Religions i diàleg interreligiós

Twombly 1963

L’imprescindible per a un veritable diàleg interreligiós és que les religions tinguin un interès sincer en el coneixement de les altres tradicions. S’ha dit també que les religions han d’assumir que el diàleg interreligiós s’ha d’acompanyar en paral·lel amb el diàleg intrareligiós i l’extrareligiós, que no es pot prescindir d’aquests dos altres diàlegs. I s’ha subratllat la necessitat per part de les tradicions religioses d’una disposició a modificar la seva pròpia comprensió de la naturalesa i dinàmica del fet religiós (el que n’hem dit, amb la simplificació que suposa tot esquema dual, passar d’una concepció literalista a una concepció simbòlica de la religió), tot i que la mateixa dinàmica del diàleg interreligiós afavoreix aquesta modificació.

Aquests referents permeten avaluar fins a quin punt les tradicions estan disposades a entrar en la dinàmica del diàleg interreligiós. Pot semblar desconcertant fer-se aquesta reflexió a aquestes alçades; amb el que s’ha dit fins aquí, semblaria que les tradicions religioses han d’estar engrescades pel diàleg interreligiós, freturoses per endinsar-se pels seus camins. Malauradament, això no és tan clar; de vegades, fa l’efecte que el grau d’interès del conjunt de les tradicions és més aviat baix. Dins de cada tradició hi ha sectors que hi són favorables (normalment els més innovadors i fronterers), hi ha sectors que hi són reticents (normalment els més conservadors o nostàlgics, i sovint les autoritats jeràrquiques, en aquelles tradicions que en tenen) i hi ha molta gent que simplement no s’ho ha plantejat, que no és gaire conscient de la possibilitat que té al davant i del repte (o sigui, grans possibilitats i grans dificultats) que això suposa.

Sembla que la globalització hauria d’impulsar l’interès pel diàleg interreligiós, en crear noves i més fàcils connexions entre les cultures. Però també és cert que la por a la pèrdua d’identitat acompanya aquests processos globalitzadors. Aquí es considera que el diàleg interreligiós no tan sols no comporta pèrdua d’identitat sinó que, ben al contrari, la pot enfortir, però la percepció col·lectiva no sempre és aquesta. Es comprèn, doncs, que hi hagi reticències, més o menys formulades, que es podrien esvair amb un debat a fons sobre el diàleg interreligiós. Però per entrar en aquest debat cal fer un primer pas de superació de la por, de la incertesa, dels reflexos defensius, i aquest primer pas de vegades és el més difícil. Com superar aquest obstacle? Aquest és un dels grans desafiaments que actualment té al davant el diàleg interreligiós.

Potser caldria fer una crida a totes les tradicions religioses perquè tinguin confiança, perquè abandonin les reticències al diàleg de debò entre elles, el que commou les pròpies entranyes. Un diàleg difícil i arriscat, s’ha dit. Però un diàleg important, necessari, ineludible. Les religions no es poden aïllar del món ni es poden aïllar les unes de les altres; van en el mateix vaixell, i naveguen per les mateixes aigues. Les religions no poden pretendre ser capaces de portar pau al món si són incapaces d’establir pau entre elles, de parlar constructivament entre elles. Cal no tenir por, cal arriscar-se a fer trontollar els referents més intocables; si són sòlids, vigents, resistiran; si cauen, senyal que no mereixien perdurar.

El clam no seria, doncs, “Religions del món, uniu-vos!” sinó “Religions del món, dialogueu!” Parleu entre vosaltres des del fons del cor, amb sinceritat i transparència, sense reserves, sense por, en igualtat de condicions; parleu de tot, amb franquesa, amb llibertat; endinseu-vos realment pels camins difícils però gratificants del diàleg interreligiós.

Potser s’està transmetent entre línies una certa sensació que al diàleg interreligiós li costa tirar endavant, que no és un vaixell navegant a tota vela. Aquesta és la impressió que es té sovint; no es constata de forma prou clara un desenvolupament sòlid i creixent del diàleg entre religions. Però no tot és culpa de la dificultat intrínseca del diàleg interreligiós, sinó que aquest està marcat també per la dinàmica general de les religions en el món actual. I en aquest sentit, si bé encara és perceptible l’empremta religiosa en moltes de les societats actuals, també és cert que sembla constatar-se un afebliment global de les tradicions religioses. Afebliment del vigor del seu pensament, afebliment dels seus lligams comunitaris, afebliment de la seva presència en l’entorn, de la seva influència social. Massa sovint les tradicions semblen desmoralitzats exèrcits en retirada davant del món modern. Massa sovint les tradicions, gairebé monopolitzades per corrents conservadors, veuen esvair-se la seva capacitat d’aportar un missatge rellevant al món actual i de ser generadores de novetat, creadores de futur, font d’esperança. Unes religions afeblides, i per tant insegures, tenen menys capacitat d’iniciativa per posar-se a navegar per les aigües del diàleg interreligiós.

En resum: el diàleg interreligiós és una realitat incipient que s’hauria de desenvolupar, però el seu futur és incert. Hi ha factors objectius que semblen afavorir-lo, però troba també molts problemes, perills, obstacles i dificultats. Parlem-ne.

 

Raimon Ribera a El diàleg interreligiós, Fragmenta Editorial 2007, cap. 4