L'arrel xamànica

Hartung 1955

"Què en podem saber, de l'època prehistòrica? Ben poca cosa. I, en canvi, és el temps de la nostra formació, de la conformació de les persones humanes tal com som actualment. Sembla ser que el nostre cervell és bàsicament idèntic al dels nostres avantpassats de fa vint-mil anys, o sigui ben abans d'aquests darrers sis mil anys d'història que gairebé fan riure davant de la magnitud de la prehistòria, i tan se val que aquesta la mesurem en quatre milions d'anys o en cent mil; sis mil anys segueixen essent ben poca cosa. Gairebé tot el que som nosaltres avui es va establir en aquest llarg i desconegut període de la humanitat, al que només ens podem aproximar per les deduccions científiques i per les miques d'herència que n'havien quedat en algunes tribus aïllades de Sibèria, l'Àfrica, les illes asiàtiques o Amèrica, moltes de les quals han anat desapareixent ràpidament durant el nostre devastador segle.

Hi ha, però, algunes hipòtesis suggerents i útils per a la nostra panoràmica. En aquesta època prehistòrica la gent vivia en grups poc nombrosos i força isolats i es dedicava, per tal de sobreviure, bàsicament a caçar i a recollir fruits silvestres (hi ha un llibre bonic al respecte: "La luna del reno", d'Elizabeth Marshall, Ed. Laia, Barcelona 1988). Sembla ser que l'activitat religiosa de l'època era de tipus "xamànic": a les bandes o tribus hi havia uns personatges amb dots especials o una preparació peculiar que exercien certes funcions rellevants per a la dinàmica del grup: funcions de curació, de contacte amb els esperits dels avantpassats, d'endevinació, de ritualització.

De fet, "xaman" vol dir "el que sap", l'home de coneixement. Els xamans eren persones especials, amb capacitats o personalitats peculiars que denotaven l'haver estat especialment escollits pels esperits; es considerava que si algú havia estat triat i es resistia a acceptar i a exercir la seva vocació, els esperits el feien posar malalt fins que cedia. La seva preparació o iniciació incloïa sovint una cerimònia on figurava que el xaman moria i que el seu cos era trossejat pels esperits, com si hagués estat "caçat" pels esperits. Normalment s'esdevenia xaman per herència, per aprenentatge o per vocació, però en els tres casos es considerava que hi havia una certa "força exterior" que movia el procés, ja que eren els mateixos esperits els que prenien la iniciativa per a la designació del xaman.

Les seves funcions dins del grup eren diverses: des de predir els llocs on la cacera i la pesca serien favorables fins a curar malalties, des d'assistir a naixements, casaments i defuncions fins a acompanyar els esperits dels morts a l'altre món per tal que no quedessin perduts pel camí. En les seves activitats acostumaven a utilitzar vestits especials, estris com ara timbals, pals, ossos i elements amb els que feien sorolls i gestos adients, especialment danses. Socialment eren molt respectats, no treballaven i el grup els mantenia.

Molts xamans utilitzaven estats alterats de consciència, estats d'"èxtasi" provocats per diferents tècniques, durant els quals es comunicaven amb els esperits. O bé disposaven de poders especials que els permetien fins i tot incidir en els processos naturals, com seria el cas en el que el xaman havia de fer ploure. Això pot semblar una gran bestiesa, però la lectura de "El creador de pluja", un text de Hermann Hesse que forma part dels annexos de la seva novela "El joc de les granisses" (Edicions 62, MOLU/s.XX, Barcelona 1987) pot fer modificar aquesta impressió.

Hi havia moltes menes de xamans; de fet, aquí potser hem agafat el terme en un sentit molt ampli, que inclouria també casos de fetillers i altres personatges centrals de les tribus que potser no serien xamans en el sentit estricte del mot, aplicat fonamentalment a les tribus siberianes. I d’alguna manera estem fent referència també fins i tot a les riques tradicions animistes africanes. Però aquí no podem filar tan prim, simplement deixar constància d'un gran fenomen de la cultura religiosa de les tribus caçadores.

El món del xamanisme devia ser enorme i riquíssim, en el temps i en l'espai; milers i milers d'anys de vivències en contacte íntim amb la natura, descobrint els racons de la ment humana... devia ser un món fascinant, i té l'enorme atractiu de ser el nostre fonament, la base sobre la que hem construït la cultura, i potser la base contra la que hem construït la cultura; sap molt de greu saber-ne tan poc, i cal no ignorar-lo com a gran horitzó de referència. Potser la herència que en duem a sobre és més gran del que ens pensem.

 

Es pot intuir que el xamanisme va ser la forma religiosa predominant fins fa uns deu mil anys. Després, la seva àrea d'influència s'anà reduint progressivament fins a no quedar-ne avui pràcticament res; el mode de vida caçador-recolector ha estat pràcticament eliminat. Com va començar aquest procés de substitució? El primer pas devia ser la primera sedentarització dels grups humans -viure establement en un únic territori, enlloc d'anar amunt i avall- i l'aparició de les primeres formes de petita agricultura. És evident que la humanitat no va saltar directament de caçar i recollir fruits, mel, arrels o herbes als grans cultius de regadiu organitzats a partir dels grans rius, cultius que, com veurem, es corresponen amb els primers grans desplegaments de religions complexes i organitzades. Què hi va haver, doncs, entremig? Quines formes religioses es van generar en algunes zones de la Terra entre fa deu mil i cinc mil anys? O sigui, seguint la hipòtesi de la correlació entre formes centrals de supervivència col·lectiva i expressions religioses, quin impacte religiós tingué la petita agricultura?

Probablement és el gran temps de la "mare terra", de la "gran deesa", blanca o negra. Entre la mort violent dels animals com a font de vida per als caçadors i les estructures mitològiques jerarquitzades dels grans imperis hi degué haver un llarg període on el centre era la generositat maternal de la terra, que retornava multiplicades les llavors i els bocins de tubèrcul que s'hi enterraven.

Aquesta expressió maternal es va incorporar profundament a l'expressió religiosa, i en els darrers dos mil anys, en les zones d'influència del cristianisme, s'ha aixoplugat darrera la imatge de Maria, la "mare de Déu". Si a la història de la pintura i la escultura s'hi troben tantes imatges de la Mare de Déu és per una combinació de l'agraïment a Maria per haver engendrat i criat a Jesús amb l'ancestral imatge de la terra mare. Cal subratllar que en moltes d'aquestes representacions artístiques que omplen els museus la Mare de Déu porta el nen Jesús als braços. D'alguna manera, les persones ens identifiquem amb aquest nen sostingut amorosament per una mare on conflueixen la nostra pròpia mare, la mare terra i la gran mare Terra.

 

Feta aquesta consideració, tornem un moment al xamanisme. Perquè hi ha una aportació recent (vuit llibres escrits entre 1968 i 1987) que mira de recollir aspectes d'aquesta tradició que puguin ser vigents per a l'home contemporani. És una aportació rica i fascinant, difícil de llegir si no s'entra en les seves claus simbòliques (o sigui en allò de "què vol dir quan diu..."), plena de situacions i imatges sobre les que cal treballar molt per saber on apunten, però que mereix molt de respecte, tot i el mal ús que se n'hagi pogut fer en segons quins llocs i en segons quins moments, ja que s'ha utilitzat en clau de la droga com a camí d'accés a estats alterats de consciència, i també en clau de pràctiques extravagants o folklòriques per una pobra comprensió del que s'hi vol transmetre. Es tracta de l'obra de Carlos Castaneda.

Castaneda és un antropòleg llatinoamericà establert a Berkeley, California, que a principis dels anys seixanta decideix fer una tesi doctoral sobre les plantes medicinals utilitzades per les tribus indies de la zona fronterera entre Mèxic i els Estats Units. Un amic seu el posa en contacte amb un vell indi iaqui, don Juan Matus, el qual va portant gradualment a Castaneda a un procés de transformació personal que li permeti trencar la closca de la seva racionalitat i endreçar la seva vida. A partir d'aquesta experiència, i durant un període de més de vint anys, Castaneda escriu uns llibres de lectura alhora difícil i fascinant, on dibuixa tota una concepció del món i de la vida humana.

Molt telegràficament, alguns dels trets de la concepció de Castaneda serien els següents: l'home pot anar fent, anar gastant la vida i el temps sense assabentar-se gaire de què va la cosa, fer una mica el fantasma, amb un cert caos mental i un cert desordre vital, tant d'idees com de sentiments, o bé optar per posar ordre a la seva vida, agafar-ne les regnes i fer-ne quelcom que valgui la pena. Per poder fer això cal el que don Juan Matus anomena precisament "poder", una determinada força o energia que cal saber localitzar, agafar i acumular. Aquesta és la tasca d'un "caçador". Quan ha acumulat prou poder, la persona pot passar a ser un "guerrer", algú capaç d'enfrontar-se amb certes garanties amb els misteris de l'univers. Finalment, si el seu procés tira endavant, pot arribar a ser un "home de coneixement", pot arribar a assolir la lucidesa, la saviesa.

 

Tal com es descriu bàsicament als llibres Viaje a Ixtlan i Una realidad aparte -que, de fet, formen un sol llibre-, aquest procés es correspon amb la reordenació de l'interior de la pròpia persona. Aquest interior és normalment un caos desendreçat. Don Juan considera que cal dividir-lo en dues meitats: el "tonal", que es correspon amb aquest món visible, immediat, i el "nagual", que es correspon amb l'altre món, el món subtil. El procés consisteix llavors en endreçar el tonal, posar ordre a la pròpia vida, als propis sentiments, i deixar ben buida i neta l'altra meitat per tal que s'hi pugui produir la irrupció del nagual, de la dimensió subtil. Fent això és possible assolir "la totalitat d'un mateix", el propi potencial, allò que podem arribar a ser si fem el que cal.

Algunes de les tècniques bàsiques que don Juan Matus proposa per dur a terme aquest procés són:

- Esborrar la història personal, envoltar-se de boira i deixar d'estar al mig del carrer, a la vista de tothom (o sigui deixar de cultivar la pròpia personalitat, el petit "jo", i evitar que els altres també es dediquin a reforçar aquest "jo" nostre amb les seves exigències, les seves expectatives, etc.).

- No dedicar-se a dubtar ("no sé pas si fer allò o allò altre") ni a lamentar-se ("em vaig equivocar, quin desastre", "quina llauna de vida", "quin món més horrible", "tot em va malament, perquè soc tan desgraciat"). Tot això no serveix per res. L'única cosa que serveix és prendre decisions procurant que siguin bones i tirar endavant.

- Eliminar les rutines, trencar els hàbits que ens fan viure automàticament, sense consciència del que fem, que fan predictible el nostre comportament i per tant permeten que tothom ens pugui utilitzar. Introduir la innovació i el desconcert.

- Cultivar la parella atenció-abandó: estar ben alerta, ben atents a tot el que passa i alhora saber-se abandonar, saber-se deixar dur per la vida.

- Tenir la mort per consellera: tenir la mort ben present i que ella ens vagi recordant que no tenim gaire temps per endreçar la nostra vida, que cada gest pot ser el darrer, que cada un dels nostres actes s'ha de fer com si fos el nostre darrer acte en aquest món, la darrera batalla que lliurem sobre la terra, i que per tant cal fer-lo el millor possible, amb tota l'atenció i dedicació.

Les conseqüències d'aquest procés són assolir un equilibri personal, estimar la terra i esdevenir "éssers lluminosos", éssers encesos, que irradien llum. Són paraules i tècniques una mica diferents per descriure el que volen fer totes les religions. Castaneda ho fa amb un llenguatge poc habitual, amb escenes molt vívides i impactants, amb imatges d'una gran força."

Raimon Ribera a Religió i religions (La Magrana, 1995)