Xarxes neuronals

Arp 1938

Diu György Buzsáki, professor Biggs de Neurociència a la Universitat de Nova York i autor de The brain from inside out, a La Contra de Lluís Amiguet de La Vanguardia del 29.09.2023:

"Si posem una cançó de Pink Floyd i escanegem la nostra activitat neural, podríem dissenyar un algoritme amb el qual reproduiríem el 90% d’aquesta activitat... Així podríem predir l’efecte d’aquesta música al nostre cervell. Però no és menys interessant observar que, si posem aquesta mateixa música de Pink Floyd a una rata, surt el mateix gràfic.

Tots els humans hem heretat els prejudicis i la terminologia de dos mil anys de filosofia, psicologia i conceptes que la neurociència ara ha de transcendir per progressar. Ànima, esperit, psique, ment... Tots aquests conceptes són inútils i també és fals l’esquema que el cervell percep la realitat i la interpreta. Aquest esquema l’inventa un observador humà que observa l’activitat cerebral i la interpreta; però, en realitat, les neurones al cervell no observen res ni veuen res ni saben res: només són partícules que es mouen per impulsos immediats. Les xarxes neuronals generen i assagen de manera aleatòria i contínua miríades de patrons d’activitat que només quan arriben a beneficiar l’organisme guanyen contingut i no desapareixen... Les altres, sí.

El cervell no només envia ordres contínuament a tots els òrgans i músculs, sinó que també remet les respostes que obté i així els fa interactuar amb l’entorn. El cervell –existir– seria una incessant revisió de la realitat però activa, no passiva. El cervell no és una mera recepció de fora endins, sinó que funciona de dins enfora. Per això, si deixem un nadó quan neix al seu bressol, immòbil, sense interactuar amb l’entorn, amb un cervell passiu, no arribarà a percebre mai res.

El cervell no percep el món per interpretar-lo després: aquest esquema és erroni, encara que tingui dos mil anys d’antiguitat. Pensem en un nadó balbucejant sons: te-tut-ti-ted... I nosaltres en sentir-ho li confirmem: Teddy! Sí, Teddy! Teddy! Teddy! Com pa, pa, pe, pee, paap... Papa! I així, el pare confirma aquest balbuceig i li dona un sentit ja permanent per al nadó. També actua així el cervell: assaja circuits d’anada i tornada, primer de dins enfora, fins que en confirma un que li funciona.

Fins ara es descrivia la percepció com la interpretació dels senyals de fora endins, però no és així. No hi ha cap homenet dins del cervell que és perceptor passiu dels senyals dels sentits i els interpreta, sinó que les neurones van assajant circuits fins que l’acció confirma el seu sentit i així s’hi arrelen. Així anem interactuant amb el nostre cos i sentits i amb el món, amb senyals d’anada i de tornada: de dins enfora i endins. El cervell és un sistema en acció, no un receptor de percepcions. El nostre descobriment és que sense acció no hi ha percepció; això és contraintuïtiu, però també ho és la física quàntica i no per això és menys certa. Aquest continu prova-encert-error del cervell és la manera com, superposant bilions de circuits a mesura que vivim, ens anem adaptant, anticipant-nos a les circumstàncies canviants del medi.

Cal no substituir Déu per l’evolució. El cervell no va cap enlloc: l’evolució no progressa cap a cap fi. Només s’adapta per sobreviure. No evolucionem vers a cap fi ni som millors que altres éssers.  Suposar que som més llestos que les abelles és caure en l’error que l’evolució té un fi cap al qual progressem. No convertim l’evolució en cap altre Déu, perquè creure-ho ens fa presoners d’esquemes tan antics com falsos. L’evolució no progressa: s’adapta.

El 20% de neurones fan el 80% de l’activitat cerebral, que està molt jerarquitzada. La diversitat de les nostres neurones fa la nostra xarxa neuronal potent, estable i resilient; però no igualitària, sinó jerarquitzada. Per això, els enginyers s’equivoquen quan dissenyen xarxes d’IA amb membres iguals."