 |
| Franz Kline 1956 |
I
Potser l'ànima és la part de la nostra consciència que ressona a
l'esperit.
Aquella que és capaç de ser sensible al que no ha estat vertebrat per
la raó.
Aquella que sembla poder posar-se en connexió, en sintonia amb la
subtilitat,
amb dimensions de la realitat que no són òbvies ni demostrables.
Aquella que s'obre al que no podem controlar.
Per això ella mateixa és incerta, evanescent, fluïda, intangible,
inaprehensible, incomprensible.
Per això, de vegades, ni sabem si en tenim...
II
L'ànima és un racó de la ment insòlit, o, per dir-ho amb més precisió,
una capacitat de la ment insòlita.
Tan insòlita, que els antics consideraven
que ens havia estat atorgada o insuflada "des de fora";
els hi semblava impensable que pogués ser una facultat humana...
I aquesta imatge, si es fa servir com a imatge, és encara ben útil i
potent.
III
La realitat sembla generar en nosaltres dues reaccions positives
bàsiques:
admiració
(que porta a la joia, la lloança, l'agraïment)
i tendresa (que porta a la cura, el respecte, la veneració).
Contrapunts a
aquestes reaccions serien el temor
(associat amb la tristesa, el desconcert, el dolor, la por) i la càrrega
(associada a la lluita per la supervivència, el desafiament, l'enemic a
derrotar, a viure la vida feixugament, com una pesada llosa).
Si això és així, tot el que genera admiració i tendresa serà d'una
importància decisiva,
i caldrà
potenciar-ho al màxim.
IV
Els humans som
entranyablement ambivalents, contradictoris, barreja indestriable de positiu i
negatiu. Som el que som, i això sempre s'ha de tenir present, i respectar-ho.
Però és important
que alhora vulguem ser d'una determinada manera. Ser ambivalents no pot ser una
aspiració. A nivell de l'aspiració, per inassolible que sigui, no hi ha espai
per a l'ambivalència. Només podem aspirar al que és positiu.
De la tensió entre la nostra realitat ambivalent i la nostra aspiració
positiva en surt la possibilitat de ser una mica millors i de fer el món una
mica millor.
Abandonar aquesta aspiració trenca la tensió constructiva,
dinamitzadora, i ens deixa giravoltant en la nostra ambivalència; un giravolt
amarg, trist, desesperançat.
V
Ni rondinar ni sentir indiferència;
el camí del mig deu
ser l'acceptació cordial i alhora crítica de la realitat.
VI
Pel pensament, res té sentit, res és sòlid, tot és evanescent.
Però experimentem que hi ha moments que tenen gust de sentit.
Que semblen tenir consistència per ells mateixos.
Que semblen estar
més enllà del temps.
Viure moments
d'aquests és el privilegi.
VII
El tema no és saber molt o saber poc, sinó saber prou i de tal manera
que aquest saber resulti font d'orientació i satisfacció.
VIII
Sal de la terra, llum del món. Donar gust i claredat a la vida,
promoure una vida desitjable i transparent, mostrar-ne la gràcia, encomanar
aquesta gràcia.
IX
Dos errors de la ment:
- donar per suposada, per
òbvia, la realitat que vivim (no fixar-s'hi, no meravellar-se'n)
- creure que el que vivim ho tornarem a viure més endavant amb major o plena intensitat.
L'atenció ha de
corregir aquests dos errors.
X
Conèixer a fons una persona és tan difícil i tan fascinant
com conèixer a fons un territori.
XI
Es pot tenir un coneixement superficial o un coneixement profund d'un
territori.
Però entre dos coneixements profunds hi haurà diferències
considerables.
Cadascú es fa i viu el seu territori. Passa el mateix amb les obres
d'art.
I potser també amb les persones.
XII
Potser l’homínid esdevingué humà quan va començar a somriure.
XIII
La joia només és profunda si es viu des de la consciència de
l'ambivalència de la realitat
(del món, de la vida, de les persones), de les limitacions i
imperfeccions dels humans
i de l'extensió del
sofriment en la condició humana.
XIV
El món no té sentit ni propòsit
per ell mateix,
la vida no té sentit ni
propòsit per ella mateixa.
El món i la vida simplement
són, i ja n'hi ha prou.
El sentit i el
propòsit són cosa dels humans;
som nosaltres
els que podem donar sentit i propòsit al món i a la vida.
Ens toca.
XV
Viure dignament i madurar personalment són dues grans tasques dels
humans.
Saber com fer-ho i fer-ho és el gran repte. I sempre s'és a temps de
començar.
XVI
Si hagués de reduir a tres la llista de coses per les quals em sembla que la vida té sentit, serien:
contemplar l'esplendor, ajudar els altres, mirar de madurar.
XVII
Afortunadament, el nivell de coneixement científic de la realitat
no condiciona la qualitat de l'experiència humana.
XVIII
Quan actuem amb transparència, estem fent un món més transparent.
Quan actuem amb bondat, estem fent un món més bo.
Quan actuem amb llibertat, estem fent un món més lliure.
Quan actuem amb justícia, estem fent un món més just.
És a les nostres mans que el món sigui d'una manera o d'una altra.
Nosaltres encarnem, fem tangibles, donem realitat als valors i fem
així un món més valuós.
Nosaltres configurem el món.
XIX
Treballar els grans valors és una bona manera
d’anar desplaçant al jo del centre de la pròpia identitat.
XX
Els grans valors exerceixen cert control i reorientació de les pulsions
espontànies.
Quan són poc operatius, quan han perdut pes, quan són ignorats o menyspreats,
aquestes pulsions campen més pel seu compte.
Això és negatiu tant per a les persones com per a les societats.
XXI
Els valors es poden més o menys descriure,
però la seva presència o absència s’ha de captar intuïtivament.
XXII
Els grans valors semblen
traduccions tangibles de la divinitat intangible.
XXIII
Podem dir que els grans valors
existeixen si jo vull que existeixin, si jo els faig existir.
La divinitat també.
Podem dir que els grans valors
existeixen independentment de si jo vull que existeixin,
de si jo els faig existir.
La divinitat també.
XXIV
Una obvietat que tendim a oblidar: els valors només existeixen quan algú els porta a la pràctica.
Si ningú els encarna, no existeixen. No els podem donar per suposats, per garantits.
Depenen de nosaltres, en som responsables.
L’amor només existeix quan algú estima.
XXV
Els grans valors són aspiracions. Són horitzons ideals inassolibles i a pesar d’això
orienten i donen sentit a les nostres vides.
Configuren el nostre comportament, ens conforten, ens donen dignitat.
Val la pena treballar-los. Són
dignes de confiança.
XXVI
L'autenticitat comporta respecte al que és real (va contra
l'edulcoració, la manipulació).
La veracitat comporta respecte al que és cert (va contra la falsedat,
la mentida).
És des d'aquests valors que es pot criticar la publicitat, amb tota la
força i sense concessions.
XXVII
Tot i que tots sabem que la publicitat no diu la veritat,
les seves edulcorades i persistents mentides ens van fent malbé.
És un dels mals més estesos i menys denunciats del nostre temps.
XXVIII
Ens deixem manipular per la publicitat perquè ens endolceix la realitat.
I la dolçor és addictiva.
XXIX
Tothom té un nucli d'autenticitat dins seu.
Cal fer-lo aflorar, traient la faramalla que no el deixa aparèixer.
No és fàcil, però
és la nostra gran tasca.
XXX
De vegades un alt nivell d'intel·ligència dóna una capacitat de
menyspreu als altres
que acaba
convertint paradoxalment aquella persona en un ésser humanament més pobre.
XXXI
Els directius no estan "rebaixats" de la condició humana,
no tenen llicència per a ser "inhumans".
XXXII
Impecables i implacables.
Ho hem de ser a l’hora d’analitzar el món
i d’analitzar-nos a nosaltres mateixos.
XXXIII
“Just o injust”, “bonic o lleig”, “bo o dolent”, “cert o fals”
són quatre components bàsics de la nostra capacitat d’avaluar.
És important treballar-nos a fons per a poder-los exercir amb criteri i
encert,
lluny de la improvisació,
la inconsistència, la frivolitat.
XXXIV
Coneixem el món i reaccionem emocionalment davant d’ell.
També avaluem desaforadament, fins que aconseguim controlar i fer més consistent i orientat
aquest procés avaluatiu.
Llavors ens podem comprometre en la transformació positiva de la realitat
i, si és pertinent, liderar alguna de les seves dinàmiques.
XXXV
Tenim clara la necessitat de viure a fons el present.
Però és també clara la importància del futur, del projecte, de
l'aspiració, de l'horitzó.
De fet, el futur és la dimensió del present que mira més enllà, més
endavant.
XXXVI
No és fàcil l'equilibri entre la vivència del present i l'obertura al
futur:
l'un tendeix a menjar-se l'altre, és fàcil prioritzar l'un en
detriment de l'altre.
Si oblidem el futur, el present pot quedar ofegat en ell mateix, i
nosaltres amb ell.
Si oblidem el present, la nostra vida pot caure en la irrealitat, perdre's pels camins dels somnis
i no assaborir el valor, la riquesa del que
tenim.
Aquest equilibri és
fonamental per a un bon tarannà vital.
XXXVII
Com viure el passat des del present?
- amb un intens agraïment per tot allò que de bo hem rebut.
- amb una gran acceptació del condicionament que el passat ens suposa
sempre.
Tots els pesos que portem a sobre, totes les pèrdues que hem patit.
Hem de ser capaços de perdonar el passat.
- amb un serè remordiment per tot allò que hem fet malament
i que ja no podrem
arreglar.
XXXVIII
Davant d'un món vertebrat per la tecnologia i la diversió,
caldria aspirar a
un món vertebrat pel coneixement i la conversió.
XXXIX
Quan reflexionem sobre quelcom tan rellevant com "Com va el
món?"
hem de tenir sempre present des d'on ens mirem el món, amb quins ulls
ens el mirem,
o sigui amb quins valors avaluem el món.
XL
Actualment, procurar ser bona persona i defensar la veritat sembla ser revolucionari.
Preconitzar la bondat i la veritat és una de les tasques més
importants que podem assumir.
XLI
Complementar el triangle
espontani (supervivència, plaer, poder)
amb el
triangle elaborat (sensibilitat, qualitat humana, espiritualitat):
heus ací una
de les aspiracions humanes decisives.
XLII
L’intermediari entre sensibilitat i qualitat humana són els valors;
entre qualitat humana i espiritualitat és el silenci;
entre espiritualitat i sensibilitat
és l’atenció.
XLIII
El silenci és el territori que es troba entre la moralitat i l’espiritualitat.
És el desert que es creua per a passar del comportament correcte al món
de l’esperit.
És un desert bell i acollidor.
XLIV
L’experiència espiritual és fugaç, incontrolable, no programable.
No es dona quan volem, es dona quan es dona.
XLV
Vigilant la nit, per veure si un esclat de llum trenca la tenebra;
vetllant la foscor tot esperant l'espurna, la inesperada irrupció de novetat,
el gest imprevist que encarna un valor;
observant amb el telescopi estels llunyans, fascinants galàxies, potser algun cometa inesperat;
seguint de prop les vides humanes per trobar-hi un racó de tendresa, d'estimació, d'acolliment;
contemplant les escenes del gran teatre de la vida a la recerca de moments d'autenticitat,
de profunditat, de transparència...
Immensitats de foscor per tot arreu, i en el seu si alguns preciosos focs d'artifici
que tot ho il·luminen per un instant, creant una
petita meravella.
XLVI
Potser el nostre referent vital
fonamental hauria de ser la nostra qualitat com a persones
(o qualitat personal, o
qualitat humana, com vulgueu). La resta són eines al seu servei,
incloses la
transformació social, la immersió cultural, la reflexió moral, la dinàmica
religiosa.
XLVII
La constatació de l'evident
imperfecció i ambivalència dels humans
no justifica
abandonar l'intent de progressar en la nostra qualitat com a persones.
XLVIII
Sense
l'aspiració a esdevenir humanament millors,
els humans som
més perillosos.
XLIX
La moral és el que fem per ser més humans;
l'espiritualitat és el que fem per ser més que humans.
L
Les nostres
anàlisis haurien de ser prou afinades com per no identificar una religió
amb la versió fonamentalista d'aquesta religió.
LI
Una de les funcions de la referència a la divinitat és que el silenci, la meditació, no siguin egocentrats,
autoreferencials, sinó dialogals. És una
funció important.
La pregària es situa en aquesta lògica de sortida de nosaltres
mateixos.
LII
Creure en Déu no és opinar que Déu existeix, sinó intentar viure com
si existís.
LIII
La qüestió rellevant no és si Déu existeix o no, sinó si hi ha coses i
experiències
que ens porten a evocar la divinitat, que semblen portar divinitat en elles.
LIV
L'ésser humà parla de Déu i amb Déu perquè constata que això l'ajuda a
ser més humà
(l'ajuda a
sentir-se més ple, més realitzat, més autènticament humà).
LV
No només som impermanents, som insignificants.
I, tot i així,
tenim certa gràcia...
LVI
Només des de la dura consciència de la impermanència podem gaudir de
la realitat.
Idealitzar és inútil i patètic.
Fugir esgarrifats quan ens parlen de la destrucció a la que estem sotmesos no té sentit.
Només acceptant l'evanescència de tot podrem assaborir el que hi ha.
LVII
Les religions són per viure millor ara i aquí,
no per sobreviure a la mort i perdurar
en un hipotètic més enllà.
LVIII
Només hi ha aquest món.
Parlar d'un altre món només té sentit
com a eina per ajudar a viure millor en aquest món.
LXIX
Es
pot ser religiós sense considerar que tenim una ànima immortal.
La
religió parla del present, no del més enllà de la mort.
Ser
religiós per tal de tenir accés a la immortalitat
és una manipulació
interessada per part de les religions.
LX
Dir a la gent que si creu A o B o si fa C o D viurà eternament es indigne,
és una manipulació
interessada per a obtenir propòsits amagats, com ara fer proselitisme.
LXI
La immortalitat és un desig, no una constatació.
És un desig comprensible, però això no el converteix en un fet, no el justifica.
I
és un desig que pot distorsionar la vida, fent fer coses no justificades per
assolir-lo.
LXII
És important considerar que no hi ha una altra vida després de la mort
per evitar el risc de fer coses per accedir-hi en lloc de viure la vida que tenim a fons i amb dignitat.
Distreure’s de viure com cal per
tal d’obtenir la immortalitat no té fonament ni sentit.
LXIII
La immortalitat no pot ser un premi per a alguns.
Si som immortals, ho
som tots, independentment del que creguem i de com ens comportem.
I no ho sabrem fins que ens morim. Millor, doncs, deixar el tema.
De fet, per viure amb encert sembla ser millor considerar que no som immortals.
Lo del desig d’immortalitat és estrany. No volem perdurar nosaltres,
el que volem que perduri és un jo ideal sense edat, defectes ni culpes;
un jo
ideal que no ha existit mai.
¿Com pot perdurar una pura idea, un pur desig, un pur somni?
LXV
Interessar-se
per les religions sense aspirar a la immortalitat,
aquest és el
repte, aquest és el camí.
LXVI
Totes les religions han de ser objecte de la mateixa anàlisi crítica, feta des de la racionalitat.
Totes, sense excepció.
Portar a terme aquesta anàlisi crítica és necessari per evitar deformacions, manipulacions i enganys.
No hi ha
àrees que no s’hagin de sotmetre a l’anàlisi.
LXVII
La dita popular recollida als evangelis "no només de pa viu
l'home" porta a preguntar-se:
"De què més viu?" La resposta a aquesta pregunta ens
defineix.
LXVIII
Anar més enllà de
la raó no vol dir anar contra la raó.
LXIX
No és fàcil
reconvertir una creença en símbol.
Perquè la
creença dóna seguretat, i el símbol només dóna obertura.
LXX
Si es tenen creences, es poden
fer tres coses:
- Continuar tenint-les
- Deixar de tenir-les
- Reconvertir-les en símbols.
És recomanable la tercera.
LXXI
Les creences acostumen a ser
incompatibles entre si; els símbols, no.
D'aquesta compatibilitat dels
símbols alguns en diuen sincretisme
o "supermercat de les
religions".
Són comentaris
desencertats.
LXXII
No es parla
gaire d'aquesta hipòtesi, però és possible que la consciència ecològica
vagi lligada
amb la consciència espiritual.
LXXIII
Potser la
consciència ecològica, la consciència moral i la consciència espiritual
formen un
triangle virtuós d'interinfluència mútua on el creixement d'una d'elles
afavoreix
(no implica,
però afavoreix) el creixement de les altres.
LXXIV
De vegades la ment va pel seu
compte, fa el que vol i no el que volem.
Aquesta
desobediència és difícil de gestionar.
LXXV
El cinisme i la crueltat, dos grans enemics de la humanitat.
Entre altres coses, perquè ningú es reconeix a sí mateix com a cínic o
com a cruel.
LXXVI
El sarcasme, el
cinisme, la prepotència i la crueltat són manifestacions de la maldat.
LXXVII
Gairebé mai parlem de la maldat. Més aviat fem com si no existís.
Però existeix. I seria millor parlar-ne.
LXXVIII
Penedir-se i perdonar són dues de les fites més difícils d’assolir pels
éssers humans.
LXXIX
No és el mateix l’acceptació que el perdó. Es pot acceptar sense
perdonar.
L’acceptació és una virtut important;
el perdó és un moviment del cor que no es dona fàcilment.
LXXX
El distanciament actual respecte a la religió té un doble origen: la
incomprensió
del llenguatge simbòlic i la incomoditat amb les directrius morals
associades a la religió.
LXXXI
Ser religiós
és obrir-se al creixement personal amb l'ajuda de símbols ancestrals
compartits amb
altra gent.
LXXXII
Ser religiós és estimar i gaudir sense dependre de res, sense estar
sotmesos a res.
La referència a la divinitat ajuda a evitar aquesta dependència.
Només ella, una obertura que no s'identifica amb res, és mereixedora
de ple lliurament.
LXXXIII
Si els hi demanes bé (amb l'actitud adient, amb el gest correcte),
els elements naturals singulars (aquesta pedra, aquesta flor, aquest
arbre, aquest ocell, aquest núvol, aquesta tempestat, aquesta llum...)
i les obres d'art (pintures, escultures, músiques, cançons, poemes,
novel·les, obres de teatre, pel·lícules, edificis...)
et fan importants
regals intangibles (que designem amb termes aproximatius com poders, valors,
energies, esperits...).
LXXXIV
Els símbols es fan tangibles quan es comparteixen.
LXXXV
Els símbols religiosos són per obrir-nos, no per emocionar-nos.
LXXXVI
Déu no és la ficció suprema, és el símbol suprem.
Déu no és la més gran creació poètica, sinó la més gran creació
simbòlica.
LXXXVII
Ho oblidem
constantment: Déu és símbol. Déu és el gran símbol.
LXXXVIII
Que Déu sigui símbol no justifica que l'oblidem.
Més aviat al contrari: la seva presència és a les nostres mans.
LXXXIX
Dues
irresponsabilitats: utilitzar el nom de Déu en va i no utilitzar el nom de Déu.
XC
La il·luminació es pot evocar com la recepció d'una llum exterior,
però és més aviat un fenomen intern de claredat de visió,
de visió penetrant que copsa la veritable naturalesa de les coses,
que permet veure-les amb equanimitat, sense prejudicis;
és més aviat com una gran capacitat de discerniment.
XCI
La clau simbòlica per llegir els textos religiosos passa, entre altres coses,
per fer-se davant d'un text preguntes com ara:
"Què vol dir quan diu?", "A què obre el que diu?", "Com commou el que diu?",
"A què mou el que
diu?", "On projecta el que diu?", "Què qüestiona el que
diu?"
XCII
Les nostres societats l’encerten en rebutjar les interpretacions literals de les tradicions religioses,
però s’equivoquen quan rebutgen així mateix les interpretacions simbòliques d’aquestes tradicions,
ja que això les empobreix, les desorienta, les fa més fredes i menys interessants.
XCIII
Els textos inspirats permeten una lectura literal i una lectura simbòlica.
La literal és desastrosa, la simbòlica és difícil.
XCIV
La incapacitat d’interpretar simbòlicament la narració bíblica de la creació
porta a l’aberració de negar l’evolució.
XCV
¡Ai dels creients, que creuen en la veracitat literal de les històries
que els hi expliquen!
¡Ai dels no creients, que no poden rebre l’impacte dels símbols
religiosos!
Tan de bo busquem el camí del mig…
XCVI
Llegir un text religiós de forma secular, sense clau simbòlica, pot ser interessant, bonic,
instructiu, curiós, però difícilment serà important, significatiu, colpidor.
XCVII
En llenguatge poètic i en llenguatge simbòlic podem dir que la mort
és la porta d’accés al gran silenci.
XCVIII
És important deixar que el símbol pugui ser símbol. Cal que la raó no
interfereixi,
no l’espatlli, el respecti, li permeti portar a terme el seu paper.
El símbol es mou més enllà de la raó, o en un àmbit diferent de la raó.
XCIX
Els símbols religiosos són creacions humanes,
tot i que l’entusiasme
que poden generar fa que els hi sigui adient la noció de revelació
(perquè “és com si vinguessin d’un altre món”).
C
Hem vingut a viure a fons (fent immersió, no passant fent surf per la
vida)
i a tenir pau al cor (estant serens, atents, agraïts…).
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada