Infinits

Morandi 1958

"L'originalitat del pensament de Gregori de Nissa (335-395) està menys en la seva concepció de l'infinit diví que en la seva concepció de l'infinit humà. Abans d'ell, tota la tradició -tant la pagana com la cristiana- es representava la perfecció sota la forma de l'estabilitat i del repòs; tot canvi, tot moviment vers el bé, restava irremeiablement imperfecte i inferior. En canvi, per a Gregori, la perfecció resideix en el mateix progrés, en el creixement continuat. La realitat humana està dotada d'una capacitat infinita de moviment que "imita", seguint-lo sense parar, l'infinit diví, aquest infinit diví que, per a l'home, no és mai un "objecte" sinó sempre un més-enllà. La infinitud del moviment i del desig humans pren, per primera vegada en la història, un sentit positiu." 

Evangelista Vilanova a Història de la teologia cristiana, vol. 1, Barcelona 1984, p. 148.

Diu la Viquipèdia:

"Gregori va ser un dels primers teòlegs a argumentar, en oposició a Orígenes, que Déu és infinit. El seu principal argument per a la infinitat de Déu, que es troba a Contra Eunomi, és que la bondat de Déu és il·limitada, i com que la bondat és un element essencial de Déu, llavors Déu també és il·limitat.

Una conseqüència important de la creença de Gregori en la infinitat de Déu és la seva creença que Déu, com a il·limitat, és essencialment incomprensible per a les ments limitades dels éssers creats. A Vida de Moisès, Gregori escriu: «…tot concepte que prové d'alguna imatge comprensible, per una comprensió aproximada i per endevinar la naturalesa divina, constitueix un ídol de Déu i no proclama Déu». La teologia de Gregori era, doncs, apofàtica: va proposar que Déu s'havia de definir en termes negatius, és a dir, definir-lo pel que sabem que no és, en comptes d'especular sobre el que és.

En conseqüència, Gregori considerà que a causa de la infinitud de Déu, un ésser creat mai no pot arribar a la comprensió de Déu i, per tant, per a l'home tant en la vida com en el més enllà hi ha una progressió constant [ἐπέκτασις, theosis] cap al coneixement inabastable de Déu, en la mesura que l'individu transcendeix contínuament tot allò on arribat abans. A Vida de Moisès, Gregori parla de tres etapes d'aquest creixement espiritual: la foscor inicial de la ignorància, després la il·luminació espiritual, i finalment una foscor de la ment en la contemplació mística del Déu que no es pot comprendre."