A propòsit del Credo

Albertinelli 1510

En la important confrontació entre la lectura literal i la lectura simbòlica de les formulacions religioses resulta significativa la referència a la pregària del Credo. En ella es mira de sintetitzar es conviccions fonamentals del cristianisme.

El Credo s'estructura bàsicament segons l'esquema trinitari, o sigui la manifestació de la creença en el Pare, el Fill i l'Esperit Sant. Aquesta és la seva formulació actual en l'Església catòlica:

"Crec en un Déu Pare totpoderós, Creador del cel i de la terra, i en Jesucrist, únic Fill seu, Senyor nostre, el qual fou concebut per obra de l'Esperit Sant, nasqué de Maria Verge; patí sota el poder de Ponç Pilat, fou crucificat, mort i sepultat; davallà als inferns, ressuscità el tercer dia d'entre els morts; se'n pujà al cel, seu a la dreta de Déu Pare totpoderós i d'allí ha de venir a judicar els vius i els morts. Crec en l'Esperit Sant; la santa Mare Església catòlica, (apostòlica, romana); la comunió dels sants; la remissió dels pecats; la resurrecció de la carn; la vida perdurable. Amén."

El seu precedent històric més rellevant és l'anomenat Credo de Nicea-Constantinoble, elaborat en els dos primers Concilis ecumènics els anys 325 i 381, i que es continua dient a la missa:

"Crec en un sol Déu, Pare totpoderós, Creador del cel i de la terra, De totes les coses visibles i invisibles.

I en un sol Senyor, Jesucrist, Fill Unigènit de Déu, Nascut del Pare abans de tots els segles Déu nat de Déu, Llum resplendor de la Llum, Déu veritable nascut del Déu veritable, engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare: per ell tota cosa fou creada El qual per nosaltres els homes i per la nostra salvació davallà del cel. I, per obra de l'Esperit Sant, s'encarnà de la Verge Maria, i es feu home. Crucificat després per nosaltres sota el poder de Ponç Pilat patí i fou sepultat, i ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, i se'n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare i tornarà gloriós, a judicar els vius i els morts i el seu regnat no tindrà fi.

Crec en l'Esperit Sant Que és Senyor i infon la vida Que procedeix del Pare i del Fill. I juntament amb el Pare i el Fill és adorat i glorificat; que parlà per boca del profetes.

I en una sola Església, santa, catòlica i apostòlica. Professo que hi ha un sol baptisme per perdonar el pecat i espero la resurrecció dels morts, i la vida de la glòria. Amén."

Des de l'òptica literal, probablement quan s'utilitza el terme "crec" per al Pare, el Fill i l'Esperit Sant es considera que aquest terme té el mateix significat en els tres casos. Vol dir considerar que tan el Pare com el Fill com l'Esperit Sant tenen existència real, independentment de nosaltres els humans, que han existit abans de la creació del món i continuaran existint després de la fi del món. Que són entitats extracòsmiques, no subjectes a l'espai i el temps. Creure en ells vol dir tenir-los en compte, incorporar-los a les nostres vides; fent-ho així, en morir podrem sortir de l'espai i el temps i perdurar eternament en la seva glòria.

Des de l'òptica simbòlica, en general "creure" és una ressonància d'un símbol en una persona. Però aquesta ressonància pot ser de menes diferents; sota el mateix terme "creure en" s'assenyalen dinàmiques diferents:

- creure en el Pare és una silenciosa i exaltant ressonància interior, que porta viure en la convicció de la bondat bàsica del món, de la vida i dels humans i viure evitant els comportaments incorrectes per tal de no haver de confrontar-se amb el malestar interior. És una actitud davant del món, una actitud de confiança i de prudència. Una actitud que formulada en referència a la divinitat guanya en contundència, en rotunditat (la bondat com a manifestació de la gràcia de Déu, el malestar interior com a manifestació de la justícia divina). Com confrontar el mal que trobem en els altres i en nosaltres mateixos a partir d'aquesta confiança en la bondat divina és un dels grans reptes del creient.

- creure en Jesús és un comportament, vol dir fer com ell, seguir-lo, seguir el seu camí, seguir el seu exemple, tenir la seva manera de fer. És una qüestió d'acció, no de convicció; de pràctica, no de consideració teòrica. Jesús com a exemple a imitar, com a model de vida, com a testimoni de la manera més adient de viure (una manera de viure lliure, compassiva, coherent, anunciadora). I Jesús com a força, com a presència interior transformadora actual (no només en el record) que ens permet viure d'aquesta manera.

- creure en l'Esperit Sant és una experiència, viure que els humans podem ser moguts a la generositat, a les causes nobles, a la pau; que hi ha en nosaltres una energia interior que permet gestos altruistes, i que aquesta energia interior, tot i ser individual, pot ser compartida amb altres donant lloc a dinàmiques de multiplicació, de potenciació que poden incidir en la realitat i millorar-la  (el grup és més que la simple suma dels seus membres).

Són incompatibles la visió literal i la simbòlica? Com a idees no encaixen, però els comportaments que se'n deriven poden ser semblants (tot i que de vegades no ho són). La interpretació simbòlica de les formulacions trinitàries és difícil; cal analitzar amb deteniment cada una d'elles i veure quina interpretació ens és més significativa en cada moment. És important mantenir el diàleg entre les dues visions.