dijous, 19 de setembre del 2019

Una pàtria corrompuda




Motherwell 1958


"Fa un parell d'anys uns quants periodistes professionals i diletants vam ser convocats per participar en un esmorzar amb els responsables del diari digital Mediapart a les oficines de Mediapro. La idea era ­intercanviar reflexions sobre l'estat de la premsa. A la pràctica, vam acabar interessant-nos per l'experiència d'aquest diari, que manté principis d'indepen­dència combativa a través de la partici­pació –de pagament– dels seus subscriptors. L'interlocutor estrella de la troba- da va ser Edwy Plenel, locomotora de Mediapart amb un passat mític com a reporter de Le Monde, que va acabar ­partint peres amb una capçalera fagocitada pels interessos empresarials i les pressions fàctiques.

El discurs de Plenel és potent, lúcid, gens propens a concessions ambigües, i convida a imaginar-lo assajant aquesta mena de retòrica esmolada durant el seu passat d'activista trotskista. Admeto que, amb la magnífica vista sobre Barcelona i la temptació dels petits sangus i dels sucs, vaig tenir moments d'humana desconnexió. Però em va quedar clara una idea de Plenel, categòricament pedagògica, que després he rellegit en els seus textos: “Un cop denunciada, la corrupció financera pot ser combatuda i castigada. La corrupció de les idees, en canvi, és més insidiosa, més subtil i, precisament per això, d'una perillositat més essencial”.

Aquest dies he tornat a pensar en el diagnòstic de Plenel aplicat a la reacció del pare abat Josep Maria Soler davant de les denúncies d'abusos sexuals a Montserrat. L'esforç mediàtic de la institució ­penedida ha aconseguit anteposar-se a l'eco de les denúncies, més fragmentades i emocionalment vulnerables, de les víctimes. Aplicant una lògica que seria injust i demagògic menystenir en una societat diversa, el gran perill és confondre la totalitat amb les parts. Però aquesta és precisament una de les amenaces que vam compartir durant l'esmorzar amb Plenel.

En pocs anys, i cenyint-nos a això que s'anomena marc mental català, hem viscut una seqüència dramàtica: a) el desmantellament moral del pujolisme, gangrenat per exemples sentenciats de nepotisme; b) el pillatge del Palau de la Música, amb pràctiques d'egolatria malversadora emparades pel prestigi d'un cognom, i c) en una dimensió que en ­multiplicarà les seqüeles, l'extensió d'una corrupció genuïnament eclesiàstica que necessitarà molta veritat no ja per entendre's –és incomprensible– sinó per explicar-se.

A banda de la corrupció financera i de les idees, hi ha la corrupció de valors col·lectius intangibles. Uns valors pels quals la versió del corrupte i dels seus còmplices, fins i tot quan actuen amb ­voluntat de penediment i reparació, sempre serà incompleta i necessitarà un ­­periodisme compromès que sàpiga diferenciar la realitat dels fets i la gravetat dels actes de l'estratègia de les intencions i del tacticisme de defensa."


Sergi Pàmies a La Vanguardia del 13.09.2019