 |
| Bosch 1516 |
De les "malalties de l'ànima" també en podríem dir els defectes, o els errors, o les mancances, o les febleses de la ment.
- tenir estima d'un mateix, i sentir llàstima per la situació en la que hom es troba.
- trobar consol en els propis plors i reconfortar-s'hi, quan l'ànima plora.
- posposar les bones accions.
- demanar compensacions per les pròpies accions.
- donar importància al que hom dóna i obligar al que ha rebut la donació a estar agraït.
- trobar consol en els propis plors i reconfortar-s'hi, quan l'ànima plora.
- posposar les bones accions.
- demanar compensacions per les pròpies accions.
- donar importància al que hom dóna i obligar al que ha rebut la donació a estar agraït.
- ocupar-se dels vicis dels altes i tancar els ulls davant dels propis.
- trobar bo el que la pròpia ànima empren, i dolenta l'acció del qui la contradiu.
- esperar el bé quan ja està participant d'ell.
- creure estar en l'estació de la paciència, quan de fet està en una situació que exigeix la gratitud.
- lloar desmesuradament el que ens satisfà i censurar desmesuradament el que ens fa enfadar.
- buscar ser el que més sap, enorgullir-se del propi saber i presumir de saber més.
- aprofundir en els coneixements només per captar el cor dels ignorants i atreure l'atenció amb bonics discursos.
- creure's superior als seus semblants.
- l'aparença de pietat sense sinceritat del cor.
- dedicar-se a embellir les aparences; afavorir l'aspecte exterior, per tal que sigui vist, i descurar l'interior.
- simular humilitat sense practicar-la realment.
- fingir adorar sense estar present en l'adoració.
- adoptar la manera de vestir dels pietosos quan encara es fan accions perverses.
- fer veure que s'és pobre quan es té prou.
- divulgar els vicis i defectes dels germans i amics.
- no exigir prou de les pròpies accions i paraules, estar satisfet de l'estat en que hom es troba.
- denigrar els altres, voler elevar-se per damunt d'ells i ser arrogant.
- el gust pels afers mundans i la xerrameca, el gust per fer safareig.
- el desig violent d'establir-se en aquest món i fer-se ric.
- el violent desig de riqueses, d'acumular béns i prohibir-se repartir-los.
- buscar la companyia dels rics, sentir inclinació per ells, manifestar-los gran sol·licitud i honorar-los desmesuradament.
- la profusió de paraules.
- la joia mundana.
- la inclinació a freqüentar amics, a estar amb gent.
- perdre el temps en insignificàncies en companyia de la gent mundana.
- trobar plaer en la companyia dels que s'oposen a Déu o s'aparten d'Ell.
- deixar-se enganyar pels afalacs.
- formular desigs de manera desconsiderada.
- acostumar-se als mals pensaments i deixar-se obnubilar per les transgressions.
- obeir les pròpies inclinacions, passions i capricis.
- fer la vista grossa davant els propis errors i caigudes.
- cometre tants pecats i faltes que el cor s'endureixi.
- estar fart de tot.
- la mandra, conseqüència de la sacietat.
- el repòs buscat per mandra.
- la rebel·lió.
- la mentida.
- l'avarícia i la mesquinesa.
- la negligència.
- l'obstinació.
- la cobdícia.
- la inclinació a la venjança, l'hostilitat i la ira.
- rondinar a l'hora d'obeir o només obeir a desgrat.
- trobar insípida l'obediència, perdre el gust per l'obediència.
- mostrar obediència per tal que la gent la noti i parli d'ella.
- apreciar la pròpia obediència i sentir autocomplaença quan creu fer el bé.
- el rebuig de la mort.
- pensar que el moment de la mort encara queda lluny.
- buscar l'ajuda dels altres -quan són incapaços d'alliberar la pròpia ànima de les seves desgràcies-, esperar treure alguna cosa d'algú que és incapaç de concedir-la, inquietar-se per la pròpia subsistència (quan en realitat qui la garanteix és Déu).
- la preocupació excessiva per la pròpia subsistència i la poca preocupació per les obligacions religioses.
- oblidar que no es pot viure de debò fins que s'ha controlat la pròpia ànima (morir al món, deixar de banda tot el que no és Déu, deixar de seguir les pròpies inclinacions).
- concedir-se llicències amb ajuda d'interpretacions esotèriques.
- deixar-se enganyar pels prodigis.
- l'omissió voluntària dels manaments divins.
- creure's protegit de les seduccions i suggestions del diable.
- no acceptar la Veritat, no sotmetre-s'hi.
- la indolència en el compliment dels deures religiosos, l'absència de preocupació per les mancances i la indolència i la negació d'aquestes mancances.
- la obstinació en romandre en el pecat, alhora que es desitja el perdó diví i s'espera la misericòrdia de Déu.
- demanar a Déu que guiï la pròpia ànima en les seves accions, i després indignar-se pel que Ell ha triat per ella.
- creure's que ja s'ha arribat a la porta de la salvació, gràcies a les pregàries i actes d'obediència que s'han fet.
- la quasi certesa de ser salvat en el Més Enllà.
(veure Shaykh Al-Sulamí, Las enfermedades del alma y sus remedios. Tratado de psicología sufí (s. X), José J. de Olañeta, Editor, colecció Los pequeños libros de la sabiduría 59, traducció de Francesc Gutiérrez (2001)).
- buscar ser el que més sap, enorgullir-se del propi saber i presumir de saber més.
- aprofundir en els coneixements només per captar el cor dels ignorants i atreure l'atenció amb bonics discursos.
- creure's superior als seus semblants.
- l'aparença de pietat sense sinceritat del cor.
- dedicar-se a embellir les aparences; afavorir l'aspecte exterior, per tal que sigui vist, i descurar l'interior.
- simular humilitat sense practicar-la realment.
- fingir adorar sense estar present en l'adoració.
- adoptar la manera de vestir dels pietosos quan encara es fan accions perverses.
- fer veure que s'és pobre quan es té prou.
- divulgar els vicis i defectes dels germans i amics.
- no exigir prou de les pròpies accions i paraules, estar satisfet de l'estat en que hom es troba.
- denigrar els altres, voler elevar-se per damunt d'ells i ser arrogant.
- el gust pels afers mundans i la xerrameca, el gust per fer safareig.
- el desig violent d'establir-se en aquest món i fer-se ric.
- el violent desig de riqueses, d'acumular béns i prohibir-se repartir-los.
- buscar la companyia dels rics, sentir inclinació per ells, manifestar-los gran sol·licitud i honorar-los desmesuradament.
- la profusió de paraules.
- la joia mundana.
- la inclinació a freqüentar amics, a estar amb gent.
- perdre el temps en insignificàncies en companyia de la gent mundana.
- trobar plaer en la companyia dels que s'oposen a Déu o s'aparten d'Ell.
- deixar-se enganyar pels afalacs.
- formular desigs de manera desconsiderada.
- acostumar-se als mals pensaments i deixar-se obnubilar per les transgressions.
- obeir les pròpies inclinacions, passions i capricis.
- fer la vista grossa davant els propis errors i caigudes.
- cometre tants pecats i faltes que el cor s'endureixi.
- estar fart de tot.
- la mandra, conseqüència de la sacietat.
- el repòs buscat per mandra.
- la rebel·lió.
- la mentida.
- l'avarícia i la mesquinesa.
- la negligència.
- l'obstinació.
- la cobdícia.
- la inclinació a la venjança, l'hostilitat i la ira.
- rondinar a l'hora d'obeir o només obeir a desgrat.
- trobar insípida l'obediència, perdre el gust per l'obediència.
- mostrar obediència per tal que la gent la noti i parli d'ella.
- apreciar la pròpia obediència i sentir autocomplaença quan creu fer el bé.
- el rebuig de la mort.
- pensar que el moment de la mort encara queda lluny.
- buscar l'ajuda dels altres -quan són incapaços d'alliberar la pròpia ànima de les seves desgràcies-, esperar treure alguna cosa d'algú que és incapaç de concedir-la, inquietar-se per la pròpia subsistència (quan en realitat qui la garanteix és Déu).
- la preocupació excessiva per la pròpia subsistència i la poca preocupació per les obligacions religioses.
- oblidar que no es pot viure de debò fins que s'ha controlat la pròpia ànima (morir al món, deixar de banda tot el que no és Déu, deixar de seguir les pròpies inclinacions).
- concedir-se llicències amb ajuda d'interpretacions esotèriques.
- deixar-se enganyar pels prodigis.
- l'omissió voluntària dels manaments divins.
- creure's protegit de les seduccions i suggestions del diable.
- no acceptar la Veritat, no sotmetre-s'hi.
- la indolència en el compliment dels deures religiosos, l'absència de preocupació per les mancances i la indolència i la negació d'aquestes mancances.
- la obstinació en romandre en el pecat, alhora que es desitja el perdó diví i s'espera la misericòrdia de Déu.
- demanar a Déu que guiï la pròpia ànima en les seves accions, i després indignar-se pel que Ell ha triat per ella.
- creure's que ja s'ha arribat a la porta de la salvació, gràcies a les pregàries i actes d'obediència que s'han fet.
- la quasi certesa de ser salvat en el Més Enllà.
(veure Shaykh Al-Sulamí, Las enfermedades del alma y sus remedios. Tratado de psicología sufí (s. X), José J. de Olañeta, Editor, colecció Los pequeños libros de la sabiduría 59, traducció de Francesc Gutiérrez (2001)).
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada