Actors del diàleg interreligiós

Twombly 1963

Hi ha tres grans candidats a protagonistes del diàleg: les autoritats o jerarquies religioses, els experts i tothom, la gent en general (la base, es diu de vegades, reflectint concepcions piramidals, jerarquitzades, tot i que aquest terme també pot ser utilitzat positivament i provocativament, com quan es parlava de comunitats de base o quan José María González Ruiz escrivia l’any 1970 que “Dios está en la base”...). Una resposta correcta és dir: el diàleg interreligiós s’ha de portar a terme simultàniament en els tres nivells. Però aquesta encertada resposta, malauradament, no ens porta gaire enllà.

El diàleg de les autoritats

Que les autoritats religioses han de dialogar entre elles és prou evident, sempre que no considerin que ja n’hi ha prou amb el seu diàleg. Actualment, la mateixa noció d’autoritats religioses està patint una crisi. Algunes tradicions no n’han tingut mai, d’autoritats, més enllà de l’autoritat moral que la gent reconeixia en alguns mestres o personatges especials; ni lames ni imams, per exemple, poden ser entesos com a autoritats en el sentit jurídic de la paraula. I els mateixos rectors de parròquia catòlics acabaven depenent més del seu prestigi com a bons rectors que de la rellevància del càrrec. L’autoritat actual del Dalai Lama deriva més de la qualitat de la seva predicació i del respecte personal que genera que no pas del lloc que ocupa. Les grans tradicions jeràrquiques han estat l’ortodòxia cristiana, amb els seus patriarques i popes, i l’Església catòlica, amb el papa i els bisbes. En aquest darrer cas, la contestació de les bases dels anys 60 i 70 i la pèrdua d’influència en l’opinió pública (l’inici de la qual alguns situen en l’encíclica “Humanae vitae” de Pau VI, de 1968, amb les seves posicions restrictives respecte als mètodes de contracepció) han fet que actualment la noció d’autoritat religiosa limiti sovint la seva vigència a l’interior de les mateixes estructures religioses, als “aparells eclesiàstics”. D’aquí que els espais de diàleg interreligiós entre autoritats religioses tinguin un paper i una projecció limitats i més aviat decreixents. No seran la instància decisiva per al diàleg interreligiós.

I això també és normal perquè el diàleg interreligiós no és una negociació entre blocs geoestratègics per signar tractats de pau o aliances. No és un procés de generació d’acords institucionals. Com ja s’ha vist, és un camí de trobada entre persones i de transformació personal. El diàleg interreligiós no és un procés d’apropament entre aparells religiosos, molts d’ells en crisi. No té com a objectiu l’establiment d’una “aliança estratègica interreligiosa”.

Seria desitjable que el diàleg interreligiós portés, com a producte col·lateral, a una certa “aliança estratègica interreligiosa”; però no seran els aparells religiosos, sinó les dinàmiques religioses de fons, els moviments capaços de moure nombres significatius de persones religioses, els que poden conduir cap a aquesta hipotètica aliança. Una aliança que permetria, d’una banda, afrontar conjuntament les dificultats del diàleg de les religions amb la cultura contemporània i, de l’altra, reivindicar plegades el paper positiu del fet religiós en la vida de les persones i en la dinàmica de les societats. Aquestes dues coses les religions les poden fer juntes, les haurien de fer juntes.

Alhora, una aliança d’aquesta mena hauria de comportar la fi de la carrera pel proselitisme, el control de zones d’influència, la competència sovint deslleial entre tradicions. Només qui es creu en possessió de l’única veritat objectiva (o que amaga interessos geopolítics sota guarniments religiosos) pot mantenir actituds proselitistes. Tothom ha de poder proclamar la seva fe, però sempre des del més estricte respecte a la llibertat religiosa de les persones. Les ambicions expansionistes estan fora de lloc. En el nostre món globalitzat tothom ha de poder fer sentir la seva veu a tot arreu, i aplegar els qui se sentin cridats per aquella veu, però sense utilitzar mètodes indeguts de proselitisme. Tothom ha de poder trobar lliurement camins de salvació en les diferents tradicions, i tothom ha de poder ser no religiós.

Algú pot dir que això privilegia les grans tradicions històriques que han tingut grans zones d’influència cultural (sobretot el buddhisme, el cristianisme i l’islam). Insistim en que no es tracta de curses geoestratègiques. Ni es vol una nova dinàmica de lluites entre grans blocs d’influència religiosa, ni un món homogeneïtzat, amb una única cultura hegemònica. Ni expansionisme occidental ni expansionisme islàmic; ni penetració d’Esglésies protestants nord-americanes a Amèrica llatina ni de l’Església catòlica al Japó o a la Xina. La història té el seu pes en les identitats (aconseguit de vegades a base d’injustificables actes de violència i conquesta, és cert) i aquestes han de poder evolucionar des de la llibertat i des de les seves dinàmiques internes, sense la interferència de voluntats de poder i encara menys de poder religiós. Els proselitismes manipuladors, sovint amb finançament extern, no tenen legitimitat.

Si algú troba ingènues aquestes posicions, i creu que només els interessos i el poder mouen el món, i que les religions han d’entrar en aquest joc d’interessos i poder, és que la seva concepció de les societats i de la religió és ben diferent de la que aquí es propugna. Les religions han de portar pau i obertura, i l’ardor ha d’estar al servei d’aquesta pau, del respecte, de la llibertat, de la comprensió i de la convivència. Cal protegir aquests valors de l’atac devastador del poder, dels interessos particulars (econòmics, polítics o ideològics): aquí és on l’ardor combatiu té sentit. Les religions no han de ser instrument de lluites geoestratègiques; les han de denunciar, no promoure.

El diàleg dels experts

S’ha parlat ja del diàleg entre autoritats religioses; ara cal fer referència al diàleg entre experts (els ”especialistes”, la “gent que hi entén”). Que els experts han de dialogar entre ells també és prou evident, sempre que no considerin que són els únics que estan legitimats per dialogar. És una reacció normal: oi que només els físics poden parlar de física? Doncs només els experts en religió poden dur a terme un veritable, seriós, profund i fecund diàleg interreligiós. El que fan les bases, es dirà, són bonics espectacles mediàtics amb molt de color, entreteniments més o menys inofensius però que no serveixen de gran cosa; només els experts tenen prou coneixements per fer possible un intercanvi real i profitós. El que cal són simposis, trobades, seminaris on els que més saben de cada tradició puguin portar a terme un intercanvi realment fructífer.

Llàstima que visions com aquesta traduirien una visió de les religions com a grans dipòsits de coneixements intemporals no sotmesos al criteri de la capacitat real per portar esperança, pau i llibertat a la vida de les persones concretes d’avui, per convertir cors de pedra en cors de carn, per canviar la manera de relacionar-se amb la natura, amb els altres i amb un mateix. És cert que les religions són grans dipòsits de coneixements, però el sentit de les religions es juga en la seva capacitat, en cada lloc i moment, d’incidir de manera eficaç i positiva en la vida de les persones i els pobles. Cal tenir això present a l’hora d’avaluar les religions i comprendre la seva dinàmica històrica.

Els experts poden ajudar, i molt. Poden ajudar a millorar la vida religiosa de les persones i a millorar el diàleg interreligiós. Però no poden substituir les persones ni en la vivència del religiós ni en el diàleg interreligiós. Els experts són servidors, no superiors. Certament que les trobades entre experts de diferents tradicions poden ser molt útils, poden ajudar a clarificar moltes idees, a trencar molts prejudicis, a obrir nous camins. Però no poden suplir, substituir el diàleg entre la gent. El poden facilitar, però no estalviar. Si els experts parlen molt però la gent no es troba i s’apropa, no s’haurà avançat. Potser un dels grans problemes del moviment ecumènic cristià va ser el de no incorporar el “tercer sector”, els creients de base, al diàleg, limitant-se a autoritats i experts (cosa que significaria un altre fracàs de la clàssica temptació dels experts: “tot per al poble, però sense el poble”...).

El diàleg de la base

Per tant, no hi pot haver diàleg interreligiós sense el tercer àmbit de diàleg, sense el diàleg de base, sense el de la gent. Aquest és el diàleg decisiu. És el més difícil, el més dispers, el que requereix més esforços, però en ell hi ha la clau del procés. Cal abocar-hi totes les energies possibles, malgrat el risc d’equivocar-se, de no fer les coses prou ben fetes. Les autoritats i els experts són menys i estan més ben preparats, i això pot facilitar les coses: d’acord, però no poden substituir el diàleg de base; aquest és imprescindible, i cal impulsar-lo malgrat totes les dificultats i imperfeccions.

D’aquí el sentit d’iniciatives com la United Religions Initiative (URI), creada l’any 2000 (www.uri.org). United Religions Initiative és un nom derivat d’una aspiració inicial a crear una mena de paral·lel a les Nacions Unides a nivell de les religions, cosa que no fou realitzable. L’organització es va reorientar ràpidament cap a promoure i connectar en xarxa grups de trobada interreligiosa a nivell de base, considerant com a tals a grups que apleguin almenys set persones de com a mínim tres religions diferents. Si ha esdevingut una iniciativa potser una mica massa americana, o amb un perfum massa “new age”, això ja és una altra cosa, però la idea central és molt encertada. La URI es veu a si mateixa com el fruit d’una voluntat de compromís per “promoure una duradora i quotidiana cooperació interreligiosa i per posar fi a la violència amb motivació religiosa”.

Es considera la URI una de les tres grans iniciatives interreligioses internacionals actuals, juntament amb el Consell per a un Parlament de les Religions del Món (www.cpwr.org) i la Conferència Mundial de Religions per la Pau (www.wcrp.org). Aquesta darrera, creada el 1970, es defineix a si mateixa com “la més gran coalició internacional de representants de les grans religions del món dedicats a assolir la pau. Respectant les diferències culturals tot celebrant la nostra humanitat compartida, Religions per la Pau actua a tots els continents i en algunes de les zones més maltractades de la terra, creant associacions multireligioses que mobilitzen els recursos morals i socials de la gent religiosa per tal d’afrontar els problemes que comparteixen”. Una definició interessant, perquè reflecteix molt sintèticament alguns dels aspectes que hem comentat: és una associació de representants/dirigents religiosos (no una associació de base), es limita a les grans tradicions religioses (cosa que li permet evitar les “invasions grupusculars” de les quals es parlarà més endavant) i es dedica a les iniciatives per afavorir la pau. Per tant, no és tant una associació de diàleg interreligiós com d’acció interreligiosa, tot i ser considerada com una de les grans iniciatives de diàleg interreligiós. Això pot reflectir la major comoditat de moltes institucions religioses amb l’acció compartida amb altres tradicions més que no pas amb el diàleg interreligiós. Es comprèn que els seus àmbits principals de treball siguin “La transformació de conflictes i la reconciliació”, “Els infants i la família”, “Desarmament i seguretat”, “Desenvolupament i ecologia”, “Drets humans i responsabilitats humanes” i “Educació per la pau”. El seu lema és: “Different faiths, common action” (diferents fes, acció comuna). L’esperit de la Conferència Mundial de Religions per la Pau també es tradueix en iniciatives d’abast més local, com ara Marseille espérance, creada l’any 1990, i a Barcelona el Grup de Treball Estable de Religions, creat el 2005.

La missió que s’atribueix el Consell per a un Parlament de les Religions del Món, creat el 1988 per organitzar la celebració del centenari del Parlament Mundial de les Religions celebrat a Chicago el 1893, és també significativa: “Cultivar l’harmonia entre les comunitats religioses i espirituals del món i potenciar el seu compromís amb el món i les seves altres institucions senyeres per tal d’assolir un món pacífic, just i sostenible”. El seu lema: “Embracing Difference, Transforming the World” (acollint la diferència, transformant el món). Aquest Consell, vist el ressò de la trobada celebrada a Chicago el 1993 en commemoració de la de cent anys abans, es va animar a promoure una nova trobada del Parlament de les Religions del Món el 1999 a Ciutat del Cap, Àfrica del Sud, i una altra el 2004 a Barcelona, en el marc del Fòrum Universal de les Cultures.

Cal constatar que ni en el lema ni en la definició bàsica d’aquestes tres organitzacions hi apareix literalment el terme “diàleg interreligiós”. Pudor, prudència o altres raons ho deuen explicar, però resulta una mica paradoxal. Parlen d’harmonia interreligiosa, de cooperació interreligiosa, i subratllen molt el compromís d’acció en el món, com si fes una mica de vergonya o d’angúnia posar l’èmfasi en el diàleg interreligiós. Com si el parlar fos menys important que el fer. Haurien de tenir més en compte que el diàleg interreligiós és potser el principal camí que tenen les tradicions religioses per contribuir a una veritable transformació i pacificació del món. El parlar, el parlar de debò, sincerament i a fons, és una veritable eina de transformació de la realitat. Perquè, doncs, aquesta aparent reticència a parlar de diàleg? Per la seva dificultat? Per les seves implicacions?

Raimon Ribera a El diàleg interreligiós, Fragmenta Editorial 2007, cap. 3