Més sobre espiritualitat i religions

 

Hernández Pijuan 1986

La noció de "llengua" és una abstracció, una entitat de segon nivell, construïda a partir d'unes entitats empíriques, les diverses llengües existents (tot i ser cert que les abstraccions condicionen la nostra percepció de la realitat empírica, però això no contradiu l'afirmació anterior, sinó que la completa i la matisa). De manera semblant, l'espiritualitat i la religió són abstraccions, entitats de segon nivell construïdes a partir d'unes entitats empíriques, les diverses religions existents, creacions històriques de la cultura humana.

Dins d'una religió s'hi poden diferenciar diverses "espiritualitats" (com es fa quan es diferencia l'espiritualitat franciscana de la benedictina, per exemple), però llavors s'empra el mot espiritualitat amb una altra accepció, en un sentit més concret, fent referència als estils, les maneres de fer, els tarannàs amb els que es concreta la pràctica d'una determinada religió. Quan parlem d'espiritualitat cristiana en general, en canvi, tornem al primer sentit del terme, ja que designem la manera que te el cristianisme d'implementar l'abstracció "espiritualitat"; ens mantenim aquí en el nivell de l'abstracció, mentre l'espiritualitat/tarannà es situa al nivell de les realitats empíriques. 

Tenim, doncs, una colla de religions que ens ha llegat la història. Aquestes religions generen sovint dues menes de reaccions poc encertades: d'una banda, la nostàlgia del seu esplendor social o emocional, i de l'altra el seu refús, en tant que fonts d'alienació, de repressió. Nostàlgia i refús que poden ser molt intensament viscuts, generant lamentacions continuades la primera i animadversions pulsionals la segona. La nostàlgia mira de reconstruir inútilment esplendors passats, i s'estalvia la imprescindible anàlisi crítica de la situació actual de les religions i dels canvis que aquestes han d'incorporar si volen sobreviure en el futur. Canvis que tampoc són treballats pels qui les refusen, ja que liquiden el problema desentenent-se'n; per a ells, la desaparició de les religions no és cap tragèdia, ans un esdeveniment històric positiu, ja que consideren possible heretar els tresors de saviesa de les religions tot i la seva desaparició. Per a ells, les religions són esdeveniments històrics dels que es pot aprendre però que ja han acabat el seu recorregut històric com a dinàmiques col·lectives operatives i capaces d'aportar quelcom de positiu, de valuós al món; consideren que per al món actual ja no són necessàries.

Els partidaris del refús consideren, doncs, que si desapareixen les religions no passa res, ja que el que aportaven és continuat i desenvolupat actualment per una espiritualitat no religiosa (laica), per a designar la qual de vegades es prefereix fins i tot prescindir del terme espiritualitat, buscant-li alternatives amb més o menys fortuna. Altres ja estan còmodes amb aquest terme, en la mesura en que quedi clarament diferenciat de la religió. S'aspira, doncs, a una espiritualitat més universal, d'arrel antropològica, formant part de la condició humana en tant que noció constitutiva abstracta, ahistòrica: una dimensió intemporal consubstancial amb l'ésser humà que sorgeix (o pot sorgir) sempre i en tot lloc i en tota persona d'una manera espontània, ja que és fruit de la seva mateixa identitat constitutiva.

Llavors, tornant a la referència lingüística inicial, es pot arribar a la conclusió que l'espiritualitat és una mena de llenguatge universal que pot substituir, amb avantatge, les religions; es podria prescindir de les religions utilitzant en el seu lloc aquest nou llenguatge comú. Ara bé, si mantenim el paral·lelisme amb el món de les llengües, potser hem de recordar els ensenyaments de dues experiències històriques. Per un cantó, el fracàs de l'esperanto, una iniciativa entranyable i plena de bona voluntat del Doctor Zamenhof i els seus seguidors. Per l'altre cantó, el perill d'adoptar un anglès empobrit com a lingua franca, opció que té utilitat pragmàtica però a uns nivells molt elementals i acotats. És una opció que pot ajudar a extingir o empobrir altres llengües; i una opció que pot comportar, a banda d'aquesta pèrdua de diversitat lingüística, l'afavoriment de determinades hegemonies geopolítiques. No sembla possible ni seria bo, doncs, fer d'una pretesa espiritualitat abstracta un esperanto ni una lingua franca. Ens haurem de continuar confrontant i entenent amb les diverses religions heretades, i buscant la manera que puguin fer aportacions rellevants i positives al nostre món actual.