Ixtlan XI. L'estat d'ànim del guerrer

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

A “Relatos de poder”, segona part de “Viaje a Ixtlán” que podria haver format part perfectament del mateix volum, don Juan li explica a Carlos de manera molt didàctica (a la taula d’un restaurant, fent servir els objectes que hi ha a sobre) una de les maneres possibles de formular el procés de transformació personal. Ve a dir-li que normalment la nostra vida és un conjunt caòtic d’elements que ocupen tot el nostre espai mental i vital, i que del que es tracta és d’endreçar aquests elements de manera que només ocupin la meitat del nostre espai, i així es pugui deixar buida l’altra meitat (del cor, de la ment, del que li vulgueu dir), de manera que en aquesta meitat buida es puguin produir –si es produeixen- manifestacions del poder a l’interior de la persona. Sense endreçar, sense posar ordre en el nostre interior, no és possible generar aquest espai intern buit. Doncs bé, en aquest onzè capítol del “Viaje a Ixtlán” se’ns dóna una primera indicació en aquest sentit, la que fa referència a posar en ordre els propis sentiments (p. 154). Per la seva naturalesa punyent i expansiva, els sentiments acostumen a ocupar molt d’espai vital, i si volem endreçar el nostre interior hem de començar per ells. No és gaire còmode endreçar sentiments, ja que sovint comporta reviure coses desagradables, obrir velles ferides, remoure records dolorosos, però és un pas ineludible.

Trenant com de costum reflexions i indicacions pràctiques Castaneda ens parla del fet que els espais naturals circulars tenen tendència a ser llocs de poder (p. 155 i 156). Una clariana circular al bosc o una dolina càrstica, per exemple. Detectar aquestes circularitats naturals és una tasca bonica, i aprofitar-les (sigui per recollir poder, energia per al canvi, sigui per parlar del poder, dels avatars del procés de canvi) és recomanable.

Avui en dia a casa nostra no és fàcil trobar ossos d’animals morts abandonats a la natura, i quan això succeeix és un cert privilegi i cal aprofitar-ho, recollint aquells que ens resultin més suggerents. Els ossos poden haver acumulat poder (p. 155). Una tradició en aquesta línia era la de les relíquies, que considerava que les persones amb un alt nivell de poder, com ho eren el sants i els màrtirs, deixaven part del seu poder en els seus ossos, els quals eren venerats per aquest motiu.

Tornant a la reflexió conceptual, Castaneda ens indica que l’itinerari persona normal-caçador-guerrer té encara un quart i darrer estadi: el d’”home de coneixement” ( que és un guerrer que ha acumulat prou poder per fer aquest darrer salt qualitatiu) (p. 155 i 175). Queda apuntat, doncs, el conjunt de la trajectòria proposada, a la qual anirà donant tombs per tal d’enriquir-la i matisar-la.

I nou retorn a les tècniques, aquest cop amb una de particularment xocant: ser enterrat amb el cap cap a l’est i en una gàbia (p. 156), per tal de rebre instrucció i guanyar poder. Rebre instrucció: de la terra i de l’aire, no de discursos de ningú. La natura és mestra, té coses a dir-nos, té capacitat per fer-nos aprendre veritats importants, i aquestes veritats ens atorguen més poder. Immòbils, immersos, aprendrem per camins sensorials, extra-racionals, activant capacitats de percepció poc habituals. I això no es fa de qualsevol manera, sinó posant el cos en una direcció precisa, amb el cap assenyalant llevant. D’aquesta peculiar experiència en derivarà un sentiment de pau i satisfacció (p. 157). No és una experiència neguitejadora, inquietant; ben al contrari, ens diu Castaneda.

I una nova nota poètica, emocional, una reflexió sobre la condició humana. La sort dels homes és experimentar alegria, dolor, tristor i lluita (p. 157). Ni el paradís ni l’infern, ni el conte de fades ni la tempestat apocalíptica: en el viure dels homes s’hi trenen l’alegria i la tristor, i el dolor, i l’esforç o lluita. Aquesta és la seva grandesa i la seva limitació: som això, i és important que ho assumim, sense voler ignorar cap d’aquests trets, els quals es faran inevitablement presents en les nostres vides. Aquesta és la realitat, i d’ella hem de partir pel procés de transformació; si ho fem a partir d’altres visions, deformades o edulcorades, ens desvincularem de la realitat i ens perdrem per camins absurds.

Un nou i molt potent salt en el nivell de la reflexió sobre el procés i sobre la condició humana: la referència a la necessitat de purificar, perfeccionar el propi esperit, la pròpia ment (que inclou l’inconscient) si està deformat (p. 157). Això ens evoca els primers capítols del Dhammapada buddhista, quan parla del redreçament de la ment com si fos una sageta. Aquesta és la tasca més digna que pot emprendre un ésser humà (p. 158): redreçar-se, fer-se recte, estructurar-se com cal, establir ordre dins seu. I encara anirà més enllà, portant l’afirmació a un grau superlatiu, tot afirmant que buscar la perfecció de l’esperit del guerrer és la única tasca digna de la condició humana (p. 158). I cal celebrar la utilització que es fa aquí de la noció de dignitat, noció clau i actualment poc rellevant: la nostra tasca al món és viure dignament, viure conforme al més autèntic de la condició humana, viure amb la màxima intensitat i fondària possibles. Redreçar-nos, treballar-nos a nosaltres mateixos, seguir un camí de transformació personal, de millorament de la nostra qualitat humana, ens dignifica, ens fa ser més plenament humans.

En canvi, és inútil compadir-se a un mateix, lamentar-se, trobar defectes en tot. De vegades tenim la temptació de trobar una certa autocomplaença en l’abandó, la soledat, la impotència, el malestar; però això no encaixa amb la vida d’un guerrer (p. 159). La pena no encaixa amb el poder (p. 160). Un guerrer no sent pena d’ell mateix, ni quan pateix, ni quan es cansa, ni quan està trist. Assumeix aquestes situacions des de la força de la seva convicció. No s’hi deixa anar, no s’hi complau: va més enllà d’elles. Les experimenta sense deixar que el dominin, manté el control.

No és fàcil d’assolir aquest particular estat d’ànim del guerrer, fet de control i capacitat de sobreposar-se a l’adversitat. Ell sap que el desànim i la queixa no serveixen per a res. Ningú ens està fent res, i menys a un guerrer (p. 159). Cap enemic ens matxaca, ningú ens vol mal particularment a nosaltres, ningú es dedica a fer-nos la guitza. Som part d’una realitat esplendorosa que inclou aspectes durs, difícils, però que mai deixen d’estar emmarcats en l’esplendor. El guerrer no està a mercè del vent, no és una ploma en mans de les circumstàncies de la vida; no es deixa portar, sinó que agafa el timó; ha assumit la seva responsabilitat, ha pres lliurement la decisió (p. 160). Està compromès amb la vida i amb ell mateix; en ell no hi a espai per a la queixa impotent.

Per assolir aquest estat d’ànim, el guerrer ha d’esdevenir mestre en la pràctica de la simultaneïtat de control i abandó (p. 160). No es tracta d’alternar moments de control i moments d’abandó, moments d’atenció i moments de deixar-se anar: la gràcia i la dificultat rau en fer ambdues coses alhora: sempre controlats i sempre deixats anar. Això evita la rigidesa que comporta l’exclusivitat del control i la flaccidesa, l’absència de forma, el deixatament i dispersió que comporta l’exclusivitat del deixar-se anar.

I apareix una nova escena: la del puma (p. 164 a 169). Esdevé una lliçó sobre l’aprendre a actuar sense càlcul o reflexió prèvia (p. 169). No sempre hi ha temps per pensar, calcular, planificar: hem d’estar preparats per actuar de manera imprevista i fer-ho bé. Si ens hem preparat bé, si hem interioritzat la dinàmica del guerrer, la nostra resposta espontània serà correcta, alhora controlada i sense rigidesa.

Castaneda fa referència a l’educació del “sentir” (p. 170). Aquesta és una qüestió particularment important, a la que sovint fem referència a través de la noció de “treballar la sensibilitat”. Tenim molt clara l’educació del pensar, però no tant la del sentir, que inclou alhora dues dimensions diferents: d’una banda l’educació emocional, la presa de consciència i acotació de les emocions que sentim, i de l’altra el refinament dels nostres sentits, de la nostra percepció sensorial: aprendre, a través de l’exercici de l’atenció, de pràctiques determinades i de l’adquisició de coneixements necessaris, a notar més olors i notar-les més a fons; i qui diu olors diu gustos, i textures, i sons, i imatges. Aquí hi ha un camp infinit al nostre davant: la realitat sensible és immensa, i se’ns ofereix per tal que la coneguem i la fruïm.

Acaba el capítol amb una recapitulació de com s’actua quan s’està en l’estat d’ànim del guerrer (“the mood of a warrior”, “el ánimo del guerrero”): control (calcular-ho tot) i abandó (deixar-se anar) (p. 171 i 172). Aconseguir-lo és una revolució (p. 173). I permet considerar el comportament dels altres com un fet tan objectiu i mancat de malícia com el comportament d’un animal (p. 173). Aquesta és una observació magistral: sovint per a nosaltres els altres són dolents, perversos, ens volen mal, van per nosaltres, etc. Castaneda ens diu: no els veieu així, veieu-los com veieu els animals, capaços d’actuar sense càlcul malèvol, moguts només pel seu instint de conservació. Ens poden devorar, però no per mala fe, per mala voluntat. Aprendre a veure als altres de la mateixa manera ens allibera de moltes pors i malfiances, de moltes rancúnies i ressentiments, de molts odis i venjances. El guerrer va més enllà d’aquestes reaccions.