Reprotxes

Morandi 1952

"Quins reprotxes es poden adreçar a Agustí d'Hipona? Que a partir d'un record humiliant, féu del sentiment de culpabilitat un afer religiós; que a causa d'una mare abusiva i per ambició social abandonà la seva companya, la mare del seu fill; que s'hagués malfiat de tota dona; que hagués condemnat el plaer i que hagués cregut haver de justificar laboriosament el matrimoni, cosa sospitosa; que hagués imposat als seus preveres un celibat ambigu, a causa d'un paper nou, el d'un personatge sagrat, intermediari entre Déu i els homes; que hagués predicat, com Porfiri, una vida religiosa com a fugida del món, una vida ascètica com a fugida del que és sensible i, a la manera de Plotí, una vida espiritual com a fugida del transitori vers l'eternitat; que hagués imposat el tema del menyspreu, de l'odi a si mateix. Que hagués deixat al pensament occidental una concepció massa intel·lectual de la fe... Que hagués reprès i fortificat l'ideal africà d'una Església, arca fora de la qual no hi ha salvació; que hagués adoptat per a la seva funció de bisbe un model d'autoritat; que hagués ensenyat que els sagraments són sempre vàlids independentment de la fe del ministre; que hagués predicat l'ús de la força pública i de les lleis penals per  obligar els heretges a creure rectament; que hagués exaltat la simbiosi del cristianisme i de l'Estat. I això no és encara el pitjor. El pitjor, heus-lo aquí: l'omnipresència i l'obsessió del pecat; la màquina infernal del pecat original (un Adam esdevingut personatge històric, el pecat del qual és la causa de les nostres misèries, una taca que ens ha estat transmesa per generació, de manera que tots els nostres mals físics i morals apareixen com un càstig diví) i la redempció sagnant que la rescata; el terror davant del Déu jutge; la predestinació individual i la gràcia concebuda com una força necessària per a la bondat de tota acció humana; les falses virtuts dels pagans, vicis esplèndids; la massa innombrable dels condemnats; l'infern, necessari per a l'harmonia de tot i per al bé dels elegits... No és molt? Agustí introduí el dualisme maniqueu a la fe cristiana... Ja ho sabem, ell, que ja no fou més deixeble de Mani, dosificava amb molt de compte totes les coses, precisament per no confondre-s'hi. Però a despit de totes aquestes diferències majors, quan es trobava davant de Julià d'Eclana, per exemple, àmpliament conforme a la tradició cristiana antiga, es veu que ocupa de nou, malgrat ell, la posició de Mani. Julià recorda amb la Bíblia que Déu és equitatiu, refusa, com els Pares grecs, la degeneració radical, ensenya la bonesa possible del cos i de la sexualitat, refusa de fer del dimoni una ombra obscura de tota la nova vida cristiana. Sabem la resposta del vell Agustí: el pessimisme universal. El dossier és indefensable."

Evangelista Vilanova a Història de la teologia cristiana, vol. 1, Barcelona 1984, pp. 170-171.