Sanctus

Giotto 1305

"Diferent, diferent, diferent
de tot el que hi ha és El que és.
La realitat és plena del seu esplendor.
Aquesta és la gran meravella.
Lloat sigui el que és capaç de manifestar aquest esplendor.
Aquesta és la gran meravella."

Heus aquí una versió molt lliure d'un text litúrgic fonamental de la tradició catòlica, utilitzat ja al segle II, part de la missa i que apareix en molta música de caire religiós (Misses, Rèquiems...), el molt conegut "Sanctus".

La versió catalana utilitzada actualment és la següent:

"Sant, sant, sant
és el Senyor, Déu de l'Univers.
El cel i la terra són plens de la vostra glòria.
Hosanna a dalt del cel.
Beneït el qui ve en nom del Senyor!
Hosanna a dalt del cel."

I el text en llatí diu així:

"Sanctus, sanctus, sanctus,
Dominus Deus Sabaoth.
Pleni sunt coeli et terra gloria tua.
Hosanna in excelsis.
Benedictus qui venit in nomine Domini.
Hosanna in excelsis."

Està format aplegant dos fragments d'origen divers. La primera part deriva d'Isaïes 6, 3: "Cridaven l'un a l'altre: -Sant, sant, sant és el Senyor de l'univers, tota la terra és plena de la seva glòria." La segona part deriva de Mateu 21,9: "La gent que anava davant d'ell i els qui seguien darrere cridaven: - Hosanna al Fill de David! Beneït el qui ve en nom del Senyor! Hosanna a dalt del cel!" En tots dos casos són proclamacions orals d'entusiasme, crits d'exaltació emocionalment intensos.

El text original d'Isaïes fa referència al "Senyor Déu dels Exèrcits", tot i que la traducció posterior sigui la de "Senyor Déu de l'Univers". Pel que fa a l'expressió de Mateu, situada en el context de l'entrada de Jesús a Jerusalem el diumenge abans de la seva mort, el "Diumenge de Rams", es refereix certament a Jesús, però el seu sentit es pot ampliar a tot aquell que, com Jesús, aconsegueix copsar i transmetre l'esplendor de la realitat, que algunes tradicions religioses vinculen amb una personalització (el "Pare" en el cas de Jesús).

Com correspon a una expressió d'entusiasme, és especialment indicat per a ser proclamat en públic i col·lectivament en el marc d'una celebració litúrgica, com a part d'un ritual compartit. De forma molt sintètica recull aquesta dualitat paradoxal de l'espiritualitat: el referent no s'identifica amb cap element de la realitat (i identificar-lo amb alguna cosa és idolatria), però impregna tota la realitat, és present de manera subtil a través d'un cert esplendor que podem copsar. I quan aconseguim experimentar aquesta glòria, aquest esplendor, ens omple una gran joia que hem comunicar.