Dimensió religiosa i dimensió màgica

Kupka 1913

"De vegades es fan servir expressions com ara "aquest paisatge és màgic", o bé "aquesta persona té una màgia especial", o bé "es va produir una situació màgica". I això es diu quan es vol indicar una experiència especial, positiva però difícil de definir amb termes habituals; una experiència favorable i insòlita alhora.

Mirem de precisar una mica més què podríem enquibir en aquesta "dimensió màgica" de la realitat. Per als nostres propòsits ens serà adient considerar com a pertanyents a la dimensió màgica les pràctiques, pensaments, situacions, imatges, objectes, llocs, etc. que tenen efectes insòlits i positius sobre nosaltres mateixos. Aquests efectes no són obvis -cal fixar-s'hi d'una manera especial per captar-los-, no són immediats -de vegades passa molt de temps fins que se'n veuen els resultats-, no són plenament controlables a voluntat, no són manipulables mecànicament -si faig això passa allò altre-, no són fruit de deduccions lògiques o de motivacions "productives" -o sigui d'intents de generar alguna cosa "útil" o "pràctica" en el sentit habitual d'aquests termes- però són efectes reals.

És "màgia" el millor terme per a designar aquests fenòmens? Potser no, però no n'hem sabut trobar un de millor. Potser "teúrgia" -màgia mitjançant la qual es pretenia exercir una influència sobre els esperits celestes, segons el diccionari Fabra- seria més adient, però ni és conegut ni estem segurs que representi exactament el que volem dir. Per tant, hem optat per parlar de dimensió màgica, subratllant l'aspecte "insòlit-positiu" del terme. Amb bona voluntat es pot entendre què volem dir.

És cert que sovint el terme "màgia" també s'utilitza per a indicar uns comportaments més aviat exòtics, obscurs o extravagants, envoltats de boires i misteris. I es fa servir per uns innocents espectacles d'enginy on sembla que passin coses que no passen. La nostra idea no inclou aquests espectacles, ni inclou els gestos "estranys" però interessats, amb objectius "funcionals", "operatius", com podria ser l'anomenada "màgia negra". Sí que inclou, però, algunes pràctiques habitualment considerades "estranyes" -com ara l'Yi Jing o certes maneres de tirar les cartes (Tarot).

 

I també incorpora algunes coses que habitualment no es consideren pertanyents a la dimensió màgica. Per exemple: el que normalment anomenem "rituals religiosos", des de la simple "asseguda en silenci" zen o els exercicis de ioga fins als elaborats rituals del budisme tibetà o de la litúrgia catòlica tradicional. Per exemple, les pràctiques didàctiques per a trencar la presó de la raó i per a adquirir poder personal que don Juan Matus li proposa a Castaneda. Per exemple, el deixar certes decisions rellevants en mans de l'atzar. Per exemple, una certa manera de contemplar la natura, d'estar-hi en relació, com la que apunta Hermann Hesse en molts dels seus escrits. Per exemple, les tècniques per treballar la relació cos-ment i la relació malaltia-ment. Per exemple, les tècniques d'exploració de l'inconscient, com ara la interpretació dels somnis, dels anhels i de les casualitats.

Què en queda, de "màgia", en el nostre món contemporani? De les pràctiques "estranyes", pràcticament res. Sembla com si haguéssim anat a parar a l'altre pol de les societats prehistòriques, probablement regides essencialment per la màgia. Entremig, sis mil anys de tensió entre raó i màgia, de vegades tensió creativa (sembla com si al món clàssic dels grecs, els hindús i els xinesos s'hi donés una interessant convivència entre ambdues) i molt sovint tensió destructiva, lluita aferrissada i sagnant, a mort. Lluita de les "civilitzacions" contra els pobles "bàrbars", lluita de la Inquisició contra la "bruixeria". Perquè fins fa relativament pocs anys hi havia encara a casa nostra processos contra "bruixes" o "curanderos"?

Ara bé, la dimensió màgica tal com l'hem definit aquí potser és més present del que sembla. I hauria de ser-ho encara més. Fent-ho bé, és clar; perquè la màgia pot arribar a ser perillosa, i potser per això de vegades se l'ha combatut tan aferrissadament. La màgia pot trastornar el cervell. Pot fanatitzar. I pot fer mal perquè de vegades pot comportar un poder d'unes persones sobre altres, o pot anar associada amb capacitats especials que si es donen en persones poc equilibrades o poc transparents, poden ser mal utilitzades. Per això cal anar amb compte amb la màgia.

 

Perquè ens hem posat a fer aquesta disquisició sobre la dimensió màgica de la realitat? Doncs bàsicament per a fer comprensibles afirmacions com les següents :

- El procés religiós no ha d'anar contra la raó, però ha d'anar més enllà de la raó.

- La sola raó és una presó per les persones humanes, una presó que els impossibilita l'accés a la dimensió subtil.

- El món de la màgia és un món alternatiu a la raó, però amb la mateixa capacitat de ser presó per a les persones.

- La dimensió religiosa està més enllà de la dimensió racional i de la dimensió màgica.

- Una de les tècniques per a accedir a la dimensió religiosa quan s'és presoner del món de la raó o del món de la màgia és obrir-se a l'altre d'aquests mons, utilitzar l'altre món, però no per canviar de món, sinó per poder anar més enllà de tots dos.

Si m'he embolicat a parlar d'un tema tant impopular, mal vist, criticable i delicat com la dimensió màgica és perquè em sembla que un dels mals principals del món occidental és que som presoners de la raó, que estem tan monopolitzats per ella que no podem anar més enllà de cap manera. I molta gent, inclosa molta gent jove, té això tan assumit que ho considera l'única possibilitat: el món és simplement racional i prou. Tot són processos lògics als que ens hem d'adaptar. No hi ha res més.

Però hi ha més: hi ha l'"altre món", és a dir, hi ha la realitat més enllà dels nostres conceptes, més enllà de la raó. La raó, les idees, són com uns mapes que fem servir per conèixer el món. L'objectiu és conèixer el món, no pensar-nos que el món són els nostres mapes racionals. La intuïció, la sensibilitat, la màgia són altres possibilitats de coneixement del món. Tot són eines per arribar a "sentir la realitat", a entrar-hi en contacte directe i profund. I per arribar a sentir la realitat ens haurem de deixar "descol·locar", perquè anem "col·locats" de raó. I la dimensió màgica pot ajudar a descol·locar. Amb la condició de no fer bestieses, no fer res que vagi contra la raó. El que volem és superar la raó, no aniquilar-la, no prescindir-ne, sinó integrar-la en un esquema, en un procés més global.

El recurs a la dimensió màgica també pot ser adient en algunes situacions en que ni la raó ni la intuïció ens mostren cap camí operatiu, i nosaltres volem anar més enllà. Si la raó -la raó, no l'impuls espontani- ens assenyala un camí, seguim-lo. Si intuïm per on anar, què fer -si intuïm, no simplement si ens ve de gust-, fem-ho. Però de vegades, davant d'una situació concreta o davant de la mateixa vida en general ens encallem, no sabem què fer, no trobem resposta o sortida, ens sentim "bloquejats". Llavors, la dimensió màgica ens pot donar un cop de mà.

Incorporar la dimensió màgica a la nostra vida és fàcil de dir i difícil de fer. Un pas tan elemental i poc rebuscat com deixar-se guiar per l'atzar, ja ens costarà molt. Qui s'abandonarà al dictamen de quelcom que no controlem, que no és guiat pels nostres interessos? Qui deixarà guiar els seus passos per la posició dels astres, per l'arbitrària distribució d'unes cartes o per la imatge resultant de consultar divuit vegades l'atzar a través d'uns pals? O qui s'arriscarà a explorar el seu inconscient amb tècniques que permetin saltar la censura de la nostra raó? Qui es passarà hores ajagut damunt d'una gran roca sense fer res més? Qui s'aprendrà el ritual d'una cerimònia religiosa de tres hores de durada i el practicarà regularment, quan no som capaços ni de meditar o pregar uns minuts a l'anar a dormir o al llevar-se? Qui es dedicarà a pensar en els àngels, a mirar de captar-ne la presència i l'actuació, a adreçar-s'hi, a demanar-los suport?

Pel que fa al tipus de "màgia" a utilitzar, cadascú haurà de trobar el seu; això anirà a temperaments i gustos. Per a uns serà l'atzar, per a altres l'exploració de l'inconscient, per a altres el fer coses absurdes, inútils. La versió més senzilla, més accessible i menys perillosa és seure i callar, estar-se quiet en silenci. D'altres preferiran practicar elaborats o no tan elaborats rituals d'alguna de les religions històriques, que han dedicat molt de temps i moltes energies a explorar aquestes tècniques. És igual: no hi ha receptes, només hi ha intuïcions i recerques. El cas és veure què ens empresona i anar més enllà, superar-ho."

 

Raimon Ribera a Religió i religions (La Magrana, 1995)