Post-humanisme i neo-personalisme

Ibarrola

Per al post-humanisme, la dimensió col·lectiva (el “nosaltres”) ocupa el lloc preeminent en la dinàmica personal i social, a partir de la presa de consciència de la inevitable interdependència que tenim els humans entre nosaltres.

Per al neo-personalisme esdevé indefugible la lliure decisió de servei al col·lectiu per part de l’individu. Aquesta decisió es fonamenta en un pas de transformació que abasta tota la persona i no només el coneixement racional, i comporta una defensa de la llibertat personal davant d’un possible sotmetiment de la persona al col·lectiu.

És possible trobar una confluència entre ambdues posicions? És evident que els humans som interdependents, i és evident que la vida humana sense llibertat té poca gràcia, per dir-ho suau (cal no oblidar els terribles episodis d'opressió que ha viscut i viu la humanitat). El servei al col·lectiu hi ha de ser, però hauria d'arribar a ser el fruit d'una decisió personal, d'una convicció, i no d'una obligació, sigui legal o per pressió psicològica de l'entorn social.

Nota: Hi ha excepcions a aquest respecte de la llibertat personal pel que fa al servei a la col·lectivitat? N'hi ha, i és bo explicitar-les per saber on som. Una d'elles és el pagament d'impostos: aquest no es pot deixar a la llibertat individual, tothom hi ha d'estar obligat per llei i la llei s'ha de fer complir (és important una implacable aplicació d'aquesta llei, per evitar els defraudadors espavilats que degraden el sistema; l'Internal Revenue Service dels Estats Units és un referent en aquest sentit, tot i la qüestionabilitat de determinades legislacions fiscals d'aquest mateix país). La lluita contra el frau fiscal ha de ser una prioritat.