La cultura i l’art com a luxe

Van Dongen 1908

"Una de les reivindicacions dels professionals del món de la cultura en el camp artístic és intentar deslligar-la del luxe, sumar-la al bé comú i veure-la com una necessitat. I crec que hi ha molt d’això en la pregunta (...) que he plantejat en la introducció d’aquest quadern i en la qual constatàvem que en la recerca de la justícia hi ha sempre un cert ascetisme i el luxe és el seu contrari. Certament, l’art té una porta de fàcil accés al luxe que l’acosta a l’hedonisme. Penso en la calavera en platí incrustada amb 8.601 diamants tallats i polits de l’artista anglès Damien Hirst. L’ocurrència va tenir un cost de producció de 20 milions d’euros i el seu preu de venda va ser de 72 milions. Per arrodonir l’operació artística el títol és For the love of God (‘Per l’amor de Déu’). No sé pas en quin Déu devia estar pensant Hirst, però si hi ha alguna cosa que Déu avorreix i maleeix és precisament el luxe.

Tanmateix, cal reconèixer que fins i tot l’Església ha acostat l’art al luxe en massa ocasions, per exemple quan ha convertit la creu de Crist en un objecte de disseny cobert d’or o ha decorat esglésies en el luxe i l’ostentació. Com allunyar, per tant, l’art i la cultura del luxe?

Lacordaire va escriure un text a París el 1851 en què parla de «la antisocialitat del luxe», i afirmava clarament que les necessitats creades per la vanitat no tenen límits. Per a ell, la mesura serien les necessitats del cos, el que és necessari físicament, parlant-nos d’una frugalitat necessària. Però hi ha també qui lluny de tractar el luxe com una qüestió moral i reprovar-lo per voluptuós o desmesurat, el considera sinònim de productivitat i progrés material. Per exemple, va ser Hume qui va ajudar a blanquejar-lo dotant-lo de virtuts durant la Il·lustració. Segons Hume, el luxe és «un refinament estudiat en la sol·licitud dels plaers sensuals». I com que l’ésser humà és invenció i creativitat, el luxe és un esperó que les fomenta, és motor de sociabilitat. Deia el filòsof escocès que «cal governar els homes per altres passions, despertar-los el desig de riquesa i de la indústria, de l’art i del luxe».

Això no solament afecta l’art sinó també la cultura. La cultura igualment crea expectatives financeres a base de regals, dies festius a celebrar, dots, cerimònies, etc. Per exemple, és bastant freqüent en els col·legis estigmatitzar algunes famílies d’altres cultures perquè no participen en la vida del centre. La confusió rau a considerar que és una qüestió cultural, i que no hi ha la voluntat d’integrar-se en els costums locals. Però en realitat moltes vegades es tracta d’una qüestió econòmica. Per a qui no arriba a final de mes, la cultura i l’art continuen semblant un luxe, un refinament innecessari. No vull estendre’m més en aquesta idea tan volteriana segons la qual «el que és superflu és molt necessari» incrustada en la gènesi de la nostra modernitat (...). Com que la pobresa material és considerada el pitjor dels mals, la seva cultura associada també ho serà. I la cultura de les classes més desfavorides sembla que ha de ser substituïda per la de les classes dominants i la seva apologia del luxe."

Jorge Picó a Democràcia cultural, Quadern 233 de Cristianisme i Justícia, juny de 2023.