L'ànima de les coses

Chardin 1728

"Al llarg de la nostra vida passem per situacions diverses, que van des una felicitat radiant fins a la  tristesa d'un pou sense fons. Són situacions de trànsit que formen part del nostre viatge vital. Com passa amb el temps atmosfèric, les situacions són canviants, de vegades lleugeres com l'aire i altres vegades, aclaparadores de pur dolor. I en aquests canvis ens acompanyen les coses de les que ens envoltem, què sé jo!, alguns llibres, alguna música, alguns objectes inclassificables, petites caixes de fusta o de cartró, estatuetes de fang, figures de vidre, una vella samarreta que no llencem per res del món ..., fins i tot alguna tassa desportillada amb la nansa trencada des de fa temps. I també va amb això aquella peça del vestuari que ja no té ni forma ni color de tant ús i rentats.

I un es pregunta què passa amb això, per què no podem desprendre'ns d'uns simples objectes. I no sé la resposta, dedueixo que hem posat en aquests objectes part de la nostra ànima; potser i gairebé sense adonar-nos-en, en el moment de rebre aquell objecte hi havia en l'aire molt d'afecte, o molt dolor, que també és el resultat d'un afecte. Aquells objectes es constitueixen en una part de nosaltres pel simple fet d'estar presents en aquells moments en que va passar una cosa significativa i així van quedar incorporats al nostre viatge i a la nostra persona.

I més endavant succeiran canvis de tota mena, fora i dins de la persona, els anys passaran i les prioritats seran diferents del que van ser i, en canvi, aquells objectes, aquelles petites coses que ni tan sols tenen un valor material, romandran al nostre costat amb el seu mateix significat. És com per creure que adquireixen una mica d'ànima.

Potser és per això pel que quan els anys passen, quan ja mitja vida queda enrere i fins i tot més, ens va costant una mica més cada dia allunyar-nos de les nostres coses personals, del nostre entorn, de les nostres llums i ombres, siguin com siguin. La nostra vida es va convertint en un trencaclosques en què algunes peces es troben ja en els objectes que ens envolten.

I crec que la qualitat de vida passa per aquí, per poder mantenir el mínim entorn conegut, un entorn impregnat de la nostra presència al llarg del temps. Per això és important, quan es debat sobre la vellesa i les seves cures, que les persones puguin romandre en els seus domicilis fins a la fi de seus dies, perquè cap comoditat del món sencer aconseguirà substituir el valor de les coses pròpies viscudes. És com si, en la vellesa, l'ànima es repartís entre la persona i les seves coses i el diàleg constant de la persona amb els seus objectes -diàleg inconscient, la majoria de les vegades- establís uns ponts pels quals circulen els afectes, recordant la història que els va motivar. Quan, pel pas dels anys, les forces fallen, aquest diàleg en l'ombra amb l'ànima de les coses ajuda a sentir una certa immortalitat dels sentiments viscuts.

Hi ha casos en els que, quan la persona envelleix, està malalta de tal manera que necessita de cures permanents i les residències de ancians estan per això, però seria altament convenient que tinguessin allà una habitació individual i hi poguessin dur les seves coses, per recrear en la mesura del possible el seu entorn conegut. La fragilitat dels vells no hauria d'augmentar retirant els seus ponts d'afecte amb els seus objectes. No crec que sigui una utopia, crec sincerament que es poden combinar les dues coses, atenció sanitària adequada i entorns personalitzats.

I a la gent gran que poden valer-se mínimament per si mateixos cal respectar-los també al màxim el seu estar amb els seus objectes, perquè és possible i també molt probable que la seva ànima es trobi repartida entre ells."

Remei Margarit a La Vanguardia del 19.07.2006.