Fruit de l'Esperit

Andrea di Bartolo 1420

Diu Pau a la Carta als Gàlates, en el seu capítol cinquè, versets 19 a 23:

"Les conseqüències dels desigs terrenals són prou clares: comportaments libidinosos, impuresa, llibertinatge, idolatria, bruixeria, enemistats, discòrdies, gelosies, enfuriments, rivalitats, divisions, sectarismes, enveges, borratxeres, orgies i coses semblants. Ja us vaig advertir, i us adverteixo encara, que els qui obren així no rebran en herència el Regne de Déu.  En canvi, el fruit de l’Esperit és aquest: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix."

Actualment, aquest llenguatge de Pau pel que fa als "desigs terrenals" i les seves conseqüències resulta incòmode, rondinaire, antipàtic, repressiu, passat de moda, carca, carrincló, neuròtic i tot el que vulgueu. Considerem els "desigs terrenals" com a naturals, bons, acceptables i no veiem perquè ha de ser estigmatitzats d'aquesta manera.

Amb els "fruits de l'Esperit" no hi tenim problema, els trobem ben desitjables; de tota manera, no hi dediquem gaire atenció, no formen part efectiva (teòrica, potser sí) del nostre horitzó de propòsits a assolir. I ens resistim a veure una confrontació entre "desigs terrenals" i "fruits de l'Esperit".

Però si hi pensem una mica, no hi ha una certa veritat en aquesta contraposició? Tan harmònica és la nostra espontaneïtat? Podem estalviar-nos la invocació a l'Esperit, per dir-ho en el llenguatge de Pau?