Reciprocitat

Ibarrola

"Quan escric això desconec el curs que els esdeveniments prendran a curt termini a Catalunya, però estic segur que, passi el que passi, el problema de fons continuarà sent-hi, esperant que algú l'abordi amb tota la seva complexitat. Les nacions són una realitat persistent, totes, en una mesura o una altra. Tan absurd és l'afany d'ignorar-les com jugar-se la convivència a una exigua majoria o amb la simple imposició.

Quan en un mateix espai conviuen sentiments d'identificació nacional diferents, el problema que tenim no és el de qui obtindrà finalment la majoria, sinó com cal garantir la convivència, per a la qual cosa el criteri majoritari és d'escassa utilitat. I aquestes coses només s'aconsegueixen d'una manera pactada, per més improbable que ens sembli l'acord en aquests moments.

Per la seva mateixa naturalesa les nacions no són innegociables; el que pot convertir-les en una cosa intractable són determinades maneres de sentir-les i defensar-les. Perquè el fet que es tracti d'una cosa amb un fort contingut emocional no impedeix que li donem un tractament raonable. Soc partidari que en la futura solució hi hagi una via per a una eventual secessió, però crec que, atesa la persistent configuració de les identificacions nacionals a Catalunya en el que és molt semblant a un empat, seria preferible pactar una cosa que pugui concitar una adhesió més gran. En el moment actual solen fer la seva aparició els qui declaren que això no és possible, encara que tampoc ofereixen res que gaudeixi de més condicions de possibilitat. Són els qui prefereixen la victòria i fins i tot la derrota, sempre millors que un acord que, per definició, no deixa plenament satisfet a ningú.

Parlar ara de diàleg és un disbarat, però no ho serà en el futur quan constatem que el problema continua on era. No és veritat que sigui impossible el diàleg, el pacte i la negociació entorn de les nostres identitats i sentits de pertinença. No em refereixo al ser sinó a l'estar, a l'entesa entorn de com s'ha de distribuir el poder, quina fórmula de convivència és la més apropiada, quins nivells competencials serveixen més bé als interessos públics, com cal donar curs a la voluntat majoritària sense malmetre els drets dels qui són minoria... Això de dir que "la sobirania nacional no es discuteix" és un error entorn del qual estan sospitosament d'acord els més radicals de totes les nacions.

Qui ha dit que les sobiranies no es poden compartir? Les sobiranies exclusives són més aviat l'excepció que la regla al món actual, on cada vegada hi ha més ciutadanies múltiples per diversos motius. La història recent i, de manera molt especial, el nostre entorn europeu és un desmentiment de les sobiranies indivisibles. Algú podria objectar que els uns tenen l'article 155, el Tribunal Constitucional i l'article 2 de la Constitució, mentre que els altres no. I és cert. Ara bé, disposar dels instruments de sobirania estatal permet guanyar certes batalles, però també té els seus límits. El veritable titular de la sobirania és la gent i la legalitat sense legitimitat té sempre un recorregut escàs. No es pot fer res contra la societat i aquest és precisament el problema: la persistència d'una identitat plural (a Espanya i a Catalunya), de manera que cap imposició no és capaç d'aconseguir una convivència normalitzada.

Caldrà exercitar-se després de tant temps de discòrdia i voldria plantejar alguns exercicis de reciprocitat que ens poden disposar per a la trobada. La reciprocitat elemental es formula en aquell principi de no voler per a ningú el que no vols per a tu. Es tracta d'un principi que es pot traduir políticament de diverses maneres. Per exemple, una versió que planteja la qüestió des de l'òptica de les minories: jo no suportaria viure en un Estat que imposa per les mateixes raons per les quals em posaria de part d'aquells a qui se'ls imposa una nació. Podem enfocar-ho des del punt de vista del pluralisme, que s'ha convertit en un valor llancívol que serveix per impugnar el que proposen els altres, mentre que un es despreocupa d'aplicar-s'ho a si mateix. Podríem formular aquest exercici de pluralisme recíproc de la manera següent: tenim legitimitat per exigir cap enfora el respecte de la pluralitat quan i en la mateixa mesura en què la respectem internament. O des de l'òptica del reconeixement: una nació està en el seu dret d'exigir a l'Estat de què forma part el mateix reconeixement que ha recollit a la seva nació, ni més ni menys.

Així doncs, aquí hi ha tot un terreny que pagaria la pena explorar i permetria reformular obligacions i drets d'una manera constructiva, com les autolimitacions mútues, de l'estil d'entendre que el dret a decidir ve acompanyat del deure de pactar o el binomi no imposar/no impedir pel qual un Estat es compromet a possibilitar tot el que hagi estat prèviament pactat i una nació no reivindica cap enfora res més que el que ha aconseguit en el seu si.

Josep Colomer plantejava fer un referèndum a Catalunya que preguntés si es volia formar part d'un Estat espanyol que reconegués el dret d'autodeterminació dels catalans, un referèndum que guanyarien els uns i els altres. Com que es tracta d'un exercici d'imaginació politològica, jo també tinc el meu propi experiment mental. Jo proposaria de fer un referèndum arreu d'Espanya preguntant pel dret d'autodeterminació dels catalans. Una pregunta d'aquest estil dona una part de raó a tots: s'accepta que sobre Catalunya puguin decidir tots els espanyols, però es trenca el dogma que la sobirania espanyola sigui inqüestionable. Aquí també hi guanyarien tots. Evidentment són propostes que no tenen gens de recorregut, però que permeten posar de manifest que estem davant una qüestió que exigirà solucions tan imaginatives com doloroses per a tothom, en què no guanyarà pròpiament ningú... tret que vulguem tornar al punt de partida.

I, si la millor solució no fos votar, triar, sinó no haver de fer-ho? Les democràcies tenen una dimensió competitiva (les eleccions i els referèndums, les institucions de l'antagonisme i el desacord, els jocs de suma zero), però també una altra de negociació (en la qual es construeixen acords i consensos, els jocs de suma positiva); la primera, que decideix segons criteris majoritaris i mitjançant procediments públics, està sobrevalorada davant la segona, en la qual s'evita la decisió i els procediments són més aviat discrets. El triangle competició/majoria/publicitat està infravalorant altres instruments del procés polític on hi hauria més aviat cooperació/ consens/negociació, que són especialment apropiats per als problemes que plantegen les societats territorialment compostes. Amb el pacte no només s'arbitra entre posicions contraposades, sinó que es duu a terme una modulació d'aquestes posicions que permet més variacions que el sí o el no, és a dir, que en el fons reflecteix més bé la pluralitat social i proporciona a la ciutadania més possibilitats d'elecció. Per què és més democràtic votar quan negociar és una operació que permet integrar més persones a la voluntat popular?

Sempre he pensat que convé pactar quan es tracta de les condicions que afecten qüestions bàsiques de la nostra convivència política –en les quals confiar-ho tot a la llei de la majoria equival a una forma d'imposició– i quan els nombres dels qui defensen una i altra posició no són ni aclaparadors ni menyspreables. En aquests casos, acontentar-se amb una victòria quan podríem tenir un pacte demostra molt poca ambició política. En aquest punt em sembla molt fecund el principi republicà que la democràcia, més que un procediment perquè decideixi la majoria, és un sistema polític per impedir la dominació.

Com es podria fer, això? La clau la va donar fa uns dies, en negatiu i potser involuntàriament, un diputat de la CUP en aquells moments en què semblava que s'acostava un lleu acord entorn d'una convocatòria electoral. Deia: han segrestat als despatxos la voluntat clarament expressada al carrer. I d'això es tracta, precisament: que els representants polítics, sense la permanent exposició pública, facin la feina de negociar per donar forma política a una voluntat vagament expressada al carrer. La funció dels polítics seria llegir correctament aquesta voluntat i traduir-la en un acord que pugui ser tan àmpliament avalat per la ciutadania com sigui possible.

Fins a quin punt és democràtic aquest acord és una cosa que no depèn de l'autoconvenciment amb què s'exhibeixen reivindicacions, sinó de la quantitat de voluntats que hagi estat capaç d'integrar. La formulació en positiu la feia José Andrés Torres Mora quan defensava que, després d'haver fet totes les altres coses, el que és raonable, a l'hora de construir el marc de convivència en una societat plural, no és acordar una votació, sinó votar un acord."

Daniel Innerarity a La Vanguardia del 02.11.2017

(els subratllats són nostres)