dimecres, 6 de setembre del 2023

Petrarca: Sonet 292



Altichiero da Zevio 1376


"Gli occhi di ch’io parlai sí caldamente,
et le braccia et le mani et i piedi e ’l viso,
che m’avean sí da me stesso diviso,
et fatto singular da l’altra gente;

le crespe chiome d’òr puro lucente
e ’l lampeggiar de l’angelico riso,
che solean fare in terra un paradiso,
poca polvere son, che nulla sente.

Et io pur vivo, onde mi doglio et sdegno,
rimaso senza ’l lume ch’amai tanto,
in gran fortuna e ’n disarmato legno.

Or sia qui fine al mio amoroso canto:
secca è la vena de l’usato ingegno,
et la cetera mia rivolta in pianto."


Petrarca, Sonet CCXCII



Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):


"Els ulls dels quals parlí càlidament,
les mans, els peus, el rostre ple d'encís,
que feien que el meu ésser es dividís
i em distingien tant d'entre la gent;

els rínxols del cabell d'or fi i fulgent,
i el llampegueig angèlic del somrís
que van mostrar a la terra un paradís,
són un grapat de pols que res no sent.

I amb tot, jo visc! I això em dol i m'aïra,
i vaig, sense les llums que amava tant,
en mal armada nau que el vent regira.

Que aquí fineixi el meu amorós cant:
la vena és seca, i ja la meva lira,
perdut l'enginy, només coneix el plant!"