Tres camins

La noció d'espiritualitat és fugissera, és més intuïtiva que descriptiva. Això queda corroborat per la diversitat d'imatges utilitzades per fer-hi referència: dimensió, territori, àmbit, nivell... Però acostuma a ser vista com a quelcom que està més enllà de l'habitual, del quotidià (es dirà fins i tot que està o pertany “a l'altre món”), tot i que també es subratlla que és una altra manera de veure la realitat que tenim al davant, a la que pertanyem.

Sempre hi ha, però, aquesta percepció de la necessitat de seguir un itinerari, de recórrer un camí, per arribar-hi. El camí esdevé clau, de manera que algunes tradicions utilitzen el terme Camí, o gran Camí, per fer referència a la mateixa espiritualitat.

Sembla, doncs, pertinent parlar dels camins per accedir a l'espiritualitat. En proposem tres, sense cap pretensió d'exhaustivitat, per si poden ser indicacions útils a l'hora d'orientar la nostra reflexió i la nostra pràctica.

I.- El camí de la consciència

Una de les vies d'accés a l'espiritualitat podria ser designada com “el camí de la consciència”. Tots els éssers humans tenim la capacitat, feta possible per la nostra estructura neuro-lingüística, d'establir una mena de “distància interior”, d'observar-nos a nosaltres mateixos, de donar-nos compte i formular la nostra mateixa identitat i la realitat de la que formem part. Doncs bé, aquesta capacitat pot ser alhora una eina, un mecanisme que permet l'accés al que denominem “l'àmbit espiritual”.

Això es fa a través d'un cert itinerari, en el que podem diferenciar com a mínim tres moments, que són més aviat dimensions ja que no es desenvolupen de manera seqüencial, o si s'hi desenvolupen és en una dinàmica d'espiral.

1.- Un primer moment és el d'aprendre a gestionar amb la voluntat l'establiment de la distància interior (que no només passi quan passi, sinó quan vulguem que passi). Podríem dir que en aquest primer moment consolidem i aprenem a gestionar el desdoblament del "jo" en un “jo conscient” (observador) i un “jo operant” (observat). Aquest primer moment ens permet evitar dues situacions no desitjables. D'una banda, el deixar la presa de consciència explícita en mans de l'atzar o de circumstàncies externes (passa quan passa), amb la qual cosa deixa de ser un instrument de treball personal. D'altra banda, l'extrem oposat: quedar segrestats pel diàleg interior, que esdevé una mena de conversa obsessiva i quasi permanent amb un mateix. Aquest és un perill o obstacle a subratllar: el jo conscient pot establir un diàleg intern sobre les peripècies del jo operant i quedar presoner d'aquest “diàleg interior sobre el jo operant” (es passa el dia entretingut amb les peripècies del Jo operant, especialment quan són emocionalment intenses: situacions de sofriment, situacions de comportament indesitjat –gelosies, enveges, enfurismaments i mals humors, fatxenderies, autocomplaences que distreuen dels propòsits establerts, etc.-, situacions de diversió i entreteniment, situacions fins i tot de benestar i d'alegria). Quan això passa, es bloqueja la continuació del procés, el pas al segon moment.

2.- El segon moment seria el de poder desenvolupar, potenciar, ampliar tant la magnitud com la freqüència d'aquesta experiència. Fer més gran la distància interior permet una observació més àmplia, més completa i més detallada del nostre “ésser operant” (veiem millor, amb més precisió, tot el que som i fem; tenim una més àmplia comprensió dels mecanismes que ens mouen... Si mirem de massa a prop, correm el risc de veure només una part del nostre “ésser operant”). Incrementar la freqüència dels moments d'observació, dels moments de “presa de consciència”, ens permetrà donar més qualitat a la nostra “operativitat”, ja que “la llum de la consciència” sembla jugar un paper positiu a l'hora de viure la realitat i orientar el nostre comportament.

3.- El tercer moment, que és el que podem considerar pròpiament com el d'accés a l'àmbit espiritual (anar més enllà del jo, o matar el jo en segons quines formulacions) consisteix en arribar a no identificar-se un mateix ni amb el jo operant ni amb el jo conscient, sinó que, separant-nos d'ambdós, ens situem en una mena de punt mig que és alhora interior i exterior i que, sense eliminar el jo conscient i el jo operant, passa a ser el centre de gravetat de la nostra realitat. Aquest punt que és nuclear, central i alhora extern, desidentificat dels dos "jos", se'ns mostra amb una mena de característica que podríem anomenar “impersonal” (fruit d'aquesta doble desidentificació), tot i operar en nosaltres (per això de vegades se'l designa com a “presència de Déu en el nostre interior”: hi ha una consciència, però que no és la nostra consciència, el nostre jo conscient). Una més gran distància interior i una major freqüència de la mateixa faciliten l'aparició d'aquesta consciència impersonal, que associem al que en diem “experiència espiritual” (i que determinades tradicions religioses designen com a “manifestació de la divinitat en nosaltres”, el buddhisme zen l'anomena “consciència zen", l'hinduisme en diu atman, etc.).

II.- El camí dels valors

Un altre camí d'accés a l'espiritualitat és el camí dels valors. Tothom es passa la vida avaluant. Coneixent, certament; però també avaluant. Això m'agrada o no m'agrada, això m'interessa o no m'interessa, això està bé o no està bé... Vulguem o no vulguem, ens passem el dia avaluant. I per a avaluar fem servir uns patrons de referència, els valors. Quan ens posem a pensar, a reflexionar críticament sobre els valors, primer constatem que hi ha molts valors que operen en nosaltres, que fem servir com a vares de mesura per a avaluar la realitat i per a orientar el nostre comportament. Nosaltres com a persones tenim molts valors, i el conjunt de la societat encara en té més. La nostra reflexió crítica ens porta, però, a una operació curiosa: la d'"avaluar els valors". Llavors comencem a sospesar la seva consistència, la seva importància, i mirem de posar-los per ordre, de jerarquitzar-los. És el que tradicionalment s'ha designat com a l'establiment d'una “escala de valors”.

Quan fem això, constatem, amb certa sorpresa i admiració, que hi ha una colla de valors molt especials, que ocupen el dalt de tot de l'escala. Són uns valors que apareixen com a especialment consistents, com a irradiadors de llum, com a autofonamentats, com a dotats d'una força interna que fa que s'imposin, com a capaços de donar sentit a les vides humanes, com a dignes fins i tot de ser objecte de sacrificis, d'esforç, de submissió, de lliurament vital, fins i tot de donació de la pròpia vida per ells. Molta gent ha ofert la pròpia vida lluitant per la seva defensa, lluitant per fer-los possibles. I ho ha fet sigui amb un treball constant dia rere dia, sigui amb un gest heroic puntual que fins i tot li pot haver suposat la mort. Les persones som capaces de lliurar la nostra vida per dues coses: per altres persones concretes i pels grans valors, els valors més valuosos, els de la part més alta de l'escala de valors.

Aquesta part més alta la defineix cada persona, i una tasca fonamental de la nostra vida consisteix en determinar aquesta "cúpula axiològica", aquest paquet dels valors que valen tota mena d'esforç i són dignes de tota mena de devoció. Però cada societat consensua també, implícitament o explícita, quins són els seus valors últims, aquests valors de referència final, els que mereixen tota mena de respecte i que han de ser col·lectivament defensats i potenciats. I de mica en mica, en base a l'experiència de la història, es va creant un cert consens, es va destil·lant una certa essència, es va determinant un paquet de valors que semblen merèixer la designació de ser generalment compartits, de ser de referència general (o de ser universals, si ho preferiu).

Després, cada persona i cada societat hi afegeix altres valors. I cada persona i cada societat aconsegueix ser més o menys fidel a cada un dels components d'aquest paquet axiològic compartit. Però això no és obstacle per a la constatació d'aquests valors generalment considerats com els més valuosos, els que realment valen la pena, els que resisteixen qualsevol examen crític, els plenament fonamentats, els top values, la crème de la crème del món dels valors. Crec que actualment els valors generalment compartits, els valors màxims, els valors plens, són la justícia, la pau, la llibertat, la igualtat, la fraternitat (o el seu parent proper la solidaritat), la bellesa, la bondat, la veritat i l'amor. Cadascú en pot posar més o menys, substituir-ne algun, o fer servir una altra designació per a algun d'aquests valors, però em sembla que aquests nou gaudeixen d'un nivell màxim de consensualitat. Són uns valors molt coneguts, molt treballats per la història, molt evidents si voleu.

Aquests nou tenen una certa entitat per se, una certa consistència que sembla situar-los "fora" de nosaltres mateixos; tenen un valor que sembla anar més enllà del que li vulguem donar nosaltres (tot i que, i això és molt important, només existeixen si nosaltres els reconeixem i els portem a la pràctica). La seva entitat no sembla dependre del cas que els hi fem. En el cas de les virtuts, que formen el nivell precedent dins la part alta de l'escala de valors, aquesta vinculació personal és més patent: quan parlem de la generositat, o de la comprensió, o de la humilitat, o de la paciència, per exemple (i en aquest grup hi ha molts membres, desenes i desenes) ens trobem amb una mena de valors més lligats al comportament personal i menys objectivables. Per dir-ho barroerament, necessiten de més fidelitat operativa per a ser mostrats i defensats, tenen una mica menys de consistència com a entitats conceptuals, estan més a prop de l'adjectiu que del substantiu, mentre que els de la part més alta se situen a un nivell màxim de substantivitat (tot i que, insistim, si no són encarnats en la pràctica tampoc no són res més que boniques idees).

Imaginem, doncs, que estem d'acord en la caracterització d'aquest nivell màxim de l'àmbit axiològic i que hi posem els nou valors esmentats. Llavors poden passar dues coses. Una, que els vivim com a nou peces diferenciades, cadascuna amb la seva entitat, i ja està. És el més habitual. Però hi ha una segona possibilitat, o més ben dit hi ha qui viu l'experiència, qui té la sensació, que no es tracta realment de peces separades. Que la irradiació que comparteixen és única. Que no estan desconnectats, sinó íntimament lligats, essencialment vinculats entre sí. Fent servir una metàfora, diríem que són com nou cares d'una mateixa peça. Que són nou vidres de color diferent que envolten una mateixa llum central. Que la força que té cada un d'ells no és pròpia, sinó compartida, perquè li ve de la llum interior. Que no es poden trossejar. Que vincular-se a un és vincular-se a tots. Que no és possible venerar-ne un i menysprear-ne un altre. Que formen un paquet articulat, on les peces es diferencien però són inseparables de les altres. Que podem accedir al conjunt a través d'una de les peces que inicialment ens ha fascinat especialment, però que quan ens hi vinculem realment (no només emocionalment) quedem també vinculats a totes les altres.

Quan això passa, quan accedim a aquesta percepció-vivència, diem que aquesta llum interior compartida pels grans valors, aquest àmbit central comú, és l'àmbit espiritual. Alguns diran que no té nom, altres en diran Déu o la divinitat, altres faran servir metàfores diverses com la llum o el foc interior, o l'esplendor de la realitat, o l'impuls vital, o la força essencial, o l'energia omnipresent, o el poder ocult, tan se val la designació emprada. Tan se val mentre apunti a aquesta mena de realitat central, compartida, que es manifesta a través dels grans valors.

III.- El camí dels símbols

Un tercer camí d'accés a l'espiritualitat és el camí dels símbols. Una de les capacitats més extraordinàries i meravelloses de la cultura humana és la de crear imatges (físiques i mentals) i accions (gests, exercicis, practiques) que et xuclen i se t'emporten cap a "l'altre món", que et canvien la mirada, que t'alteren la percepció i la vivència de la realitat, que et fan sortir de la manera habitual de veure les coses. Aquestes imatges i accions les podem designar amb l'etiqueta “símbol”, tot i que aquest terme també és emprat en altres sentits. Aquesta polisèmia, com d'altres, pot generar algunes confusions, i caldrà estar atents al context a l'hora de veure quina accepció del terme “símbol” estem fent servir. Una manera d'apaivagar aquest risc de distorsió semàntica seria parlar de “símbols espirituals” o de “símbols religiosos”, però aquesta opció, tot i el seu rigor i coherència, alhora genera complicacions, perquè els termes “espiritualitat” i “religió” són també actualment força polisèmics i confusos, a més d'anar acompanyats per càrregues emocionals fortes, tant si són positives com si són negatives.

Ens arriscarem, doncs, a optar per la denominació simple “símbols”, ben conscients de no identificar-nos amb totes les possibles accepcions del terme sinó només amb una part d'elles. Una part, però, que considerem molt rellevant per a la vida de les persones, ja que l'accés a "l'altre món", la modificació de la percepció habitual, és una de les experiències més grans i profundes que un ésser humà pot viure. O que poden viure aquells que experimenten aquesta vivència; no tothom la té, ni s'hi pot accedir pel simple desig o la sola voluntat. Fan falta determinades condicions per tal que els símbols operin, i aquesta operativitat no és mai mecànica: no podem dir “fes això”, o “confronta't amb aquesta imatge”, i veuràs com automàticament i inevitablement se t'obren les portes del cel (que és una altra manera metafòrica de parlar de "l'altre món").

És adient aquesta metàfora de la porta a l'hora de parlar del símbol? Sí i no. Sí, perquè realment els símbols obren l'accés a l'altre món, donen pas, són camí cap a l'altre món, són obertures per les que podem passar per anar més enllà de la nostra realitat feta de sensacions, raonaments, emocions, avaluacions. Els camins als que aquestes portes donen pas són “camins silenciosos”, o sigui camins que no es poden descriure amb paraules precises, camins dels que no es pot parlar de la mateixa manera que parlem d'aquest món, camins als que només es pot fer al·lusió. I és per això que la metàfora de la porta no acaba de ser del tot adient, o més ben dit pot generar confusió, perquè pot fer pensar que indica que entrem en un altre món però tan descriptible, tan real, tan tangible com el nostre. O que entrar en l'altre món és simplement una manera d'ampliar el nostre món, d'accedir a aspectes o regions del nostre món que no coneixíem i que poden incorporar-s'hi, entrar a formar-ne part. I no és així: el símbol no permet el pas a un tros fins ara desconegut per nosaltres d'aquest món nostre, sinó que és accés a un “altre” món.

A través del símbol no s'amplia la realitat: el món continua essent el mateix, '’únic que hi ha; la realitat és única. El símbol no dona pas a una altra realitat, a una nova realitat; el símbol és en ell mateix l'única realitat accessible, ell forma part de la realitat. Ell és l'única materialitat existent, materialitat peculiar però materialitat. No és una finestra que permet veure “una altra cosa”, quelcom nou (la metàfora de la finestra encara és menys adient que la de la porta). El símbol porta en ell tot el que “hi ha”: si entrem en algun lloc és en el símbol, si veiem alguna cosa és el símbol. I tot i això, forçant la paradoxa, hem de dir per mirar de ser exactes que “el símbol dona accés a l'altre món”. O a un “món altre”, que no és una extensió del món sinó una altra cosa diferent del món. I per això “altre món” no és un terme totalment inútil, tot i que també pot ser mal interpretat.

Així doncs, els símbols obren i no obren, deixen pas i no deixen pas, assenyalen a quelcom que no són ells però que només podem copsar en ells. Amb la paradoxa que els símbols són enormement diferents entre sí, i en canvi sembla ser que tots ells mostren el mateix, donen accés al mateix. És això fruit de la indescriptibilitat lingüística del que es veu (com que no ho podem descriure, ens sembla o diem que és el mateix...)? Potser sí, però per al cas tan li fa: l'altre món ens apareix com a un, únic, indescriptible. Per això la imatge tradicional del setè cel, de la darrera esfera de la realitat, tenia la seva gràcia: els símbols vists com a mil foradets que podem fer a la pell que recobreix la realitat per donar un cop d'ull a aquesta última esfera envoltant, única, buida, misteriosa, cristallina, meravellosa que s'anomenava el cel i estava damunt dels nostres caps com el cel blau ens sembla que envolta la terra, o la negra nit en la qual els estels serien imatges d'aquestes mil finestretes que ens permeten veure la immensa llum del que hi ha a fora, la llum que envolta la nostra esfera, la gran esfera lluminosa que tot ho envolta (i perdoneu aquestes incursions en el llenguatge al·lusiu, metafòric).

Fetes aquestes consideracions podem tornar al principi, en que parlàvem d'imatges i accions. Cal subratllar la multiplicitat i relativitat dels símbols. N'hi ha molts, tot i que a molta gent, en algun moment o sempre, li pugui semblar que no n'hi ha cap (i, per tant, que no hi ha "altre món"). I són propis de cada persona: el que per a un opera com a símbol no operarà pel seu veí. D'aquí la inevitable tasca personal de trobar "allò que per a mi és símbol", si és que se'n troba algun. Si no en trobes cap, per a tu no hi ha altre món, i per tant aquest no existeix. La postura agnòstica de dir "jo no puc dir si hi ha o no hi ha altre món, només puc dir que jo no tinc cap símbol que m'hi doni accés" no aporta gran cosa; si no tenim símbol, és com si no hi hagués altre món, de fet no n'hi ha perquè per a nosaltres no n'hi ha.

Ja hem dit que l'altre món no és quelcom objectiu que hi ha allà a fora però al que no hem trobat l'accés sinó quelcom que només existeix de fet en la mesura que el vivim, en la mesura que tenim algun símbol que ens l'obre. O fins i tot podríem dir que el símbol crea l'altre món, i seria exacte, amb la reserva que la vivència subjectiva que tenim quan opera el símbol en nosaltres no és que el símbol “genera” l'altre món sinó que ens “dóna accés” a un altre món: matís important, tot i la seva subjectivitat. Aquesta tensió irreductible entre "crear", "generar", "produir", i d'altra banda "accedir", "portar-nos a", traslladar-nos", fer-nos fer el viatge" és immanent al símbol, és una de les seves característiques, és una tensió interna que forma part de la seva naturalesa i que hem de viure com a tal tensió, tenint com té la virtut d'ajudar-nos a no caure ni en la cosificació de l'altre món ni en la seva subjectivització (l'altre món no és allà fora, però tampoc me'l faig jo).

Tornem a la multiplicitat dels símbols: n'hi ha molts i de menes molt diferents. Els aplegàvem en dos grans blocs (imatges i accions) però això només és una distinció elemental, n'hi pot haver d'altres de més precises o sofisticades. Continuant, però, amb aquesta, podríem dir que les imatges poden ser físiques o mentals. Les físiques generen una imatge mental, les mentals només existeixen en aquest nivell. Les mentals poden ser conceptuals o imaginatives. Les físiques poden anar des de la tangibilitat d'un objecte (com ara una pedra) o una escultura, a la una mica menor tangibilitat d'una pintura, a la encara menor d'un poema o una narració, a la encara menor d'una música. Entre el poema i la música hi ha la cançó. Entre l'objecte i la pintura hi pot haver el paisatge. Entre l'objecte i el paisatge hi pot haver una flor o qualsevol altre element natural que operi com a símbol (la muntanya, el vent, el sol, el llac...). Entre el físic i el mental hi ha el concepte referit a elements naturals bàsics: la terra, l'aigua, l'aire, el foc.

En el món del símbol mental conceptual hi ha nocions com la creació, l'encarnació, la resurrecció, la redempció, la salvació... En el símbol mental imaginatiu hi ha evocacions d'elements naturals (la llum) o axiològics (la pau, l'amor) o emocionals (la serenor, la calma).

Les accions poden ser de moltes menes, començant per la més elemental: el gest, una posició del cos (seure amb l'esquena dreta, per exemple, o postrar-se). Cadenes gestuals les trobarem a disciplines com el ioga o el tai xi. També caminar, passejar, pot ser una acció simbòlica. I hi ha tot l'àmbit de l'acció litúrgica, de les celebracions i rituals que poden anar des dels rituals xamànics fins a les misses catòliques. Fins i tot podríem incloure en certa manera en l'acció simbòlica les pràctiques de generositat, d'ajuda als altres (visitar malalts, donar diners per als necessitats, fer tasques de voluntariat, escoltar a persones en dificultat...). 

Tot això -i moltes més coses- pot operar com a símbol. I tot això també pot operar com a realitat no simbòlica, valuosa per ella mateixa, evidentment: un paisatge, una pintura, una música, un concepte, una imaginació, una acció solidària, tot això és valuós independentment de si opera o no com a símbol. El símbol no és quelcom de tangible que només funciona com a símbol: és quelcom de tangible que té alhora i per a algú i en un moment determinat la capacitat de xuclar a la persona (o de donar-li una empenta, si ho preferiu) i endur-se-la a "l'altre món", de donar-li un accés vivencial a "l'altre món". I això passa quan passa, i li passa a qui li passa, i no es pot fer que passi de manera mecànica o automàtica: tornant al llenguatge analògic, diríem que l'esperit bufa quan vol i on vol, o que la gràcia ens és oferta sense que sapiguem ni quan ni a on; només cal estar alerta i preparats per acollir-la.