El manament més gran

 

J. Kirk Richards 2007

Les religions tenen tendència a utilitzar un llenguatge absolut. No aconsellen, no opinen: manen. Diuen el que cal fer. S'expressen amb rotunditat. Reivindiquen la veritat. És la seva manera d'expressar-se, d'acord amb la seva naturalesa radical, confrontada a l'assenyada prudència humana.

A l'evangeli de Jesús es recull una de les més conegudes d'aquestes expressions radicals. Es troba a Mateu 22,34-40:

"Quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, i un d'ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta:

- Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?

Jesús li digué:

- "Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament." Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: "Estima els altres com a tu mateix." Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos."

També ho trobem a Marc 12, 28-34:

"Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta:

- Quin és el primer de tots els manaments?

Jesús va respondre:

- El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.

Llavors el mestre de la Llei li digué:

- És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l’únic i que no n’hi ha d’altre fora d’ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis.

Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué:

- No ets pas lluny del Regne de Déu.

I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta."

I també ho recull Lluc 10, 25-28:

"Llavors, un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta:

- Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?

Jesús li digué:

- Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?

Ell va respondre:

- Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.

Jesús li digué:

- Has respost bé: fes això i viuràs."

És bonic veure com Lluc posa la formulació en boca del mateix fariseu que fa la pregunta (que Jan Dobraczynski identifica amb Nicodem a les seves famoses Cartes de Nicodem). Marc ho posa en boca de Jesús, ratificat pel fariseu; Mateu ho posa simplement en boca de Jesús. Però tant en Mateu com en Marc es veu clar que Jesús no fa servir una formulació seva, sinó que es limita a evocar la formulació tradicional de la Llei jueva, la que Lluc posa en boca del fariseu i que era de coneixement comú. No és, doncs, un nou manament cristià: és el tradicional manament jueu.

En aquest "primer manament" es recull la intensitat demanada per l'amor a Déu: mereix ser estimat amb tot el cor (amb tot el sentiment, amb tota l'emoció), amb tota l'ànima (amb tot l'esperit, amb tota la força espiritual, amb tot l'alè vital), amb tot el pensament (o tot l'enteniment, o tota la ment; amb la raó, amb el cap), amb totes les forces (amb la màxima intensitat). Explicitant aquestes quatre dimensions s'assenyala a la totalitat de l'ésser humà, a tot el conjunt de les seves facultats. L'amor a Déu s'estén en totes les dimensions dels humans, les mobilitza totes.

El "segon manament" és més simple: estimar els altres com a un mateix. Com que és evident que tothom s'estima molt a si mateix, demanar la mateixa intensitat d'amor envers els altres és també demanar la màxima intensitat.

Aquest segon manament és prou fàcil d'entendre, sembla lògic i raonable, i sembla al nostre abast. En canvi, el primer, en el nostre context cultural secularitzat, és desconcertant: per què cal estimar quelcom que no sabem ni definir, ni explicar? Però és el primer... caldrà, doncs, treballar-lo fins a descobrir el que vol dir, fins a fer-li dir el que significa, fins a poder entendre perquè és el primer.

Potser és el primer perquè sense ell el segon no és possible. Tot i que sembli més obvi, més fàcil i assequible, fins i tot més important (als altres els veiem, veiem els seus neguits i sofriments; a Déu no el veiem), per poder arribar a estimar plenament els altres hem de passar per l'experiència de la plena donació amorosa al desconegut, a l'indescriptible, al misteriós, a l'evanescent...