dissabte, 21 d’octubre del 2023

Esplendor de la veritat



Turner 1840


"L'esplendor de la veritat..." Quina bonica i encertada expressió. La veritat és llum. La veritat il·lumina, irradia; la veritat fa veure-hi clar. "La llibertat es fonamenta en la veritat": una altra magnífica i exacta expressió. "La veritat us farà lliures", diu l'Evangeli.

I com allibera, la veritat? Ho fa directament? No ben bé. Ho fa a través d'un intermediari: la unitat. La veritat ens "porta", ens "posa en contacte" amb la unitat, i la unitat ens allibera.

Una mica espès? Mirem de deixatar-ho amb algunes referències. Veritat seria tot allò que ens fa sentir identificats amb la totalitat, amb l'univers sencer -amb Déu pel mig o sense-; allò que ens fa sentir no-separats, no-dos, en la precisa i bonica expressió oriental. Tot allò que ens fa experimentar que "visc, però ja no sóc jo qui visc, sinó que Crist viu en mi" (Gàlates, 2,20), ja que el designi secret de Déu és "fer la unitat de l'univers per mitjà del Messies, de les coses terrestres i de les celestes" (Efesis 1, 10). Probablement una reflexió sobre l'encarnació o la redempció ens portaria també en aquesta direcció.

Amb paraules poètiques ho diu el gran místic musulmà Al-Halladj: "El teu esperit s'ha barrejat amb el meu esperit com es barreja el vi amb l'aigua. Així, quan alguna cosa Et toca, em toca a mi. Tu ets jo en tot!" O bé: "Ah! Soc jo, ets Tú? Això faria dos deus. Lluny és de mi el pensament d'afirmar "dos"!"

I tot pot ser camí cap a aquesta unitat, tal com diu Hermann Hesse a "Iris": "Tots els fenòmens de la terra són un símbol i aquests símbols són les portes per les que l'ànima disposada pot entrar en el cor del món, on tot és una unitat. Un i altre, la llum i la foscor. Tothom, algun cop en la seva vida, o diverses vegades, troba aquesta porta oberta i pressent la idea del símbol i de l'eternitat que aquest porta a dins. Pocs la creuen i deixen de banda les aparences per cercar l'ocult."

La clau és que, en experimentar aquesta unitat, en no sentir-nos separats, el nostre "jo" egocèntric, tancat en ell mateix, pot desaparèixer, i això ens porta la llibertat. Alliberar-nos és treure'ns de sobre aquest "jo" que és la font del nostre esclavatge, de la nostra submissió a la por, a la inseguretat, a l'èxit o el fracàs, al reconeixement dels altres.

És clar que tot això no acaba de lligar amb el que diuen els diccionaris: la veritat com a conformitat de pensament o expressió amb la realitat. No ens ficarem ara amb què s'entén per realitat i fins a quin punt la podem conèixer; però sembla que aquesta noció de veritat, contraposada a la d'error i a la de mentida, no permet pas anar gaire lluny. Deu servir per al treball de les ciències empíriques i per a algunes situacions de la vida quotidiana, però no acaba de ser una categoria "antropològicament colpidora", o sigui que tingui relació amb les arrels més fondes de la persona humana. Realment la nostra manca de llibertat ens ve de les equivocacions que puguem cometre? N'hi ha prou amb deixar de dir mentides per a abastar la veritat? L'home que es pensava que la terra era plana, no podia ser lliure?

Reprenguem, doncs, la nostra línia. Veritat seria tot allò que ens apropa a la unitat. Conseqüència: no hi ha una sola veritat, no hi ha "la" veritat. Cadascú té "la seva veritat": tot allò que, a ell, l'apropa a la unitat. I ara fem un joc de paraules ple d'implicacions: la meva veritat és veritat, però no és "la" veritat. Jo puc estar encantat, agraït i entusiasmat amb la meva veritat, i cantar-li mil lloances, però això no vol dir que sigui "la" veritat. I la veritat de l'altre és tan veritat com la meva.

No oblidem que el mateix val a nivell col·lectiu: la nostra veritat és veritat, però no és "la" veritat; la veritat dels altres és tan veritat com la nostra. Si l'Islam porta als seus adeptes a la unitat, és veritat, tan veritat com el cristianisme o qualsevol altra tradició religiosa capaç de portar a les persones a la unitat.

Sobre aquesta concepció de la veritat s'hi pot bastir un món de diàleg i tolerància, d'intercanvi i de comprensió enriquidora. Un món de pau i respecte. En canvi, si creiem que la nostra veritat és "la" veritat -o, si més no, més veritat que la dels altres- en resulta que els altres estan equivocats o bé són inferiors a nosaltres; per tant, els hem d'anar a treure del seu error i a ensenyar-los-hi la nostra veritat, perquè és la bona, "la" veritat. Amb aquesta hipòtesi els europeus, de bona fe o bé fent-la servir com a coartada per als seus interessos, van colonitzar -van colonitzant?- gairebé tot el món.

Si crec que la meva veritat és "la" veritat, no hi ha diàleg intercultural ni interreligiós possible. Això no vol dir que, en el diàleg entre cultures o tradicions religioses, tot el que ve de l'altre s'hagi de considerar vàlid, com no tot el que ve de nosaltres s'hi ha de considerar; el diàleg és aportació mútua però és també crítica en ambdós sentits. Les respectives tradicions en surten depurades i enriquides, del veritable diàleg. Però només hi podrà haver diàleg si no hi ha una idea de superioritat en cap de les parts. Si aquesta idea hi és, explícitament o implícita, hi podrà haver imposició o seducció, però no diàleg; i en ambdós casos el resultat final serà la desaparició d'una de les identitats i per tant un empobriment de -ara sí- "la" veritat. Com ens recorda el poeta Espriu, la veritat és un mirall que es va trencar en mil bocins. Cada un reflexa una mica de "la" veritat, però cap la reflexa "més" o "millor" que l'altre bocí...

Si no hi ha diàleg, només hi pot haver violència -la seducció també és una forma de violència, encara que no ho sembli. I ja tenim el fonament per a un món sense pau. Si volem pau, necessitem el veritable diàleg, i per tant haurem d'anar en compte amb la nostra noció de veritat; és més perillosa del que sembla. En canvi, si assolim una actitud de veritable obertura a la veritat, viurem la unitat, esdevindrem lliures i la pau regnarà al nostre cor i vessarà al nostre entorn.


(text escrit per Raimon Ribera el juliol del 2000; no recordo en quin context)