Coneixement i voluntat

"L'absolut predomini del coneixement i l'intel·lecte sobre totes les tendències de la voluntat i el sentiment constitueix, tal com s'ha observat i exposat freqüentment, un tret rellevant de la concepció grega de la vida, al menys en tant s'expressa en les sentències dels filòsofs. Sòcrates és el primer que ho ha expressat amb tot rigor. Sigui quina sigui la cosa a la qual la voluntat s'adreci, aquesta cosa li ha d'haver estat oferta per la representació o el coneixement. La seva elecció està determinada sempre per la operació primària de la facultat teòrica. Tot voler, i per tant també l'obrar, es troba en absoluta dependència respecte al saber, el més pur i més profund de la vida espiritual. Les bones i les males accions són el resultat del coneixement veritable o fals. Tota volició s'adreça necessàriament, com el desig, a quelcom que es presenta com un "bé", com a valuós. Tots els humans volen el bé, en la mesura que el coneixen. Els humans només fallen per error i desconeixement del veritable bé suprem, que pot proporcionar la veritable satisfacció permanent. La torbació i pèrdua del coneixement per part dels impulsius desigs és la veritable causa del mal. La medul·la de la ciència de la vida és, segons això, aclarir el coneixement, despertar evidències. La virtut és el coneixement de la raó de les coses, és un saber. Tots els delictes neixen de la irreflexió. L'antítesi del bé i el mal no radica en la voluntat mateixa, sinó que prové del dualisme del sord impuls sensible i la claredat intel·lectual de l'esperit.  I el camí de la purificació no és tant una lluita de la voluntat contra una una íntima i obstinada perversió, sinó un combat amb els desigs sensibles, resultant d'entreveure o conèixer amb claredat la veritable finalitat. Un recte coneixement va seguit d'un recte voler i obrar, per ell mateix, amb necessitat de fet. Ningú peca en rigor voluntàriament; el mal prové exclusivament de manca de coneixement. (...) L'objecte representat o conegut atrau, posa en moviment el desig o la voluntat, i aquests mouen el cos com a conseqüència secundària. El motor primitiu és sempre el coneixement o l'objecte tal com es presenta en ell. (...) Per al sentiment que els pensadors grecs tenen de la vida, hi ha sempre quelcom de servil i necessitat en la voluntat, ja que aquesta radica evidentment en el desig. (...) El mateix Eros és només un trànsit, un fill de la Pobresa, i només troba el repòs anhelat en la contemplació. Voler i obrar no són la finalitat suprema. (...) Tot el sentit de la vida, tota veritable aspiració intel·ligent es redueix essencialment a la tranquil·la possessió del coneixement espiritual de l'ésser. (...) El contemplatiu es troba elevat per damunt del món de la acció. Per això el Déu d'Aristòtil és un pur pensament d'ell mateix, encimbellat sobre tota l'esfera de la voluntat i de la acció. (...) L'"intel·lecte actiu" d'Aristòtil és pur coneixement i contemplació. En contrast amb totes les altres funcions espirituals de l'ànima,  el coneixement i el pensament pur són totalment independents del que es troba fora d'ells; tenen en ells mateixos el seu objecte i la seva finalitat. Per això no hi ha per a l'home joia més alta, ventura tan profunda com la possessió de les formes eternes en el pur coneixement racional. El goig de la contemplació s'eleva molt per sobre de tot goig de creació.

Partint del sentit cristià de la vida, l'ordre de les funcions espirituals es presenta d'una manera completament diferent. L'optimisme intel·lectualista, segons el qual ningú és dolent voluntàriament, ningú delinqueix sinó per desconeixement del veritable bé, no troba lloc aquí. La profunda experiència del pecat indica el contrari: els humans són dolents només voluntàriament. Les veritables fonts del mal no són la matèria, ni la sensibilitat torbadora, sinó l'acte voluntari -primitiu i no condicionat per cap altra cosa- d'apartar-se de Déu i dels seus mandats. L'home pecador obra també contra un saber millor; en això culmina precisament el conflicte moral. El fet de veure i poder fer el bé i, tot i això, no voler-ho amb tota l'ànima, ni realitzar-lo amb tota la força de la voluntat és el que provoca precisament en nosaltres la gran discòrdia de l'"esperit" i la "carn", que és quelcom molt diferent de la dualitat antiga entre la matèria i la idea, el cos i l'ànima. Per això la voluntat és aquí el principi bàsic del món moral, del món espiritual. El lliure albir es converteix per primera vegada en el veritable factor decisiu, fonamentat essencialment en ell mateix i no en un coneixement anterior. El bé no és un objecte del saber; la ciència de la vida no sorgeix de la representació i coneixement del "bé suprem", sinó que els continguts de la consciència moral s'ofereixen com a mandats de Déu, com a imperatius de la voluntat suprema a la voluntat de tot individu. El fet que tothom busqui el seu bé i desitgin la felicitat no és de cap manera la condició de la virtut. Tot es redueix més aviat a saber si aspiren al seu bé en Déu i amb Déu, o fora de Déu i contra Déu. Es tracta d'acollir en la pròpia voluntat els mandats de la voluntat divina, assentir-hi i complir-los. El pecat és desobediència, no ignorància. El saber es limita a representar aquí el paper d'intermediari entre la ordre i la resposta de la voluntat. El coneixement dels mandats es dóna per suposat, i on manca es busca fins i tot per a això una raó voluntària. A la vida moral tot és voluntat i acció. El retorn i conversió de la voluntat cap a Déu és ara l'esdeveniment més profund i decisiu. L'acció, la intervenció en la realitat, ha de sorgir d'ell.

Es tracta d'erigir el regne de Déu, no de comprendre merament un regne d'idees ja existent. El món en el sentit últim de la realitat eterna no és un ésser estàtic i immutable, en el que no hi hauria res a canviar, sinó un regne de persones vivents, que han de recórrer el destí traçat a les seves ànimes i es troben confrontades contínuament a una darrera decisió. Així han de voler i obrar tots per a ells mateixos i per als altres. Tots són responsables des del seu lloc del desenvolupament del regne de Déu. La vida moral espiritual és l'activitat constructiva d'uns éssers dotats de voluntat espontània, no un mer θεωρειν.

Déu mateix és voluntat i acció. Mentre la pura "energia" del Déu noètic d'Aristòtil es reduïa a l'acte i ésser de la contemplació de si mateix, el Déu cristià, creador i conservador de totes les coses, és energia en el ple sentit de la causalitat i de la acció. El seu saber entra en consideració, més que no pas com una finalitat pròpia, com un mitjà d'adreçar a les criatures vers la finalitat de la seva voluntat, que és la finalitat que els hi ha imposat la mateixa voluntat divina. Déu no roman en el tranquil repòs de la contemplació immòbil, sinó que, amb els seus actes de voluntat i direcció, de mandat i de revelació, d'amor i de gràcia, està contínuament girat vers el món canviant de les criatures. Déu és el senyor omnipotent i la causa única de l'univers, no només el seu model immòbil i el seu ideal, que reposa, llunyà, en ell mateix. Ni en Déu ni en l'home és, per tant, un λογιοτιχον el centre i el nucli, sinó que la persona espiritual viu, abans que res, com a ésser dotat de voluntat; la seva vida superior es revela en els actes en que l'ànim es gira envers les coses o es desvia d'elles espontàniament, no en el fet de rebre o portar en si les idees immòbils.

La voluntat conforme a la voluntat divina ja no presenta aquella nota d'indigència que en els filòsofs antics donava sempre motiu per a posar la vida volitiva per sota de l'autosuficiència de l'intel·lecte. L'"amor" de la vida cristiana és quelcom diferent de l'antic Eros. No és el fill de la pobresa, no és el desig de quelcom no assolit encara, sinó que raja només d'una íntima força i abundància. També Déu pot estimar. Ell és l'amor mateix, és la voluntat girada envers tot bé. Per tant la perfecció de tot ésser humà no és un participar en les formes eternes per mitja del coneixement, sinó un viure en l'amor, que raja incessantment de si mateix, en la puresa de voluntat i de cor pròpia del regne de Déu. En això consisteix tota veritable felicitat. La unió amb Déu és una unió volitiva, no un mer contacte amb Ell, per mitjà d'un coneixement receptiu.

Mentre per als grecs era ben comprensible que tota volició s'erigeix sobre un coneixement anterior, aquí s'arriba justament a l'afirmació inversa: només pot contemplar i entendre Déu el que té un cor pur, aquell la voluntat del qual impulsa pel camí recte. La fe, l'esperança i la caritat no són posteriors al coneixement, sinó que la visió del regne de la veritat només s'obre des d'elles, fruits d'una voluntat i una vida conformes a la voluntat divina i actes de l'ànima afins en si mateixos a la voluntat. El ple i just coneixement de la veritat eterna només s'aconsegueix sobre la base de la bona voluntat i com a conseqüència d'ella.

(...)

La victòria sobre el pecat, l'esmena, la recuperada puresa del cor, és l'únic que ens fa dignes de conèixer Déu. Només quan ens fem semblants a ell, d'aquesta manera, podem esperar també comprendre'l. El cor pur és l'únic mirall sense taca, capaç de recollir la imatge de Déu. L'obediència, el voluntari abandonar-se a la direcció del que és alt, és la que fa florir el coneixement de Déu. La mateixa fe és un voluntari assentir anticipat, un espontani inclinar-se, com assenyala sobretot Climent d'Alexandria, trobant suport en doctrines estoiques. La pietat és el camí de la saviesa, no a la inversa. On primer i abans que res coneixem Déu és en la seva voluntat, en els manaments, i aquesta voluntat divina només la comprèn en el fons el que obeeix, ple de tant de temor com amor de Déu, aquell que realitza en ell la voluntat divina.

(...)

El que eleva l'home fins al bé i el coneixement salvador mateix és l'acció viva de la voluntat i la gràcia divines. La bona voluntat humana es destaca del fons de la vida en la natura. A través d'ella ressona la voluntat de Déu i per tant la seva essència. L'important per a l'home no és la justa comprensió de les proposicions de fe, sinó la vida i el caràcter pietosos. Aprenem a conèixer Déu en els valors de la pietat humana; aquí és on obra en nosaltres l'Esperit Sant., la voluntat de Déu. La virtut de l'esperit diví és qui obra en nosaltres la santificació de la voluntat, quan ens mostrem lliurement adreçats vers el bé. En la bona voluntat de tot humà hi impera l'energia de l'Esperit Sant. Només la voluntat de Déu, activa en nosaltres, pot unir-nos realment amb Déu, apropar-nos a Ell, elevar-nos a Ell, revelar-nos a Ell mateix. Per l'energia que Déu exercita en el nostre propi interior podem conèixer el Déu ocult, l'essència de Déu, en la mesura que és possible."


Heinz Heimsoeth a Els sis grans temes de la metafísica occidental (1922)

(traducció al català a partir de la versió castellana de José Gaos, de 1959)