Repressió o confrontació

Tàpies 1955

"La detenció preventiva d'independentistes acusats de terrorisme ha ressuscitat un historial objectiu de greuges i nyaps judicials que expliquen la reactivació d'una indignació amb denominació d'origen. D'aquest abisme en neixen estats d'ànim que instauren la desconfiança, el descrèdit de la veritat i anul·len la presumpció d'innocència, tant dels acusats com dels acusadors, que no aconsegueixen preservar el dret d'unes garanties democràtiques que no estiguin sota sospita. Fa anys que el clima polític està enverinat i, a mesura que s'acosta La Sentència, ens distanciem de qualsevol idea de ­racionalitat. Emparats per grans paraules, s'apel·la a consignes de prevenció en què s'exigeixen absolucions o culpabilitats per decret. El mal ve de tan lluny que forma part de la vida quotidiana, i l'amenaça del col·lapse civil es manté com una hipòtesi tristament factible, que s'agreujarà quan s'acumulin les males notícies econòmiques.

Escoltant les raons de l'independentisme amb voluntat d'entendre-les (no de compartir-les), fa l'efecte que la indignació és irreversible. Avui té consistència d'anatema contra l'Estat espanyol, a diferència de quan el procés tot just començava. Després de l'Altra Sentència (que va retallar un Estatut que ningú no ha volgut aplicar ni en la versió retallada), la indignació era més reactiva. Perquè es transformés en l'actual desafecció van ser necessàries una malaptesa crònica dels governs espanyols, incapaços de desmentir la debilitat de les consignes amb la força dels fets, i una apropiació de la indignació dels que, desvirtuant la transversalitat institucional establerta com a coartada de moltes incompetències, amplificaven el seu discurs per mitjà d'un relat carregat de mitges veritats, propaganda i victimisme sectari.

L'eixamplament de les bases va funcionar gràcies a un element tan imprevist com espectacular: la indignació es va transformar en il·lusió. Era una il·lusió analgèsica i pacífica, tenint en compte les tensions del context, basada en l'evidència d'una capacitat de mobilització històrica que, en comptes de ser assumida com a símptoma d'un malestar gens banal, va ser tractada amb ceguesa mitjançant l'abús de poder d'una presó preventiva que traeix la interpretació més progressista de la Constitució. Primer, indignació; després, il·lusió, i a partir de l'1-0, un altre canvi estructural en la dimensió del conflicte: vam passar dels arguments a les emocions. Tot plegat ha desembocat en la fase actual de frustració, tant dels que se senten estafats per l'incompliment de promeses arcàdiques com dels que aspiren a una espanyolitat diversa, transigent i més democràtica (i temo que igual d'arcàdica). No és l'última fase de la història però sí la més perillosa, perquè convida a cometre errors que encara no s'han comès i perquè sembla que, ni des de la repressió ni des de la confrontació, ningú vulgui renunciar a tornar a fer el que ja s'ha vist que no funciona."

Sergi Pàmies a La Vanguardia del 27.09.2019