Shakespeare: El sonet 18

Guido Reni 1599

El preciós sonet XVIII de William Shakespeare:

"Shall I compare thee to a Summer's day?
Thou art more lovely and more temperate:
Rough winds do shake the darling buds of May,
And Summer's lease hath all too short a date:

Sometime too hot the eye of heaven shines,
And oft' is his gold complexion dimm'd;
And every fair from fair sometime declines,
By chance or nature's changing course untrimm'd:

But thy eternal Summer shall not fade
Nor lose possession of that fair thou owest;
Nor shall Death brag thou wanderest in his shade,

When in eternal lines to time thou growest:
So long as men can breathe, or eyes can see,
So long lives this, and this gives life to thee."

Shakespeare, Sonet XVIII

No se sap ben bé quan van ser escrits els Sonets de Shakespeare, però es considera que el més probable és que ho fossin entre 1594 i 1596.

Aquesta és la versió catalana de Salvador Oliva:

"¿Et comparo amb un dia del temps primaveral?
En tu hi ha més bellesa i més comportament:
els bells capolls del maig sovint sacseja el vent,
i a tota primavera li arriba el seu final.

Massa ardent, de vegades, fulgura l'ull del cel
i sovint el seu rostre daurat empal·lideix,
i tot allò que és bell, del bell se n'evadeix
o per l'atzar o bé pel curs del temps cruel.

Però la teva primavera durarà,
guardarà la bellesa com una recompensa,
i detenir-te en l'ombra la mort no es vanarà

quan en versos eterns el temps tu pugis vèncer,
mentre els homes respirin i els ulls puguin mirar,
mentre els meus versos visquin i et puguin recrear."

Aquesta traducció, de gran qualitat, planteja un problema interessant. El traductor ha optat per canviar l'estiu per la primavera, probablement per obtenir una traducció més harmònica. Ara bé, entre la primavera i l'estiu hi ha una diferència de significació rellevant: la primavera és el temps de l'esperança, del desplegament, del creixement, mentre l'estiu és el temps de la plenitud, de la maduresa, de l'acompliment. Són dues tonalitats ben diferents...

I heus aquí la versió catalana de Joan Triadú, publicada al núm. 8 de la revista Vida nova de Montpeller l'estiu de 1956:

"Podria comparar-te amb un dia d'estiu?
En tu hi ha més amor i suau temperància!
Baten els rudes vents el brot de maig esquiu
i el tracte amb el bon temps no té perseverància.

L'ull celeste sovint massa ardor el domina,
o la seva natura, d'or, disminueix.
Tota serenitat perd serenor i declina
quan la deixa el bon temps o l'atzar la traeix.

El teu estiu etern no s'esgota. Sens nombre
tindrà per sempre més la lluor que tu esprems.
La mort no podrà dir que rondes la seva ombra
car amb versos eterns creixeràs amb el temps.

Mentre un home aleni i uns ulls treguin florida,
el vers també viurà i a tu et donarà vida."

I aquesta és la versió catalana de Marià Manent (dins de "Poesia anglesa i nord-americana", Editorial Alpha, 1955):

"Amb un dia d'estiu podria comparar-te?

Més temperada ets tu, i de més bellesa.

Dolços borrons de maig els aspres vents agiten

i massa poc l'oci estival ens dura.

És massa ardent quan brilla l'ull celest, de vegades,

o el seu color daurat entela una ombra;

en tots els qui són bells la bellesa declina,

marcida per l'atzar o el curs de la natura.

El teu estiu etern, però, no ha de marcir-se,

ni ha de perdre el domeny de la teva bellesa;

la Mort no es vanarà de tenir-te en les ombres

quan, en versos eterns, tu creixis amb els dies;

mentre hi vegin els ulls, mentre els homes alenin,

aquests versos viuran i et donaran la vida."