Lectura de Marc 1, 1-13

Mestre de Frankfurt 1520

La primera part del primer capítol de l'evangeli de Marc és ben significativa. La transcrivim i després mirarem de fer-ne una lectura més o menys simbòlica. Tenint sempre en compte que en els evangelis és sempre molt difícil saber què és el que va passar objectivament i què és el que és elaboració mitològica per transmetre un missatge religiós (fins al punt que alguns defensen que tot és construcció simbòlica, cosa que alguns formulen dient que és "una novel·la". Potser el decisiu és veure si es tracta d'una bona novel·la o no, més que no pas mirar de distingir entre fets històrics i elaboració).

"Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu.

En el profeta Isaïes hi ha escrit: "Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. És la veu d’un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes".

Es presentà, doncs, Joan, que batejava en el desert i que predicava  un baptisme de conversió per al perdó dels pecats. Anaven a trobar-lo gent d’arreu de Judea i tots els habitants de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. Joan duia una roba de pèl de camell i portava una pell a la cintura;  s’alimentava de llagostes i mel boscana. I predicava així: "Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no soc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies. Jo us he batejat amb aigua, però ell us batejarà amb l’Esperit Sant". 

Per aquells dies, Jesús vingué des de Natzaret de Galilea i fou batejat per Joan en el Jordà. I tot seguit, mentre pujava de l’aigua, veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell. I una veu digué des del cel: "Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut". 

Immediatament l’Esperit empenyé Jesús cap al desert. Hi va passar quaranta dies, temptat per Satanàs; s’estava entre les feres, i els àngels l’assistien."

Marc comença atribuint a Jesús dos títols. Ell no explica una història per tal que el lector arribi a la conclusió que Jesús era això o allò altre, ell ja el qualifica d'entrada. D'una banda, com a "Messies". Aquí recull una tradició jueva, la de l'arribada d'algú que "alliberaria" el poble d'Israel. El Messies és el designat, l'ungit per dur a terme aquesta tasca, sovint llegida en clau política. En grec es traduïa Messies per Crist (Khristos), i d'aquí el terme Jesucrist, fusió de "Jesús el Crist". Queda clar que per als seus seguidors Jesús havia esdevingut l'encarnació de la figura del Messies de la tradició jueva. Tot i que era una mena de Messies peculiar, en molts aspectes diferent de la pretensió jueva tradicional. Per als seus seguidors, Jesús era un "alliberador" un portador de llibertat, i un "salvador", un donador de sentit i plenitud.

D'altra banda, el qualifica com a com a Fill de Déu. Aquí cal anar amb compte, ja que aquest terme ha estat molt dotat de significats. Marc diu "Fill de Déu", no "el Fill de Déu". I si escrivíssim "fill" en minúscula, veuríem més fàcilment que el terme pot no estar carregat d'exclusivitat. Potser "fill de Déu" vol dir simplement algú que seguia els camins de Déu. Potser tots podem esdevenir fills de Déu. Potser aquest és el propòsit del cristianisme: no subratllar l'exclusivitat de Jesús com a fill de Déu, sinó obrir les portes d'accés a aquest títol, a aquesta categoria fonamental.

La primera cosa que fa Marc -i per tant havia de ser una cosa important- és parlar de Joan (conegut com a "Sant Joan Baptista"). Se'l considera el precursor, l'anunciador de Jesús, el que li prepara el camí. Potser és fins i tot més que això: és el que el "desvetlla", el que li remou la consciència, el que li obre els ulls, el que el fa canviar de vida, passant de ser fuster a ser anunciador dels camins de Déu. Marc no gosa arribar a tant, però no és difícil arribar a aquesta conclusió: abans d'escoltar Joan, Jesús no havia dit ni fet res; era probablement simplement un bon jueu. Joan l'interpel·la, Joan el colpeix, Joan li mostra el camí, li obre, i potser així s'ha d'interpretar el terme "li prepara" d'Isaïes. Amb la invocació d'aquest profeta es lliga Jesús a la tradició bíblica jueva, se li dóna la categoria de l'"anunciat" pels profetes. És una altra manera de subratllar la importància que Jesús havia adquirit per als seus seguidors: era el "Senyor".

De Joan es diu que era algú que vivia al desert, amb el seu vestit de pèl de camell i el seu cinturó de cuir, menjant llagostes i mel del bosc, i que predicava de forma clara i potent la necessitat de conversió dels cors per tal que fos possible anar més enllà de les culpes acumulades en l'itinerari vital (ell en diu "perdó dels pecats"). I aquest anar més enllà de la càrrega de culpes acumulada és molt difícil pel simple esforç de la voluntat humana; es com si per assolir-ho fes falta una intervenció externa, una poderosa ajuda des de fora que permeti fer el pas. Per això es diu que fa falta una "irrupció divina", un cop de mà de la divinitat per poder fer aquest pas. El bateig amb aigua que Joan donava era un gest simbòlic d'aquesta purificadora irrupció divina.

Llavors Marc ho aprofita per posar una altra falca sobre el que per als deixebles era Jesús, posant-ho en boca de Joan: Jesús era algú que anava més enllà de Joan, que no batejava amb aigua sinó amb l'Esperit Sant mateix, o sigui no amb el gest simbòlic sinó amb la irrupció directa de la mateixa divinitat, representada per l'Esperit Sant, manifestació de la divinitat entre els humans: Jesús tenia la capacitat de portar l'Esperit Sant al cor dels humans.

El cas és que un dels que s'aproparen a escoltar Joan fou Jesús, que venia de Natzaret, a la regió de Galilea. Com dèiem, l'impacte de Joan sobre Jesús devia ser decisiu, trasbalsador. I Jesús decideix que Joan el bategi també a ell. Aquí Marc troba l'oportunitat d'inserir una altra falca mítica, amb una imatge molt bonica, molt plàstica: en batejar-lo, el cel s'obre i en surt un colom que es posa sobre Jesús mentre se sent una veu celestial. Tres impossibles físics formant una escena preciosa: el cel obrint-se, el colom baixant, la veu parlant. I la veu proclama una de les conviccions si més no d'una part dels primers seguidors de Jesús: que aquest formava part de la divinitat, i que aquesta era de caràcter triple, juntament amb el colom i la veu, l'Esperit Sant i el Pare celestial. Aquesta convicció trinitària, elaborada en els primers temps de l'Església cristiana, va poder ser incorporada ja a l'evangeli de Marc, escrit cap als anys 65-70 -o sigui trenta o quaranta anys després de la mort de Jesús- i considerat el més antic dels quatre evangelis. La fórmula emprada és "Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut", que subratlla tres aspectes importants: la filiació divina de Jesús, aquí amb article i per tant apuntant a una dimensió d'exclusivitat; el caràcter amorós de la relació (Jesús és un fill estimat pel Pare) i la comoditat del Pare amb el testimoni que Jesús dóna d'ell. Els deixebles assenyalen Jesús com a veritable testimoni de la divinitat, el que ell va dir i va fer es pot considerar com el que Déu vol que es digui i faci. La predicació de Jesús i les seves actituds i activitats reflectides a l'evangeli són considerades les adients per manifestar la voluntat de Déu.

Després d'un impacte tan commocionador com el bateig de Joan, Jesús sent la necessitat de marxar en solitud al desert a meditar, a reflexionar sobre el que està vivint al seu interior. Una necessitat tan rellevant que es considera inspirada pel mateix Esperit diví. Ho fa durant quaranta dies (quaranta és una xifra simbòlica que indica el temps necessari per a un treball seriós d'iniciació i purificació, com els quaranta dies de Moisès al Sinaí, els quaranta anys del poble d'Israel cercant la terra promesa, les quaranta hores de Jesús a la tomba o els quaranta dies entre la resurrecció i l'ascensió; d'aquí el terme "quarantena" com a temps de purificació per evitar possibles malalties infeccioses).

No és una reflexió fàcil, sinó turbulenta, amb confrontació de posicions. Se li presenten objeccions i obstacles, pors i febleses, que es consideren com a inspirats pel diable (temptacions): la temptació de no seguir la crida de Joan, d'estalviar-se incomoditats i perills, fins i tot de posar en risc la seva vida. Dues coses l'ajuden en aquest procés: la companyia de la natura, significada pels animals del desert, i els àngels, les forces interiors que li permeten no cedir davant les envestides del maligne, davant la possibilitat de no seguir la crida transmesa per Joan, la crida a proclamar la possibilitat de conversió, d'una vida nova.