El proto-evangelista com a guionista

Mantegna 1454

Anomenaríem proto-evangelista a l'autor (individual o col·lectiu) de la primitiva narració evangèlica (o de les primitives narracions evangèliques, orals o escrites, com el possible evangeli "Q") a partir de la qual (o de les quals) Mateu, Marc i Lluc van escriure els seus Evangelis. Altres autors consideren l'Evangeli de Marc com el primigeni, en el que Mateu i Lluc s'haurien fonamentat.

Doncs bé, potser aquest proto-evangelista, fos qui fos, individual o col·lectiu, oral o escrit, podríem considerar que operava, en part i d'alguna manera, com un guionista (individual o col·lectiu) d'una sèrie de televisió com "Boardwalk Empire". En aquesta sèrie, hi ha tres tipus de personatges. D'una banda, personatges històrics més o menys recreats, com puguin ser Al Capone, Joe Masseria, Lucky Luciano o Arnold Rothstein. En segon lloc, personatges totalment inventats, però que tenen la seva funció en la narració, com ara Gyp Rosetti. I finalment tenim el cas del mateix protagonista, Nucky Thompson, basat en un personatge històric, Nucky Johnson (1883-1968), del qual n'agafa força trets, però sense seguir fidelment la seva història. Tot al servei de la coherència i impacte de la trama, que és el que el guionista busca.

Potser una cosa semblant, o si més no amb un cert paral·lelisme, tot i moure's en àmbits diferents, feia el proto-evangelista: agafar persones reals més o menys recreades, inventar altres personatges i fer-ne alguns de basats en fets reals però alhora lliurement enriquits o modificats per a poder assolir millor el propòsit: la creació d'una construcció mitològica de primera categoria, amb un referent central, Jesús de Natzaret, el Crist, en consonància amb l'experiència viscuda pels que el varen tractar.

M'inclino, doncs, a considerar que Jesús més aviat es situaria en la tercera categoria: una persona real, amb un impacte més enllà de l'habitual en els que el varen tractar (tant més enllà com per situar-lo a un nivell fora de l'humà, a un nivell diví), convertida en un personatge convenientment adaptat a les exigències del propòsit del proto-evangelista: mirar de transmetre aquest impacte a través de la narració, i per tant amb la construcció d'un personatge especial. Exigències que poden portar a incorporar-li elements reals d'altres històries personals, actituds vitals i paraules de saviesa preexistents i gestos i situacions aplicades per posar en relleu determinats aspectes (per exemple, aspectes que tenen que veure amb l'acompliment de profecies messiàniques de l'Antic Testament).

Ni el proto-evangeli ni els evangelis serien, doncs, una simple transcripció d'uns fets històrics, sinó una narració amb un objectiu definit (transmetre un impacte viscut de caire excepcional de manera tal que l'impacte es pugui continuar transmetent a través de la narració i del testimoniatge personal dels que l'han rebut), per a l'assoliment del qual hom es pot permetre -podríem dir fins i tot: "hom s'ha de permetre"- llibertats semblants o paral·leles o equivalents a les que es permeten els guionistes.

Comporta això algun problema? No, mentre siguem conscients de quina mena de text tenim al davant. Si ens pensem que és el text d'un historiador que reflecteix fil per randa esdeveniments que varen passar, llavors les coses no encaixen prou. Si ho veiem com l'obra d'una mena d'excel·lent guionista, individual o col·lectiu, amb un excel·lent propòsit (transmetre la bona notícia que ha suposat per a les seves vides conèixer Jesús), llavors podem contemplar i deixar-nos impactar pel magnífic encaix construït (tan magnífic que no sembla que pugui haver sorgit d'una simple ment humana), la força del qual ha arribat fins a nosaltres.

Rembrandt 1661