Dos creixements

Morris Louis 1960

Una de les reflexions de Ken Wilber a La religió de demà (2017) és que les antigues tradicions religioses només contemplaven una mena de creixement o maduració de la persona, el creixement espiritual (estats del despertar). Però en el darrer segle s'ha vist que en paral·lel a aquest hi ha un altre tipus de creixement o maduració, diguem-n'hi desenvolupament humà (estructures del desenvolupament). I que les religions no poden ignorar aquests estadis del desenvolupament humà en la seva dinàmica.

Ambdues menes de creixement són autònomes: es pot estar a diferents nivells de l'un i de l'altre. Això té conseqüències. Podem trobar gent espiritualment madura però humanament poc desenvolupada, el que genera tensions i contradiccions. Per això Wilber diu que cal que totes les religions incorporin la reflexió sobre el desenvolupament humà, es posin al dia en aquest aspecte (i en d'altres, és clar) per tal de poder seguir sent significatives en el món d'avui. Wilber posa un exemple molt gràfic: parla de mestres zen que van venir a occident amb un alt nivell de maduració espiritual, cosa que impactava als seus deixebles, però mostraven poc desenvolupament humà, cosa que desconcertava a aquests deixebles. Wilber fa una llista molt gràfica dels trets d'immaduresa d'aquests mestres, dient que es podien mostrar com a persones etnocèntriques, racistes, autoritàries, rígidament jeràrquiques, absolutistes, imperialistes, homòfobes, sexistes, patriarcals i xenòfobes.

Simplificant molt el model de Wilber, podríem imaginar que en el creixement espiritual (CE) hi hagués quatre o cinc nivells (essent el darrer el de la fusió no dual amb la divinitat) i en el desenvolupament humà (DH) hi hagués sis nivells (arcaic, màgic, mític, racional, pluralista i integral; això no és una estructura rígida, es poden diferenciar més nivells si es vol afinar més). I és molt important tenir present que aquests nivells de DH es troben tant en el procés de maduració psicològica dels individus com en les estructures mentals de les societats.

Es pot tenir doncs un DH de 3 i un CE de 5. Cosa que té dues conseqüències, com a mínim: una, que tothom pot créixer espiritualment, sigui quin sigui el seu nivell de DH; l'altra, que cal aspirar al més alt nivell possible en els dos sentits, evitant una mena de conformisme de dir "com que igualment es pot créixer espiritualment, no cal preocupar-se gaire pel desenvolupament humà". Aquesta podria ser una forta temptació per a les religions, i seria un greu error. Les religions mateixes han d'estar interessades no només en que les persones i les societats madurin espiritualment, sinó també humanament.

Amb terminologia buddhista, la Il·luminació seria la unió entre la Vacuïtat (la Realitat última immaculada i inqualificable) i la forma (la totalitat del món manifest). La Vacuïtat és independent del nivell de DH assolit, és sempre igual. Però la forma no, la forma creix, es desenvolupa i canvia i per tant el nucli mateix de l'experiència de la Il·luminació difereix considerablement segons el nivell de DH des del que s'experimenti.