Adhesió personal

Redon 1895

"En la fe, la persona humana s'adhereix a una altra persona, in casu a la realitat personal divina. L'adhesió no és l'assentiment sinó que l'assentiment és l'enunciació de l'adhesió, una enunciació generalment només de tipus intel·lectual. Més encara, l'adhesió és anterior a tot assentiment no només perquè aquest es fonamenta en aquella, sinó perquè en rigor l'adhesió és temporalment anterior a tot assentiment exprés. Precisament perquè l'adhesió s'atorga a una persona, estem admetent d'antuvi tot allò que aquesta persona vagi a manifestar-nos, inclusivament encara que que mai no ho manifesti completament. De tota manera, no per això és una fe cega com s'acostuma a dir, sinó que és una fe personal, que és una cosa diferent. En certa manera és una fe que si no ho veu tot, al menys fa en principi veure. Com a determinant  d'una adhesió, diem vulgarment (no en sentit tècnic) que la fe és "inspiració": el que mou a l'adhesió és la fe que inspira una persona. En aquesta adhesió, l'ésser humà s'incorpora a la persona creguda, en certa manera corre la seva mateixa sort. I com que la persona a qui s'adhereix és veritat real, resulta que la persona del que s'adhereix cobra en alguna manera les propietats (diguem-ho així) de la veritat personal d'aquell a qui s'adhereix. En la seva virtut, el que s'adhereix ha potenciat la seva pròpia veritat real en i amb la veritat real de la persona a qui s'adhereix; s'ha fet, per dir-ho així, més veritable: més manifest, més fidel, més efectiu."

Xabier Zubiri a El hombre y Dios (1983)