"Quanto piú m’avicino al giorno extremo
che l’umana miseria suol far breve,
piú veggio il tempo andar veloce et leve,
e ’l mio di lui sperar fallace et scemo.
I’ dico a’ miei pensier’: Non molto andremo
d’amor parlando omai, ché ’l duro et greve
terreno incarco come frescha neve
si va struggendo; onde noi pace avremo:
perché co·llui cadrà quella speranza
che ne fe’ vaneggiar sí lungamente,
e ’l riso e ’l pianto, et la paura et l’ira;
sí vedrem chiaro poi come sovente
per le cose dubbiose altri s’avanza,
et come spesso indarno si sospira."
Petrarca, Sonet XXXII
Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):
"Com més em sento prop de l'últim dia
que la misèria humana sol fer breu,
més veig el temps passar veloç i lleu
i el que n'espero, dol, si no follia.
I dic al pensament: "No gaire via
farem parlant d'amor: l'adusta i greu
fatiga terrenal, com fresca neu
es fon, i això la pau ens concilia.
Per tal com caurà amb ella una esperança
que ens feia somniar tan llargament,
i els plors i el riure, i el temor i la ira.
Després veurem que l'home, en tot moment,
entre la fosca i la incertesa avança,
i ben sovint inútilment sospira.""
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada