó com una explosió de força ètica. Si a la seva mort es va tancar un capítol de la història del cristianisme progressista català va ser a causa que la vivència ètica de Comín evitava als seus seguidors i còmplices ensopegar amb la crueltat dissuasòria de la crisi i feia que els ideals, el regne de l'"haver de ser", fossin més forts que la crua realitat, el regne del "ser". En el fons, l'esperança i la utopia de molts es mantenien en funcionament perquè tenien com a punt de referència la utopia i la esperança cominianes. Per això, desapareguda la persona de Comín, el vent de la crisi va poder bufar amb tota la seva força i desperdigar un ampli espectre d'esperançades il·lusions i de concretes generositats. El catolicisme progressista català s'havia quedat sense punt de referència, sense pedra angular, sense testimoni viu dels seus anhels.

El problema intel·lectual que avui es planteja, barrejat íntimament amb un problema ètic, resideix a esbrinar si ha de restaurar-se, a la lletra, el pensament de Comín perquè bufi una ona d'esperança fresca entre els nostres conciutadans, o si al contrari cal assimilar el nucli ètic del pensament, i sobretot de l'experiència, de Comín, enterrant la lletra, per llançar a partir d'ell un nou discurs que inciti a l'esperança en anys de despreocupació pel futur i condueixi cap a la solidaritat generosa en anys d'individualisme de supervivència. "Repetir" a Comín o "pensar a partir de" Comín és l'alternativa que té el nostre catolicisme avançat, avui en fase de rebaixes, i per què no? la nostra mística d'esquerres, tan voraçment engolida per la política.

La sortida correcta d'aquest laberint mental i d'aquest repte ètic consisteix, per a mi, en tenir agafada amb una mà l'esperança de Comín i amb una altra la desesperança que origina la crisi. Llegir i, sobretot, interpretar vitalment l'actitud de Comín des del cor de la crisi. Elaborar, des del seu record viu, un nou discurs ètic, ample i generós, que mobilitzi les consciències perquè aprenguin a viure la crisi com un fenomen històric i no com un fatalisme desmovilitzador. Però aquest discurs, des de la mort de Comín. s'ha interromput a Catalunya. Hi ha, com a succedanis, discursos que s'agafen a la lletra del pensament de Comín per tancar els ulls davant la crisi, en un tradicionalisme restauracionista dels tics històrics dels anys 60.

Però el que ningú fa és predicar futur assumint la cruesa del present, incitar la generositat submergint-se en les exigències de l'egoisme de supervivència, revestir les paraules d'ètica comprometedora des del desert del nihilisme narcisista, confiar en l'esperança quan les desil·lusions s'han esvaït, aprofitar els fracassos estrepitosos de les utopies recents per aixecar un pensament utòpic que no comporti en la seva execució pràctiques denigrants per a l'home concret.

N'hi ha que creuen, i amb això fan un flac servei a la memòria de Comín, que el seu discurs s'ha de transportar avui, tan sols, als problemes de Llatinoamèrica, i utilitzar-se per vehicular aquí les solucions llatinoamericanes. Amb aquesta operació es tanca el contingut europeu del pensament cominià i, més encara, es nega a Europa el dret a retrobar camins de generositat i esperança. Sembla, en darrer terme, que la solució del nostre pensament agònic en qüestions de força ètica només pugui reviure interpretant-se en clau de "tercer món". Crec que la voluntat universalista del pensament de Comín s'hagués negat a deixar-se tancar en el dilema Europa-Tercer Món. Comín no hagués abandonat a Europa en la dissort de no tenir una viabilitat ètica com a punt de referència.

D'aquí que sigui més necessari que mai estudiar el pensament de Comín, més enllà del mite, per separar el gra de la seva exigència ètica fonamental, de la palla de les circumstàncies històriques en què es va produir. I cal fer-ho des de la consciència del fracàs temporal de pensaments que van ser els seus instruments eficaços en altres hores; realitzar-lo assumint la complexitat d'aquest present desmitificador dels somnis dogmàtics d'aquella esquerra; recollint l'experiència que ha significat per a nosaltres el viure el present sense crosses ideològiques generadores de falses seguretats.

Perquè Comín, en darrer terme, era un enamorat no només de la pobresa material, sinó de la sempre mal compresa pobresa d'esperit. I la nostra situació intel·lectual és, espiritualment, signe de pobresa, si volem abraçar la causa dels que volen viure, sincers envers ells mateixos, sense els recursos i les abundàncies del fals dogmatisme, d'esquerres o de dretes, dels moralismes generadors de seguretats, dels esquematismes productors de bones consciències. Potser la clau del pensament de Comín va residir en la força ètica que li donava el conèixer la realitat de la seva mala consciència enmig de tantes paraules grans i generoses que pronunciava; en l'haver sabut no renunciar a la, personal i col·lectiva, mala consciència enmig de l'embolic de bona consciència d'esquerres que pululaba els anys 60 i en les seves seqüeles històriques. Comín no hauria mirat amb desdeny als homes transeünts de l'actual crisi, des qualsevol paternalisme dogmàtic. Molt al contrari: s'hagués fet solidari amb ells.

Potser les seves paraules, avui, no serien tan rotundes com abans, però balbucejarien fragments de veritat que ajudarien a replantejar la revolució intel·lectual i moral de la que anem tan necessitats.

D'aquesta manera la reactualització del pensament de Comín no podria limitar-se al concís camp de les esquerres professionals, sinó que podria expandir-se, com quan vivia, més enllà dels grups d'acord amb el seu pensament polític, complint la funció de llevat per a la massa dels nostres conciutadans, posseïdors, pensin com pensin políticament, del dret a rebre un discurs ètic, renovador i plural, a l'estil dels que en els seus dies va pronunciar Alfonso Comín."

Jaume Lorés a La Vanguardia del 26.07.1984