Esprit

 

Mounier

Esprit fou una revista francesa creada el 1932 per Emmanuel Mounier (1905-1950). Una revista de filosofia, pensament polític i qüestionament espiritual, emmarcada en la reflexió personalista impulsada per Mounier. El personalisme mira de posar la persona al centre de la reflexió, diferenciant-la de l'individu i confrontant-la amb la dinàmica col·lectiva. Mounier considerava que en els nostres dies el creixement o maduració de les persones està afectat negativament per la societat de caire individualista i prioritzadora de l'aspecte econòmic que apareix amb el Renaixement, o sigui per la societat capitalista.

Mounier defineix així la persona: "Una persona és un ésser espiritual constituït com a tal per una manera de subsistència i independència del seu ser; manté aquesta subsistència per la seva adhesió a una jerarquia de valors lliurement adoptats, assimilats i viscuts per un compromís responsable i una conversió constant: unifica així tota la seva activitat en la llibertat i desenvolupa a més a cop d'actes creadors la singularitat de la seva vocació."

Ramon Alcoberro resumeix en un interessant article sobre Mounier (http://www.alcoberro.info/V1/mounier.pdf) els cinc punts necessaris per a que es pugui arribar a desenvolupar una societat personalista i comunitària (punts presentats per Mounier al capítol "La comunicació" de la seva obra "El personalisme"):

1.- Sortir de sí mateix: lluitar contra l'“amor propi”, que avui denominem egocentrisme, narcisisme, individualisme.

2.- Comprendre: situar-se en el punt de vista de l'altre, no buscar en l'altre a un mateix, ni veure'l com a quelcom genèric, sinó acollir l'altre en la seva diferència.

3.- Prendre sobre sí mateix, assumir: en el sentit de no només compadir, sinó de sofrir amb el dolor, el destí, la pena, la joia i la tasca dels altres.

4.- Donar: sense reivindicar-se com en l'individualisme petit-burgès i sense lluita a mort amb el destí, com els existencialistes. Una societat personalista es basa, en canvi, en la donació i el desinterès. D'aquí el valor alliberador del perdó.

5.- Ser fidel: considerant la vida com a una aventura creadora, que exigeix fidelitat a la pròpia persona.

En llegir coses sobre Esprit i el personalisme no puc evitar la sensació de trobar-me davant d'una temàtica i unes posicions encara vigents, encara actuals, tot i que habitualment són tractades com a simple història passada. I als que ens sorgeixen aquests sentiments, als que ens sentim d'alguna manera "personalistes", se'ns designarà fàcilment com a nostàlgics, passats de moda o ancorats en el passat. Pot ser ben cert, però el que s'hi diu ens ressona. Fins al punt que de vegades ens sembla que l'única alternativa desitjable al capitalisme seria un personalisme radical com el de Mounier Si a més de desitjable és possible és la gran discussió oberta: quines condicions s'haurien de donar per a procedir a un canvi social d'aquesta envergadura? Els desencadenants del canvi serien processos de transformació personal o bé modificacions estructurals? Quina meda de transformacions i fetes per qui? A partir de quin poder?

El corresponsal d'Esprit a Catalunya fou Maurici Serrahima, amic personal de Mounier. Un altre pensador català influenciat per Mounier fou l'estimat i admirat Alfonso Carlos Comín (1933-1980). Esprit es continua publicant.

L'any 2001 es va crear l'Institut Emmanuel Mounier de Catalunya, el qual atorga des de l'any 2009 el Reconeixement Emmanuel Mounier a persones o institucions que destaquen per actituds i activitats que expressin les qualitats més apreciades de la persona humana, tant en l’àmbit intel·lectual com pràctic; el 2011 fou atorgat a Arcadi Oliveres, el 2015 a José Ignacio González Faus i el 2019 a Viqui Molins. No conec directament les activitats d'aquest Institut; pel que he vist a la seva pàgina web (mouniercatalunya.wordpress.com), tot i fer una tasca de projecció, sembla tenir un caire més aviat acadèmic, lligat a la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull. És possible que s'emmarqui en un context confessional cristià, cosa molt respectable però que li pot suposar limitacions temàtiques i de projecció.

Diu Alcoberro que Mounier, "líder del moviment personalista i sens dubte el seu principal ideòleg, corre el perill de convertir-se en un autor oblidat, només apte per a ús en contextos clericals; certament va morir amb només 45 anys i bona part de la seva obra és estrictament “de combat”, però tot i que la seva retòrica té alguna cosa de crispat i el seu vocabulari sona avui a “anys 30”, la seva obra no hauria d'interessar només en el món eclesiàstic."

Diu també Alcoberro: "És difícil valorar avui la “actualitat del personalisme” per moltes raons. En qualsevol cas queda clar que la filosofia personalista, como també l'existencialisme, va quedar al marge del corrent de pensament central en el segle XX. (...) És significatiu que els actuals pensadors «comunitaristes», molts d'ells catòlics, pràcticament mai reconeixen el seu deute amb el moviment personalista tot i que aquest es basava molt especialment en la reivindicació de la “comunitat”. I l'explicació és senzilla: el comunitarisme actual és de tipus liberal, mentre que Mounier abominava del liberalisme que considerava anticristià per posar l'home sota el diner."

Potser la Fundació Alfons Comín podria fomentar alguna iniciativa al voltant del personalisme enfocada principalment a l'àmbit socio-polític, des d'una òptica tant d'anàlisi crítica com de divulgació. Ara no sembla ser temps de crear revistes, però potser es podria promoure una revista virtual o un blog dedicat a debatre l'actualitat dels plantejaments personalistes i la seva possible concreció política en el moment actual a casa nostra.

Comín

Encarnació

 

Sunyer 1915

"L'encarnació significa que, realment, tota la realitat humana, masculina i femenina, tot el misteri i la complexitat de l'ésser humà, tota la diversitat i varietat de l'existència humana, són expressió de la voluntat amorosa de Déu."

Montserrat Camps Gaset a Com fan de Jesús norma vivent les comunitats cristianes d'avui, Qüestions de Vida Cristiana n.165, gener de 1993, p. 80.

Aquest excel·lent i significatiu text fou la ponència de l'autora al Curset d'estiu de la formació permanent del clergat del bisbat de Vic, pronunciada el 23 de juliol de 1992.

La noció de "voluntat amorosa de Déu" pertany al llenguatge simbòlic, amb tota la seva riquesa i capacitat de suggeriment, més que no pas de definició; cal abordar-la des d'aquesta òptica simbòlica.

Intel·lectual

 

Chagall 1911

"Tinc per intel·lectual aquell que veu -serenament- el present, intueix -raonablement- el futur, reinterpreta -sense passió- el passat, sospesa tota argumentació, acull la veritat vingui d'on vingui, es critica a si mateix i els seus -lliurement-, i ofereix a tothom ponts de diàleg."

Joan Requesens a Fe i pensament en el Romanticisme català, dins de "Romanticisme, cultura i religió a Catalunya", Ed. Cruïlla (1997), p. 28.

Anhels i vivències

 

Soutine 1921

"Tot humà experimenta en el més profund del seu si uns anhels i unes vivències de quelcom que, situat més enllà d'aquest món de representacions conceptuals racionals, no es deixa reduir a proposicions corrents."

Lluís Duch a Parlar de Déu, parlar de l'home, vol. 1, Viena Edicions (2020), pp. 27-28 (text original de 1968).

Haikus de Bashô i Buson

 

Matsuo Bashô (1644-1694) i Yosa Buson (1716-1783) són dos dels grans mestres del haiku japonès.

Heus aquí un haiku de Bashô de 1686:

"Al vell mirall d'un toll

hi salta una granota.

Soroll d'aigua."

L'hem traduït a partir de la traducció castellana de Ricardo de la Fuente Ballesteros. Aquest expert ens dóna una transcripció fonètica de l'original japonès:

"Furu ike ya.

Kawazu tobikomu

Mizu no oto"

Diu de la Fuente: "El silenci i la immobilitat caracteritzen un vell toll d'aigua sense vida, fins que, de cop, una granota es submergeix en aquestes aigües. És a dir, davant del silenci, "soroll d'aigua"; davant la immobilitat, el moviment." Kawazu és granota en japonès. La immobilitat és evocada amb la noció de "mirall" aplicada a la superfície de l'aigua.

Buson reelabora aquest haiku:

"Al vell mirall d'un toll,

se'n va una vella granota.

Fulla caiguda."

La transcripció del japonès:

"Furu ike no

Kawazu oi yuku

Otxiba kana"

Diu de la Fuente: "A Buson li interessa més la metàfora, no exempta de transcendència, d'una granota tan vella com el toll i la branca caiguda." Certament, aquí hi trobem un to tardoral, de comiat, de pas del temps, de fi proper, d'evocació de la mort. La vella granota que s'allunya ja és com una fulla morta. És fantàstic com es pot fer una imatge tan potent amb tanta senzillesa.

He de reconèixer que m'ha fet feliç poder construir en català la frase "al vell mirall d'un toll"... De la Fuente diu "en el espejo antiguo de un estanque".

Tornem al to tardoral de la mà de Bashô:

"Sobre una branca seca

un corb.

Capvespre de tardor."

La transcripció del japonès:

"Kare eda ni

Karasu no tomarikeri

Aki no cure"

La branca seca evoca un paisatge de tardor amb un petit punt negre, el corb, que va desapareixent en el capvespre.

Acabem altre cop amb Buson:

"Cau la flor del cirerer

sobre el mirall de l'arrossar:

estel en la foscor de la nit sense lluna."

La transcripció del japonès:

"Sakura txiru

Nawaxiro-mizu ya

Hoxi tsuki yo"

De la Fuente explica que Buson també pintava, i aquest és un poema molt visual: el contrast entre la llum de la flor que cau i la nit.

(Al post "Vint-i-un haikus" ja havíem traduït aquests haikus a partir de les versions castellanes de Ricardo de la Fuente Ballesteros, professor de la Universitat de Valladolid, publicades al "Pliego de poesía" n. 60 de la revista El Ciervo n. 479, l'any 1991. Llavors vàrem mirar de preservar l'estructura sil·làbica 5-7-5 pròpia del haiku; ara hem fet una traducció més propera a la de Ricardo de la Fuente, més lliure pel que fa a la forma estricta del haiku.)

Emoció universal

 

Maillol 1884

"Fondejat en el present i dominat per la incertesa de quin serà el final del procés, l'acte artístic pot traduir-se en termes de moralitat: eròtica i ascètica es donen la mà en la recerca. Hi ha un plaer inicial de contacte amb l'inefable, que es transforma en exigència dolorosa -per la seva impossibilitat- de comunicació. Voluntat, sensibilitat i coneixement s'agermanen en la lluita del pas de l'arbitrari i abstracte al necessari i concret. Des de la intimitat del seu arbitrari, l'artista anhela la seva necessitat, la busca, la reclama, "desitja l'afecte que produirà en ell allò que pot néixer d'ell" (Paul Valéry, Oeuvres vol. I, 1957, Ed. Gallimard, Paris, p. 1.309). El part és dolorós: cal sacrificar totes les possibilitats excepte una, que es concretarà en l'obra i que la farà excepcional, en tant que alliberadora del quotidià. Llibertat i necessitat esdevenen misteriosament còmplices en el seu procés d'elecció: seduït per l'inefable, l'artista vol comunicar la seva emoció, confiant que aquesta pot arribar a ésser universal. Lliure per triar el camí, té l'exigència d'un únic accés que plasmarà finalment en la seva obra com a única i injustificable possibilitat."

Jèssica Jaques a La comunicació artística contemporània, Qüestions de Vida Cristiana n. 154, octubre de 1990, pp. 75-76.

Post-humanisme i neo-personalisme

Ibarrola

Per al post-humanisme, la dimensió col·lectiva (el “nosaltres”) ocupa el lloc preeminent en la dinàmica personal i social, a partir de la presa de consciència de la inevitable interdependència que tenim els humans entre nosaltres.

Per al neo-personalisme esdevé indefugible la lliure decisió de servei al col·lectiu per part de l’individu. Aquesta decisió es fonamenta en un pas de transformació que abasta tota la persona i no només el coneixement racional, i comporta una defensa de la llibertat personal davant d’un possible sotmetiment de la persona al col·lectiu.

És possible trobar una confluència entre ambdues posicions? És evident que els humans som interdependents, i és evident que la vida humana sense llibertat té poca gràcia, per dir-ho suau (cal no oblidar els terribles episodis d'opressió que ha viscut i viu la humanitat). El servei al col·lectiu hi ha de ser, però hauria d'arribar a ser el fruit d'una decisió personal, d'una convicció, i no d'una obligació, sigui legal o per pressió psicològica de l'entorn social.

Nota: Hi ha excepcions a aquest respecte de la llibertat personal pel que fa al servei a la col·lectivitat? N'hi ha, i és bo explicitar-les per saber on som. Una d'elles és el pagament d'impostos: aquest no es pot deixar a la llibertat individual, tothom hi ha d'estar obligat per llei i la llei s'ha de fer complir (és important una implacable aplicació d'aquesta llei, per evitar els defraudadors espavilats que degraden el sistema; l'Internal Revenue Service dels Estats Units és un referent en aquest sentit, tot i la qüestionabilitat de determinades legislacions fiscals d'aquest mateix país). La lluita contra el frau fiscal ha de ser una prioritat.

El petó

 

Soutine 1919

"Si l'amor és el millor de la vida, el petó és el millor de l'amor; el petó, poesia d'amor, segell de la passió, sensual i platònic, a mig camí del sagrament entre l'espiritualitat del principi i el desenllaç carnal, dolç acte que es realitza en una esfera més alta que en la d'aquest, a través dels òrgans més purs de l'alè i el llenguatge. És espiritual, perquè tot i ser individual és noblement conscient. Entre les seves mans, el cap únic es trastorna; sota les pestanyes, la mirada somrient i greu es perd en la teva, i el teu petó li diu: "És a tu a qui estimo i desitjo, tu, dolcesa única, do del cel, en tota la natura ets tu". En aquest cas la còpula, creadora anònima, en el fons no escull i es cobreix de tenebres. El petó és èxtasi, la procreació és voluptuosa. És més aviat en el petó que tu ets sents a gust, en la visita fugaç de l'efímera bellesa per la lúcida passió. Heus aquí la diferència entre l'art i la vida; ja que la plenitud de la vida, de la humanitat, l'engendrament, no és un fet de la poesia, ni és un petó immaterial sobre els llavis de gerd del món."

Thomas Mann a Lotte a Weimar (1939), cap. VII

Daodejing 52

Turner 1845

"Tot té un mateix origen, que anomenem la mare del món.

Qui coneix la mare, coneix els fills.

Qui coneix els fills i es manté en contacte amb la mare,

és alliberat de la por de la mort.

Qui manté la boca tancada i té cura dels sentits,

viu sense neguit.

Qui xerra massa i sempre va atrafegat,

viu assetjat.

Veure el subtil és ser lúcid,

tenir cura del que és feble és ser fort.

Qui fa servir la llum,

es veu a ell mateix

i no obre la seva vida a la calamitat.

D'això se'n diu seguir el Dao etern."

Daodejing 52

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

 

Autoconeixement madur

 

Morris Louis 1959

"L'autoconeixement, quan assoleix la maduresa, quan nosaltres mateixos anem més enllà de la negació i la projecció -negació de les nostres limitacions i faltes, motivacions ocultes; projecció en el sentit de jutjar els altres en comptes de maldar per superar els obstacles en el camí de la plenitud espiritual/humana, per tant, "projectar" cap als altres aquesta necessitat de tasca interna- esdevé la base d'uns canvis molt profunds en el nostre interior. Aquesta qualitat de canvi intern és allò a que ens referim en parlar de "transformació". Es tracta d'una alteració radical de la nostra "forma" interna, del nostre caràcter i de tots els nostres antics hàbits de pensament i pràctica.

Aquesta possibilitat de transformació és el que proporciona la prova d'autenticitat i maduresa en el mateix viatge espiritual; en efecte, resulta difícil considerar que l'espiritualitat, en actuar al si de la vida de la persona, només pugui ser autèntica o madura si conté un coneixement d'un mateix que porti a uns canvis reals a l'interior de la persona. D'aquesta manera, l'espiritualitat està pensada per fer-nos millors -considerablement millors- en alliberar el nostre potencial per a la divinitat en certa manera, per ser com Déu en determinada forma de participació o bé, tal com deien els teòlegs cristians de l'Església ortodoxa grega al principi de l'Evangeli, teosi o deïficació: convertir-se en igual que Déu!!!"

Wayne Teasdale a Entrem a l'era espiritual, a Qüestions de Vida Cristiana n. 178, setembre 1995, p. 68

El poder ixtlànic

Un dels conceptes més colpidors de la cosmovisió de Carlos Castaneda és la seva noció de "poder". No està lligada al poder polític, sinó que és una capacitat personal, pròpia dels individus.

Assenyalem-ne alguns trets:

- És “personal”, individual, part de la dinàmica de creixement, de maduració com a persones.

- Es pot “caçar”, extreure sobretot de l'entorn natural (captar, cercar, més aviat amb l’atenció difusa del buscar bolets).

- Es pot acumular, de fet s'ha d'acumular de mica en mica per tal que pugui esdevenir transformador de la persona, fins a tenir-ne prou com per a lliurar una "batalla de poder", un salt de transformació personal.

- Hi ha llocs que n’afavoreixen la captació (i objectes, i gestos, i menjar).

- Ens hi confrontem, és un repte que se'ns presenta.

- Ens hi hem de fer accessibles, posar-nos al seu abast; cal una predisposició d'abandonament, d'obrir-s'hi, de deixar-se amarar per ell.

- És estrany, insòlit; no se’n pot parlar (ni pensar-lo!) si no se’n té una mica.

- No es nota, no es percep, quan se l’està guardant; ens n'assabentarem després, pels seus efectes, per les capacitats que ofereix.

- Té trets de la fe, de la gràcia, de l’Esperit Sant. Però no és vessat damunt nostre (com la gràcia santificant), ni ens és enviat (com l’Esperit Sant), ni el podem robar (com el foc sagrat dels déus) sinó que ha de ser caçat-captat de la natura amb l’ajuda dels mestres (pel qui té habilitats de caçador).

- Interessar-se pel poder és una opció. Qui la fa pot mirar d'esdevenir caçador de poder. Si n'acumula prou accedirà a la condició de guerrer. i el següent pas serà el d'esdevenir home de coneixement, amarat de lucidesa.

- El poder permet endreçar el tonal (la nostra dinàmica quotidiana), i netejar dins nostre un espai que permeti la irrupció del nagual (la divinitat, l'altre món). En fer això, hom assoleix la totalitat d’un mateix.

- Les tècniques o recursos que fa servir el poder són bàsicament: a) Esborrar la història personal, fer-se anònim i misteriós, no mostrar-se. b) Eliminar les rutines. c) No dubtar ni lamentar-se: prendre decisions. d) Practicar la parella atenció-abandó (estar molt atent a tot sense protegir-se, defensar-se). e) Tenir la mort per consellera (tenir-la sempre present). f) Preparar-se per a la darrera batalla sobre la terra (el moment que precedeix la mort, però que alhora és cada moment de la vida; viure cada moment com si fos el darrer).

- Els efectes del poder són l’equilibri personal, l’amor a la terra i la lluminositat.

Coneixement i conversió

Hernández Pijuan 2003

"Davant d'un món vertebrat per la tecnologia i la diversió, caldria aspirar a un món vertebrat pel coneixement i la conversió."

(tuit d'en Rai de 11.04.2021)

Interpretació

 

La Tour 1623

"El treball de la comunitat i de la persona és d'apropiar-se la Paraula de Déu tot interpretant-la d'acord amb l'esperit del temps, que és sempre ressò de la pròpia situació espiritual."

Lluís Duch a Parlar de Déu, parlar de l'home, vol. 1, Viena Edicions (2020), p. 34 (text original de 1968).

Podem entendre com a "Paraula de Déu" els textos "sagrats" i els mites de les diverses tradicions religioses ("Els mites revelen una estructura de la realitat inaccessible a l'aprehensió empírico-materialista i descobreixen una regió ontològica que no pot ser captada per l'experiència lògica superficial", diu el mateix Duch a la p. 32).

I per això la tasca de reinterpretació és inacabable, sempre nova, sempre necessària, sempre canviant...

Més sobre espiritualitat i religions

 

Hernández Pijuan 1986

La noció de "llengua" és una abstracció, una entitat de segon nivell, construïda a partir d'unes entitats empíriques, les diverses llengües existents (tot i ser cert que les abstraccions condicionen la nostra percepció de la realitat empírica, però això no contradiu l'afirmació anterior, sinó que la completa i la matisa). De manera semblant, l'espiritualitat i la religió són abstraccions, entitats de segon nivell construïdes a partir d'unes entitats empíriques, les diverses religions existents, creacions històriques de la cultura humana.

Dins d'una religió s'hi poden diferenciar diverses "espiritualitats" (com es fa quan es diferencia l'espiritualitat franciscana de la benedictina, per exemple), però llavors s'empra el mot espiritualitat amb una altra accepció, en un sentit més concret, fent referència als estils, les maneres de fer, els tarannàs amb els que es concreta la pràctica d'una determinada religió. Quan parlem d'espiritualitat cristiana en general, en canvi, tornem al primer sentit del terme, ja que designem la manera que te el cristianisme d'implementar l'abstracció "espiritualitat"; ens mantenim aquí en el nivell de l'abstracció, mentre l'espiritualitat/tarannà es situa al nivell de les realitats empíriques. 

Tenim, doncs, una colla de religions que ens ha llegat la història. Aquestes religions generen sovint dues menes de reaccions poc encertades: d'una banda, la nostàlgia del seu esplendor social o emocional, i de l'altra el seu refús, en tant que fonts d'alienació, de repressió. Nostàlgia i refús que poden ser molt intensament viscuts, generant lamentacions continuades la primera i animadversions pulsionals la segona. La nostàlgia mira de reconstruir inútilment esplendors passats, i s'estalvia la imprescindible anàlisi crítica de la situació actual de les religions i dels canvis que aquestes han d'incorporar si volen sobreviure en el futur. Canvis que tampoc són treballats pels qui les refusen, ja que liquiden el problema desentenent-se'n; per a ells, la desaparició de les religions no és cap tragèdia, ans un esdeveniment històric positiu, ja que consideren possible heretar els tresors de saviesa de les religions tot i la seva desaparició. Per a ells, les religions són esdeveniments històrics dels que es pot aprendre però que ja han acabat el seu recorregut històric com a dinàmiques col·lectives operatives i capaces d'aportar quelcom de positiu, de valuós al món; consideren que per al món actual ja no són necessàries.

Els partidaris del refús consideren, doncs, que si desapareixen les religions no passa res, ja que el que aportaven és continuat i desenvolupat actualment per una espiritualitat no religiosa (laica), per a designar la qual de vegades es prefereix fins i tot prescindir del terme espiritualitat, buscant-li alternatives amb més o menys fortuna. Altres ja estan còmodes amb aquest terme, en la mesura en que quedi clarament diferenciat de la religió. S'aspira, doncs, a una espiritualitat més universal, d'arrel antropològica, formant part de la condició humana en tant que noció constitutiva abstracta, ahistòrica: una dimensió intemporal consubstancial amb l'ésser humà que sorgeix (o pot sorgir) sempre i en tot lloc i en tota persona d'una manera espontània, ja que és fruit de la seva mateixa identitat constitutiva.

Llavors, tornant a la referència lingüística inicial, es pot arribar a la conclusió que l'espiritualitat és una mena de llenguatge universal que pot substituir, amb avantatge, les religions; es podria prescindir de les religions utilitzant en el seu lloc aquest nou llenguatge comú. Ara bé, si mantenim el paral·lelisme amb el món de les llengües, potser hem de recordar els ensenyaments de dues experiències històriques. Per un cantó, el fracàs de l'esperanto, una iniciativa entranyable i plena de bona voluntat del Doctor Zamenhof i els seus seguidors. Per l'altre cantó, el perill d'adoptar un anglès empobrit com a lingua franca, opció que té utilitat pragmàtica però a uns nivells molt elementals i acotats. És una opció que pot ajudar a extingir o empobrir altres llengües; i una opció que pot comportar, a banda d'aquesta pèrdua de diversitat lingüística, l'afavoriment de determinades hegemonies geopolítiques. No sembla possible ni seria bo, doncs, fer d'una pretesa espiritualitat abstracta un esperanto ni una lingua franca. Ens haurem de continuar confrontant i entenent amb les diverses religions heretades, i buscant la manera que puguin fer aportacions rellevants i positives al nostre món actual.

Símbol i paraula

 

Bissier 1959

"Déu és un símbol intraduïble i, per a molts, insubstituïble. Però hem de ser conscients que és un símbol que s'expressa en una paraula. Una paraula que vol expressar allò que per si ja és inexpressable i que nosaltres emprem per apuntar a un "més enllà", un lloc que pertany a la llibertat i un regne obert a l'infinit.

Des de la perspectiva cristiana no és possible conèixer Déu en el sentit corrent de la paraula conèixer. L'única possibilitat de conèixer-lo és arribant a ser Déu. L'accés, si se'n vol dir així, no pot ser merament gnoseològic. No hi ha cap concepte ni cap noció que puguin suplir aquest toc substancial, que no és cognoscible ni reductible a un llenguatge."

Raimon Panikkar a "Espiritualitat, el camí de la vida", Opera Omnia vol. I, tom 2, p. 92, Fragmenta Editorial (2012)

Dotze vegueries

Els confinaments territorials per la pandèmia han tornat a posar sobre la taula el tema de les vegueries.

Actualment, tot i que no queda clara la seva funció, hi ha una divisió territorial en vuit vegueries, tal com es veu en el mapa de més amunt (Llei 23/2010, de 22 de juliol).

Aquestes vuit vegueries semblen el fruit d'un acord entre els que donen prioritat al territori i als partidaris d'una "gran Barcelona".

En canvi, si es dóna prioritat a la població (actualment de l'ordre dels 7.725.000 hab.) i a les possibilitats de participació ciutadana, semblaria preferible una opció per dotze vegueries.

Aquestes serien les vuit indicades al mapa amb la incorporació de quatre més: l'Alt Ter (Osona, Ripollès i Lluçanès), el Baix Llobregat, el Vallès i el Maresme.

Amb això, la vegueria de Barcelona coincidiria amb l'actual comarca del Barcelonès, incloent l'Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià del Besòs.

La divisió diocesana catalana també podria consistir en aquests dotze bisbats, amb les denominacions de Barcelona, Girona, Lleida, Maresme, Penedès, Sant Feliu de Llobregat, la Seu d'Urgell, Solsona, Tarragona, Tortosa, Vallès i Vic.

La dimensió demogràfica aproximada de les dotze vegueries seria aquesta:

- Barcelona: 2.300.000 hab. (30% de la població total)

- Vallès: 1.360.000 hab.

- Baix Llobregat: 830.000 hab.

- Comarques gironines: 720.000 hab.

- Camp de Tarragona: 535.000 hab.

- Penedès: 500.000 hab.

- Maresme: 455.000 hab.

- Terres de Ponent: 365.000 hab.

- Catalunya central: 250.000 hab.

- Alt Ter: 195.000 hab.

- Terres de l'Ebre: 180.000 hab.

- Alt Pirineu i Aran: 73.000 hab.

En canvi, les vuit vegueries actuals mantenen una gran macrocefàlia barcelonina:

- Barcelona: 4.935.000 hab. (64% de la població total)

- Comarques gironines: 750.000 hab.

- Camp de Tarragona: 535.000 hab.

- Penedès: 500.000 hab.

- Catalunya central: 410.000 hab.

- Terres de Ponent: 365.000 hab.

- Terres de l'Ebre: 180.000 hab.

- Alt Pirineu i Aran: 73.000 hab.

Lligats a la raó

"Per a mi hi ha una experiència important: sens dubte, és del tot factible produir coneixements excepcionals, assoliments científics, i per tant doctrines ètiques i polítiques encara que els seus autors no es considerin vinculats a un Déu, un profeta, una escriptura sagrada o una certa religió, i només se sentin lligats a la seva raó."

Helmut Schmidt a Sobre l'ètica d'un polític, conferència pronunciada en el marc de la Setena Conferència sobre Ètica Mundial a la Universitat de Tübingen el 8 de maig de 2007, publicada en català a VIA, Revista del Centre d'Estudis Jordi Pujol, número 16, setembre de 2011, p.124.

La creació gironina

 

La part central del Tapís de la creació, de finals del segle XI o principis del segle XII, conservat al Museu Capitular de la Catedral de Girona, fet de llana i fibra de lli, ens parla de la creació del món segons el començament del llibre del Gènesi.

Al cercle exterior de la imatge hi ha la següent inscripció en llatí:

"In principio creavit Deus celum et terram, et mare et omnia qua in eis sunt, et vidit Deus cuncta que fecerat et erant valde bona."

O sigui: "Al principi, Déu va crear el cel i la terra, i el mar i tot el que contenen,  i Déu veié tot el que havia fet i era molt bo."

Dins del cercle hi ha diverses imatges al voltant del tema de la creació:

La imatge 5 presenta un àngel dret sobre un negre abisme, amb la inscripció "Tenebre erant super faciem abissi", "hi havia tenebres (o foscor) sobre la faç de l'abisme". El seu contrapunt és l'àngel de la imatge 6, on diu simplement "lux", "llum".

La imatge 2, un colom volant sobre d'aigua, representa l'Esperit de Déu damunt la faç de les aigües, amb la inscripció "Spiritus Dei ferebatur super aquas", "l'Esperit de Déu planava sobre les aigües". 

A sota de la imatge 2 hi ha una altra inscripció circular, que diu: "Dixit quoque Deus: fiat lux, et facta est lux", o sigui: "Déu digué també: faci's la llum, i la llum es feu." I al centre d'aquest cercle interior, la imatge 1, presenta a Jesucrist com a pantocrator, totpoderós, que tot ho governa, Senyor de l'univers, "rex fortis", amb el Llibre de la Vida a la mà esquerra i la mà dreta beneint; una representació gràfica evocant l'esplendor solar (el que surt del seu cap no és la creu sinó raigs de llum dins el cercle solar).

La imatge 3 mostra un cercle verd sobre aigües amb la inscripció "Fecit Deus firmamentum in medio aquarum", "Déu feu el firmament enmig de les aigües". La seva contrapart és la imatge 4, un altre cercle verd dins del qual hi ha el sol i la lluna, les dues grans lluminàries que regeixen el dia i la nit, com a representació del firmament creat. Les aigües han quedat separades per una falca d'espai vermell, el firmament; la inscripció diu "Ubi dividat Deus aquas ab aquis", "Llavors Déu dividí les aigües de les aigües".

La imatge 7 mostra a la part de baix els mars, plens de tota mena de criatures, grans balenes o monstres marins inclosos (els "Cete grandia" esmentats al Gènesi). A la part de dalt hi volen els ocells, "volatilia celi".

A la imatge 8 apareix Adam contemplant els animals (inclosos els ocells de la imatge 7, també orientats cap a ell) sense trobar-hi algú semblant a ell; "Adamus non inveniebatur similem sibi", diu la inscripció.

Això troba resposta a la imatge 9, quan Déu crea Eva a partir d'una costella d'Adam: "Inmisit Dominus soporem in Adamo et tulit unam de costibus eius", "el Senyor va immergir Adam en un sopor i va prendre una de les seves costelles". A la dreta de la imatge ja hi surt la pomera, el "lignum pomiferum", amb fulles i sense fulles (recollint una curiosa i simbòlica llegenda que considerava que la creu on es crucificà Jesús era feta de la fusta d'aquesta pomera).

Aquesta part central està envoltada per altres elements, bona part dels quals estan malauradament perduts.

Als quatre angles del quadrat que emmarca els cercles hi ha núvols i els quatre vents (cephirus, septentrion, subsolanus i auster), cada un dels quals bufa dues trompetes indicant així la rosa dels vuit vents.

És divertida la representació de l'any (al centre de la part superior), amb la roda del temps al braç esquerre i un estri de treball al braç dret, envoltat per les quatre estacions estas, autumnus, hiems i ver.

I és curiosa la representació del diumenge, dies solis, dia del sol, el sunday anglès (a la part de baix de la banda esquerra).

Informació treta de l'article The secret geometry of the Girona tapestry de Curt J. Wittlin (1941-2019), Catalan Review Vol. 1 n. 2, desembre de 1986, pp. 125-144.

El manament més gran

 

J. Kirk Richards 2007

Les religions tenen tendència a utilitzar un llenguatge absolut. No aconsellen, no opinen: manen. Diuen el que cal fer. S'expressen amb rotunditat. Reivindiquen la veritat. És la seva manera d'expressar-se, d'acord amb la seva naturalesa radical, confrontada a l'assenyada prudència humana.

A l'evangeli de Jesús es recull una de les més conegudes d'aquestes expressions radicals. Es troba a Mateu 22,34-40:

"Quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, i un d'ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta:

- Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?

Jesús li digué:

- "Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament." Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: "Estima els altres com a tu mateix." Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos."

També ho trobem a Marc 12, 28-34:

"Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta:

- Quin és el primer de tots els manaments?

Jesús va respondre:

- El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.

Llavors el mestre de la Llei li digué:

- És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l’únic i que no n’hi ha d’altre fora d’ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis.

Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué:

- No ets pas lluny del Regne de Déu.

I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta."

I també ho recull Lluc 10, 25-28:

"Llavors, un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta:

- Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?

Jesús li digué:

- Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?

Ell va respondre:

- Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.

Jesús li digué:

- Has respost bé: fes això i viuràs."

És bonic veure com Lluc posa la formulació en boca del mateix fariseu que fa la pregunta (que Jan Dobraczynski identifica amb Nicodem a les seves famoses Cartes de Nicodem). Marc ho posa en boca de Jesús, ratificat pel fariseu; Mateu ho posa simplement en boca de Jesús. Però tant en Mateu com en Marc es veu clar que Jesús no fa servir una formulació seva, sinó que es limita a evocar la formulació tradicional de la Llei jueva, la que Lluc posa en boca del fariseu i que era de coneixement comú. No és, doncs, un nou manament cristià: és el tradicional manament jueu.

En aquest "primer manament" es recull la intensitat demanada per l'amor a Déu: mereix ser estimat amb tot el cor (amb tot el sentiment, amb tota l'emoció), amb tota l'ànima (amb tot l'esperit, amb tota la força espiritual, amb tot l'alè vital), amb tot el pensament (o tot l'enteniment, o tota la ment; amb la raó, amb el cap), amb totes les forces (amb la màxima intensitat). Explicitant aquestes quatre dimensions s'assenyala a la totalitat de l'ésser humà, a tot el conjunt de les seves facultats. L'amor a Déu s'estén en totes les dimensions dels humans, les mobilitza totes.

El "segon manament" és més simple: estimar els altres com a un mateix. Com que és evident que tothom s'estima molt a si mateix, demanar la mateixa intensitat d'amor envers els altres és també demanar la màxima intensitat.

Aquest segon manament és prou fàcil d'entendre, sembla lògic i raonable, i sembla al nostre abast. En canvi, el primer, en el nostre context cultural secularitzat, és desconcertant: per què cal estimar quelcom que no sabem ni definir, ni explicar? Però és el primer... caldrà, doncs, treballar-lo fins a descobrir el que vol dir, fins a fer-li dir el que significa, fins a poder entendre perquè és el primer.

Potser és el primer perquè sense ell el segon no és possible. Tot i que sembli més obvi, més fàcil i assequible, fins i tot més important (als altres els veiem, veiem els seus neguits i sofriments; a Déu no el veiem), per poder arribar a estimar plenament els altres hem de passar per l'experiència de la plena donació amorosa al desconegut, a l'indescriptible, al misteriós, a l'evanescent...

Daodejing 47

Turner 1843

"Sense sortir de casa, es pot conèixer el món.

Sense mirar per la finestra, es poden descobrir els camins del cel.

Com més lluny d'un mateix, menys se sap.

Per això la persona sàvia coneix sense fer cap pas,

entén sense mirar,

assoleix fites sense interferir."

Daodejing 47

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

 

Carner: Tres noies

Sunyer 1938

"Passen tres noies, totes de blanc,
sota una pluja de sol batent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent.

Inconegudes ja de llurs mares,
van deleroses qui sap a on;
sembla que estrenin el goig de l'herba
i que refacin el cor del món.

Oh nova glòria, ben tots memòria!
Ulls que llampeguen i boca ardent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent!

Josep Carner a Els fruits saborosos (1906)

Desobediència

Delvaux 1940

"De vegades la ment va pel seu compte, fa el que vol i no el que volem. Aquesta desobediència és difícil de gestionar."

(tuit d'en Rai de 08.12.2019)

Disciplina espiritual

Morris Louis 1959

"No hi ha cap espiritualitat que sigui autèntica a un nivell vital i efectiva sense algun tipus de disciplina espiritual que constitueixi un mitjà per al creixement intern de les actituds, disposicions, hàbits i compromisos de la vida del significat, la profunditat i la maduresa humana que s'albiren en la millor consciència religiosa."

Wayne Teasdale a Entrem a l'era espiritual, a Qüestions de Vida Cristiana n. 178, setembre 1995, p. 67

Corbí sobre l'art

Van Gogh 1890

"L'art és l'expressió de la gratuïtat de la vida humana, és l'expressió de l'absoluta gratuïtat de tot l'existent, de la radical gratuïtat de la dimensió absoluta de la realitat.

L'art és l'expressió de la dimensió absoluta des de maneres de sentir humanes, o des de formes, colors i textures purs que no fan referència a res, sense referències.

No és expressió del que sent l'artista davant d'una cosa, encara que aquest sentiment de la individualitat de l'artista en la dimensió relativa influeixi en la seva expressió de la dimensió absoluta.

L'art és expressió del sentir profund humà davant la realitat; encara que sembli que es contamini amb el sentir que funciona com a sistema de senyals, amb els sentiments, el bon art unifica les nostres dues dimensions del sentir en la seva dimensió profunda. L'expressió de la dimensió absoluta té tal força i es fa tan palesa, que arrossega el sentir superficial, els sentiments, al servei de la dimensió absoluta. Per la seva banda el sentir superficial, els sentiments, poden ser tan intensos que despertin al sentir profund.

En tots els casos, l'art guareix, silencia, mitiga el desig i tots els seus acompanyants. Mitiga en els humans la seva condició durament depredadora.

L'art és creador de qualitat humana i fomentador de la qualitat humana profunda, perquè tematitza i conrea la dimensió absoluta i perquè afavoreix en el sentir, la interacció i la integració de les dues dimensions de la realitat per als humans, la dimensió absoluta i la dimensió relativa respecte a la realitat.

A les societats de coneixement s'haurà d'intensificar el conreu de l'art, perquè la qualitat humana i la qualitat humana profunda són imprescindibles per als equips creatius de les societats de coneixement. Els dos responsables de la qualitat humana i de la qualitat humana profunda en les societats de coneixement són el conreu explícit de la dimensió absoluta i les arts.

Les arts no són l'expressió del sentir de l'artista enfront de la realitat o davant de si mateix. No són una expressió psicològica, encara que la psicologia pugui intervenir, són indici i expressió de la dimensió absoluta de la realitat. Si en algun cas fossin l'expressió de la intimitat de l'artista, ho serien de la seva dimensió absoluta.

L'expressió de la dimensió absoluta en l'artista no és, generalment, l'expressió d'un estat perenne, sinó d'un estat ocasional, transitori.

Les arts a les societats de coneixement exerceixen una funció central, que és fomentar, conrear la dimensió absoluta per generar, mantenir i portar al creixement de la qualitat humana i la qualitat humana profunda en els col·lectius. Les arts són imprescindibles per al bon funcionament de les societats de coneixement. L'art com una forma del conreu de la dimensió absoluta és el fonament de les societats de coneixement.

L'art fa créixer l'amor a la realitat, porta a admirar, venerar i estimar tota la realitat, a respectar-la i a tenir-ne cura.

L'art mostra la bellesa de tot allò real, més enllà de la seva utilitat. Mostra que la bellesa és la veritat de la realitat, és l'esplendor de la veritat. Qui reconeix aquest esplendor, veu el seu propi misteri i la seva pròpia profunditat.

Mostrar la bellesa del que sigui, és mostrar la veritat de tot. Entre la bellesa i la veritat no hi ha dualitat alguna. La bellesa és la veritat de l'incommensurable misteri dels mons. Aquest misteri, el més fosc de la foscor, en l'art es fa patent, perceptible i brillant en les formes i colors de les realitats del nostre món.

L'art porta al món de les formes perceptibles el que és incommensurable, immens i ocult per la seva subtilitat.

L'art és un misteri insondable, el misteri mateix de la dimensió absoluta de la realitat. Porta més enllà del sentit de la vida.

La bellesa anul·la tota individualitat, i ho fa dient-se en individualitats, perquè sense individualitats no hi ha bellesa, com sense dimensió relativa no hi ha dimensió absoluta. És capaç de dir i fer present en la bellesa d'una flor el misteri fosc dels mons.

L'art parla de la vida i de la mort i de més enllà de la vida i la mort.

A les societats jeràrquiques i religioses l'art es posa al servei de l'autoritat i la religió. En les societats de coneixement, l'art haurà de posar-se al servei de la realitat sense cap mediació i al servei de la qualitat humana i de l'accés a la dimensió absoluta.

L'art pot parlar de la dimensió absoluta lliure ja de la religió i de tota submissió, i per això pot practicar la indagació lliure des del sentir profund, sense pagar peatge a res ni ningú.

La societat de coneixement té en l'art un mestre de la bellesa i, per això, de la veritat que no és una formulació; té en l'art un corrector de la dualitat pròpia de la seva condició depredadora i un mitigador de l'egoisme en la relació amb la realitat. La bellesa guareix de les malalties de l'egoisme, perquè tendeix a la no dualitat de la realitat. El que mitiga la dualitat, mitiga l'egoisme.

No obstant això, l'art pot utilitzar-se per augmentar el poder personal. En aquest cas l'art denigra la realitat i la veritat per fugir d'elles. És un art diabòlic, com la llum dels àngels caiguts.

No es pot oblidar que l'art és art humà i, per tant, ambigu.

Sense una gran influència de l'art, les societats de coneixement estan perdudes i seran fonts de destrucció.

L'art a la societat de coneixement en aforismes:

1. L'art és l'expressió de l'absoluta gratuïtat de tot l'existent, que és la radical gratuïtat de la dimensió absoluta de la realitat.

2. L'art és l'expressió de la dimensió absoluta des de maneres de sentir humanes o bé des de formes, colors i textures purs que no fan referència a res.

3. L'art mostra la bellesa de tot allò real, més enllà de la seva utilitat.

4. Mostrar la bellesa és mostrar la veritat: la bellesa és l'esplendor de la veritat.

5. La bellesa és la veritat del misteri dels mons.

6. L'art porta al món de les formes perceptibles el que és incommensurable, immens i ocult per la seva subtilitat.

7. Qui reconeix aquest esplendor, veu el seu propi misteri i la seva pròpia profunditat.

8. L'art és expressió del sentir profund humà davant la realitat.

9. L'art s'enfronta a la realitat en el si de les modelacions humanes.

10. L'art no és expressió psicològica o del sentiment de l'artista.

11. El sentir profund navega en el sentir com a sistema de senyals o en els sentiments.

12. L'art unifica les dues maneres de sentir.

13. El sentir profund arrossega el sentiment o bé la força dels sentiments desperta el sentiment profund.

14. L'art és sentir profund que silencia l'ego, i en la mesura que ho fa, és guariment.

15. L'art és conreu del sentir profund => és conreu de la dimensió absoluta => és conreu de la qualitat humana obrint al conreu de la qualitat humana profunda.

16. L'art és una via de conreu de la qualitat humana a la societat de coneixement.

17. L'art a la societat de coneixement pot parlar de la dimensió absoluta deslligat de la religió i de tota submissió, arrossega a practicar la indagació lliure des del sentir profund.

18. La societat de coneixement té en l'art un corrector de la dualitat pròpia de la nostra condició depredadora.

19. El que mitiga la dualitat mitiga l'egoisme.

20. L'art a l'ésser humà és ambigu: es pot utilitzar per al conreu de la qualitat humana o per augmentar el poder personal separant-se, llavors, de la fondària de la veritat i de la realitat.

21. Sense una gran influència de l'art, les societats de coneixement estan perdudes i seran fonts de destrucció."

Marià Corbí, Reflexions sobre l'art a les societats de coneixement

(Butlletí CETR,  27 de març de 2021)

Silenci interior

"Parla només quan sigui necessari.
Pensa el que vas a dir abans d'obrir la boca.
Sigues breu i precís, ja que cada cop que deixes sortir una paraula,
deixes sortir alhora una part de la teva energia vital.

D'aquesta manera aprendràs a desenvolupar l'art de parlar sense perdre energia.

Si no tens res de bo, veritable i útil per dir,
més val que callis i no diguis res.

- - -

No et queixis i no utilitzis en el teu vocabulari
paraules que projectin imatges negatives,
perquè en certa manera es podrà  produir al teu voltant
el que hauràs fabricat amb les teves paraules.

Aprèn a ser com un mirall: escolta i reflecteix l'energia.

El mateix Univers és el millor exemple d'un mirall
que la natura ens ha donat,
perquè l'Univers accepta sense condicions els nostres pensaments,
les nostres emocions, les nostres paraules, les nostres accions
i de vegades és com si ens enviés el reflex de la nostra pròpia energia
sota la forma de les diferents circumstàncies
que es presenten a la nostra vida.

- - -

Aprèn a ser com l'Univers,
escoltant i reflectint l'energia
sense emocions intenses i sense prejudicis.

Perquè essent com un mirall sense emocions
aprenem a parlar d'una altra manera.

Amb el poder mental tranquil i en silenci,
sense donar-li oportunitat d'imposar
les seves opinions personals
i evitant que tingui reaccions emocionals excessives,
permet simplement una comunicació sincera i fluida. 

- - -

Mai facis promeses que no puguis complir.

- - -

No et donis importància, sigues humil,
ja que com més superior,
intel·ligent i prepotent et mostres,
més presoner et tornes de la teva pròpia imatge
i vius en un món de tensió i il·lusions.

Sigues discret, preserva la teva vida íntima,
així t'alliberaràs de l'opinió dels altres
i portaràs una vida tranquil·la,
esdevenint invisible, misteriós, indefinible,
insondable com el Dao.

- - -

No competeixis amb els altres.
Ajuda als altres a percebre les seves qualitats,
les seves virtuts; ajuda'ls a brillar.

L'esperit competitiu fa que creixi l'ego
i inevitablement crea conflictes.

Tingues confiança en tu mateix,
preserva la teva pau interior
evitant entrar en la provocació
i en les trampes dels altres.

- - -

No et comprometis massa fàcilment.
Si actues de manera precipitada
sense prendre consciència profunda de la situació,
et crearàs complicacions.

La gent no té confiança en els que diuen fàcilment “sí”,
perquè saben que aquest “sí” no és sòlid, li falta valor.

Pren-te un moment de silenci interior
per a considerar tot el que es presenta 
i després pren la teva decisió.

- - -

Si realment hi ha alguna cosa que no saps,
o no tens la resposta a la pregunta que t'han fet,
accepta-ho.

El fet de no saber és incòmode per l'ego
perquè li agrada saber-ho tot, tenir sempre raó
i donar sempre la seva opinió personal.

 En realitat, l'ego no sap res,
simplement fa creure que sap.

- - -

Evita el fet de jutjar i de criticar,
el Dao és imparcial i sense judicis,
no critica a la gent,
té una compassió infinita i no coneix la dualitat.

Cada cop que jutges a algú
l'únic que fas és expressar la teva opinió personal
i és una pèrdua d'energia, és pur soroll.

Jutjar és una manera d'amagar les pròpies febleses.

El savi ho tolera tot sense dir ni una paraula.

- - -

Recorda que tot el que et molesta dels altres
és una projecció de tot el que
encara no has resolt de tu mateix.

Deixa que cadascú resolgui els seus problemes
i concentra la teva energia en la teva pròpia vida.
Ocupa't de tu mateix, no et defensis.

- - -

Quan mires de defensar-te
en realitat estàs donant massa importància
a les paraules dels altres
i dones més força a la seva agressió.

Si acceptes no defensar-te estàs mostrant
que les opinions dels altres no t'afecten,
que són simplement opinions
i que no necessites convèncer els altres per ser feliç.

- - -

El teu silenci interior et torna impassible.
Fes regularment un dejuni de la paraula per tornar a educar l'ego,
que té el mal costum de parlar tota l'estona.

Practica l'art de no parlar.
Agafa un dia a la setmana per abstenir-te de parlar,
o al menys algunes hores al dia
segons ho permeti la teva organització personal.

- - -

Progressivament desenvoluparàs l'art de parlar sense parlar
i la teva veritable naturalesa interior
reemplaçarà la teva personalitat artificial,
deixant aparèixer la llum del teu cor
i el poder de la saviesa del silenci.

Gràcies a aquesta força atrauràs cap a tu el que necessites
per a realitzar-te i alliberar-te.

Però cal anar amb compte que l'ego no interfereixi.
El poder roman quan l'ego es queda tranquil i en silenci.

Si el teu ego s'imposa i abusa d'aquest poder
el mateix poder es convertirà en un verí,
i tot el teu ésser s'enverinarà ràpidament.

- - -

Queda't en silenci, cultiva el teu propi poder intern.

Respecta la vida dels altres i de tot el que existeix.

No miris de forçar, manipular i controlar als altres.

Converteix-te en el teu propi mestre
i deixa als altres ser el que són,
o el que tenen la capacitat de ser."

Adaptació lliure de Raimon Ribera d'un text taoista traduït al castellà per Oscar Salazar