Lluita, cultura, socialisme

Tàpies 1978

"Avui estem immersos en una crisi de civilització (...) que situa els problemes de la cultura - és a dir, de la manera com ens enfrontem amb el món, com intentem d'entendre'l i com intentem de viure-hi - al bell mig de tota la nostra problemàtica vital. I avui la sensació que travessem una crisi profunda de la societat en què vivim, una crisi de civilització, és extremadament viva per a tots nosaltres. (...) L'espècie humana ha desencadenat unes forces de les quals, en certa manera, està perdent o ha perdut el domini. Dos segles de progrés científico-tècnic espectacular han posat a les seves mans un potencial immens d'alliberament i de millora de la seva vida però, al mateix temps, també un potencial de destrucció que amenaça la supervivència física mateixa de la humanitat i de la qual tenim el símbol més material amb l'armament nuclear. Tot això, doncs, crea un clima de precarietat, un clima d'incertitud que es manifesta en un trontollament més intens que en altres moments de tots els valors que cohesionen la vida social. I això està fent néixer reaccions, que potser encara són marginals però que creixen dia a dia, reaccions de tipus irracionalista, de tipus disgregador, en diversos aspectes i en diverses formes, que representen un element de crisi que porta a la perplexitat molts esperits i especialment la joventut. Fins no fa gaire pràcticament ningú no discutia la necessitat i la bondat del progrés científico-tècnic, però cada dia són més les veus que el posen en qüestió, no sols en el camp de la reflexió teòrica, on veiem sorgir nous irracionalismes, sinó fins i tot en el camp de la pròpia actitud vital també, en l'experimentació de formes de vida diferents, en les quals es barregen elements de consciència crítica realment progressista amb factors de disgregació moral i social que són inquietants. Crec que (...) aquells que ens enfrontem amb els problemes socials amb la mirada posada cap a un canvi de signe igualitari, hem de veure amb una certa inquietud aquest fenomen i hem d'intentar, al mateix temps que hi trobem elements de revolta positiva, d'oposar-nos a tot allò que tenen d'irracionalisme estèril, de primitivisme intel·lectual, d'empobriment i de renúncia a tota una sèrie de factors civilitzatoris als quals no podem renunciar.

Jo, aquí, voldria fer un elogi del progrés científico-tècnic que ens ha permès de fer, com deia abans, un salt espectacular en el domini de la naturalesa, en el nostre propi autodomini, i que ens ha permès fer uns salt espectacular en la lluita contra la fam, contra la malaltia, per l'augment de les possibilitats de la vida mateixa. D'alguna manera, el propi coneixement científic i tècnic és un punt de partida inexcusable, obligat, fins i tot per redefinir críticament l'ús i les conseqüències de la mateixa ciència. Amb la qual cosa no vull dir que calgui ignorar les limitacions d'un racionalisme estret, ni de negar la importància de l'educació de la sensibilitat, del món de les emocions, que evidentment forma part de la natura humana.

Elm problema, doncs, un dels problemes grans d'aquesta època no és la nocivitat del progrés científic mateix, com alguns d'aquests corrents irracionalistes d'alguna manera pretenen dir, sinó de la seva administració social, de la forma com el sistema social vigent, el capitalisme, l'administra i en fa ús. El fet és que en un sistema de producció anàrquica basat en la competència, basat en la contraposició de l'interès públic i l'interès privat, en la dinàmica de concentració del poder econòmic i polític que aguditza necessàriament els conflictes socials i les contradiccions entre nacions o grups de nacions, el progrés científic en aquest món serveix, al mateix temps que com a factor d'alliberament, com a factor que posa en mans d'aquesta dinàmica destructiva unes armes que abans no existien. És per això, en aquest context, com la necessitat de superar aquest sistema esdevé una necessitat peremptòria, una necessitat urgent, una necessitat cada vegada més vital per a la supervivència mateixa de tota la humanitat."

Aquest text pertany a la intervenció de Joaquim Sempere a les Jornades  Lluita, cultura, socialisme organitzades per la Comissió de Cultura del PSUC al Col·legi d'Advocats de Barcelona el 10.02.1978.

La intervenció de Sempere, de qui fa poc hem llegit amb gust L'explosió de les necessitats (1992), i de qui ens plaurà llegir Las cenizas de Prometeo. Transición energética y socialismo (2018) és, de les ponències de la Jornada, la que es manté més particularment vigent, i volem establir-hi un petit diàleg quaranta anys després, ara que la vida que llavors començava ja ha passat i podem fer un cert balanç del que hem viscut.

De fet, emociona veure la proximitat d'aquestes reflexions a les que podríem fer en el moment actual. Potser la tecnologia ha fet alguns salts espectaculars (ordinador personal, mòbils, etc.) però en la mesura que fem una mica d'abstracció per a la reflexió, la problemàtica és tan semblant...

Més endavant de la seva intervenció, Sempere deia:

"Tampoc no voldria accentuar, una vegada dit això, la nota catastròfica de la visió d'aquest moment, perquè també estic convençut que vivim una època molt rica, molt contradictòria, en la qual, al costat d'uns factors d'inquietud i de descomposició hi ha una gran quantitat de factors d'esperança.

Per sota mateix dels nostres peus, d'una forma que podríem dir subterrània estan sorgint ja els gèrmens d'una nova civilització que pot substituir aquesta. I això ho veiem constantment a tot arreu. Al costat del creixement de la potència dels estats imperialistes, al costat de la capacitat destructiva del poder del gran capital sorgeixen amb una força incontenible tot un conjunt de formes de renovació, d'aspiracions, de projectes, de vitalitat intel·lectual i moral que penso que són el contrapès sobre el qual ens hem d'afermar per tirar endavant."

Es mostrava aquí Sempere excessivament optimista? Parlava més des de les aspiracions que des de les constatacions? Potser sí. Aquests quaranta anys no han vist l'aparició d'aquesta nova civilització. Sembla que estiguem encara en la mateixa conjuntura històrica assenyalada per Sempere. Potser, sense saber-ho i sense voler-ho, hem estat quaranta anys aturats pel que fa a la dinàmica històrica positiva de la nostra societat. Pot ser. I tampoc ara hi ha gaire indicis objectius de cap renovació profunda. Potser ara no podem més que tornar a insistir en les consideracions, potser voluntaristes però encertades, de Sempere, el desig d'una nova societat tot i que que no acabem de veure d'on podria sorgir ni què la podria caracteritzar. Una pena.


Continuava Sempere:

"Naturalment, una política socialista en el terreny cultural haurà de proposar-se (...) superar tots els dèficits d'instrucció, d'instrucció bàsica, de formació a tots els nivells de la societat, tant del poble com dels especialistes, al nivell de la investigació, etc. A casa nostra l'herència de la dictadura és una herència molt feixuga en aquest capítol. Fins i tot, al nostre país tenim "bosses" importants d'analfabetisme, tenim un dels índexs més baixos d'Europa de lectura de periòdics i de llibres, etc. No hi insisteixo. Però aquesta batalla extensiva, d'extensió cultural,  s'haurà de situar en un marc més ampli en el qual, d'una banda, les forces democràtiques i populars disputin a les classes dominants l'hegemonia ideològica i l'ús dels aparells ideològics existents, els instruments i les formes de producció i difusió de la cultura, i d'altra banda, que es lliuri una batalla pel contingut mateix de la cultura. No insistiré en el primer aspecte, en el de la batalla per l'hegemonia ideològica, per la disputa dels instruments ideològics i molt particularment la televisió, que ens hauria de preocupar molt fonamentalment com a eina de cultura. Voldria insistir en el que podríem dir la batalla per un contingut nou de la cultura. I voldria posar per davant que avui el socialisme, al nostre país i en països de la nostra àrea històrica i geogràfica, no pot avançar, i sobretot no pot avançar per una via democràtica,  si juntament amb l'acció en el terreny polític i econòmic dels partits, dels sindicats, de totes les associacions i de tots els individus partidaris del canvi  no hi ha una acció cultural tendent a substituir els valors en decadència del capitalisme per uns altres valors. M'atreviria a dir que sense aquesta acció cultural el socialisme no pot avançar en els nostres països. En el camp de la cultura com en el de les institucions polítiques no podem esperar el dia, el gran dia, d'un capgirament total de l'ordre existent, sinó que hem de treballar en la perspectiva d'una penetració lenta i gradual que modifiqui la consciència de les persones, que vagi establint formes i instruments d'intervenció i de participació culturals, elements de socialisme, com s'ha dit en altres terrenys, també en el terreny dels valors i dels costums.

Del que es tracta és precisament que estem assistint a la decadència i a la mort lenta de tot un sistema de valors. La gran responsabilitat política i cultural de les forces progressistes és de donar una alternativa i de fer-la triomfar. En cas contrari aquesta decadència pot desembocar en un estat cada cop més agut de desintegració moral i espiritual. El capitalisme modern, efectivament, combina un individualisme exasperat en l'afany possessiu, que intenta de generalitzar a tota la massa de la població per tal d'ampliar constantment els mercats i fer rutllar un sistema basat en el màxim benefici de les empreses privades i no en la satisfacció de les necessitats. El capitalisme modern combina la competència amb l'agressivitat, la pèrdua del sentit comunitari de l'existència amb la pèrdua dels ideals liberals. Les formes democràtiques, allà on existeixen, es buiden de contingut i perillen davant d'una tendència involutiva, autoritària que concentra cada cop més el poder i la capacitat d'intervenció en poques mans."

Sempere l'encertava, era clarivident. Però no hi ha hagut ni assoliment de l'hegemonia ideològica per part de les forces progressistes ni s'ha aconseguit donar un contingut nou a la cultura. No hem aconseguit substituir els valors en decadència del capitalisme per uns altres valors. Tampoc és que el capitalisme hagi dut a terme una renovació dels seus valors. Simplement, hem continuat vegetant tots plegats enmig d'aquests valors en decadència. La mort lenta del sistema de valors capitalista es manté, el que comporta una creixent desintegració moral i espiritual. No hem sabut formular una alternativa i fer-la triomfar.

Per què en aquests quaranta anys hem estat incapaços de formular una alternativa i fer-la triomfar? És un debat important, en el que valdria la pena aplegar moltes respostes per veure si entre totes podem comprendre una mica què ha passat i què passa ara. Per part meva, diria que aquesta incapacitat de formular i impulsar una alternativa no s'ha degut als obstacles externs que hagi pogut generar el sistema sinó a obstacles interns, a febleses pròpies de les forces progressistes. Febleses de pensament i febleses de fraccionament i personalismes; no hem pensat prou i ens hem barallat massa entre nosaltres. Per dir-ho molt curt, crec que el progressisme es va enfangar en una incapacitat d'innovació ideològica derivada de l'anquilosament dogmàtic de la tradició marxista (fins que aquest aparell ideològic anquilosat va col·lapsar sota el seu propi pes, i després no hem estat encara capaços de reaccionar proposant nous esquemes). Perquè es va produir aquest anquilosament (potser era un mal genètic, que derivava del mateix origen del pensament marxista, o potser va ser el resultat de la submissió a l'estalinisme i a les necessitats de la Unió Soviètica) hauria de ser també un  dels elements tractats en el debat. Potser tots els aparells ideològics s'anquilosen i s'enfonsen, potser la renovació no els pot venir de dins i només poden ser substituïts per un nou aparell alternatiu. Però això tampoc no ha passat en aquest període: cap aparell ideològic progressista ben estructurat no ha aparegut a l'horitzó. Ens hem quedat al desert.

Hi va haver alguns intents d'anar més enllà des de dins. Recordem-ne tres de significatius, vinculats entre sí: el socialisme de rostre humà de l'Europa de l'Est ("primavera de Praga"), l'eurocomunisme i el diàleg cristiano-marxista. Aquests intents van viure el seu moment daurat durant els anys setanta i després, a mesura que ens endinsàvem en els vuitanta, es van anar perdent enmig de les boires de la història, deixant la tasca a mig fer. El marxisme oficial es va acabar d'enfonsar juntament amb la Unió Soviètica i el catolicisme es va encarcarar amb Joan Pau II (i de moment ni el papa Francesc és capaç de revitalitzar-lo). Les esperances de diàleg i novetat ideològica que havien representat aquests tres intents es van difuminar. Certament que la seva lletra no es pot reprendre, pertany a un context històric ja desaparegut. Però el seu esperit, el que representaven i com ho representaven, podria no haver mort amb ells. Malauradament, no coneixem indicis que indiquin nous intents en aquesta línia (hi va haver un moment, amb l'aparició del 15 M i Podemos, que va semblar que alguna cosa es revifava en aquesta línia, però malauradament no ha quallat prou bé, s'ha centrat molt en l'àmbit estrictament polític i l'eterna tendència al fraccionament i el personalisme del món progressista l'ha posat també en perill, potser irreversible).

Adéu perspectives innovadores, adéu il·lusions de creativitat, adéu diàlegs fecunds, ens ha quedat un panorama de terra més aviat estèril en el que donem tombs sense rumb. L'aparell cultural del capitalisme no va haver de fer res, només contemplar l'espectacle de l'autodestrucció del contrincant. Només va haver de continuar reproduint rutinàriament -durant quaranta anys!- les seves gastades propostes (un exemple: la música rock, que el nostre cantant Raimon ja esmentava críticament en la Jornada que estem comentant).

Bé, segur que aquesta anàlisi és o bé clarament insuficient o incorrecta. La veritat és un mirall trencat (Salvador Espriu, Primera història d'Esther: “Penseu que el mirall de la veritat s'esmicolà a l'origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum.”), i un només pot parlar des del minúscul reducte de la pròpia experiència. Però saber per què ha passat tot això és rellevant. Com dèiem, potser amb una colla d'aportacions diverses i complementàries aniríem trobant les causes de la buidor operativa del progressisme durant aquests quaranta anys.


Continuava Sempere:

"El canvi que necessitem no es pot limitar avui a l'esfera política i econòmica. El pes del sistema sobre la vida quotidiana, sobre les prioritats econòmiques, sobre el tipus de consum és tan gran que és impossible pensar en la construcció del socialisme sense pensar alhora en la construcció paral·lela d'un nou model humà. Com ha dit Lukács, ningú no es converteix al socialisme en virtut de la perspectiva de posseir un automòbil, sobretot si ja el posseeix sota el capitalisme. Diria que es tracta d'estimular, d'ajudar que sorgeixin necessitats noves, de valoritzar necessitats superiors per damunt d'altres necessitats que el frenesí productivista-consumista del capitalisme ha engendrat. La possessió de diners, de béns materials és col·locat com la finalitat primordial de la vida. En canvi es tracta d'aconseguir - i, naturalment, això és una batalla llarga que no s'aconsegueix en un dia - que la gent valori, per damunt de tot, l'amistat, per exemple, el propi conreu cultural o artístic o el plaer de la conversa, o el plaer simplement de perdre el temps. I dic aquests exemples perquè contrastin més amb l'ideal de vida que ens proposa la societat capitalista. Amb això no vull subestimar la importància de les necessitats materials que, naturalment, l'home fins i tot per cultivar el seu esperit necessita tenir satisfetes. Però es tracta de donar més densitat, més riquesa a la relació home-natura."

Com podríem no compartir el que diu Sempere? I com és que hem fracassat en aquesta batalla si avui els seus termes ens continuen semblant tan obvis? Quaranta anys sense aconseguir passos significatius en aquesta línia! Ens maleiran com a generació estèril, impotent, inútil...


Optimista, reflectint l'optimisme de finals dels setanta, i després de fer una oportuna defensa d'un nou individualisme o nou personalisme, així com del valor de les experiències viscudes en col·lectivitat, que havien estat riques a Catalunya, Sempere continuava amb una reflexió sobre el paper dels intel·lectuals (temàtica que ja havia estat molt viva al final de la Segona Guerra Mundial):

"De fet, quan parlem de tots aquests conjunts de valors nous que cal fer sorgir o que cal ajudar a fer sorgir, no cal inventar res, crec. La revolució cultural de la qual parlo està en curs, i està en curs, i està en curs també al marge de la voluntat dels partits i de les forces de l'esquerra. Per tot arreu sorgeixen individus i grups que rebutgen els valors dominants, que reclamen un nou vincle amb la natura - penseu en els ecologistes -, que busquen una relació diferent entre els sexes, que resisteixen els intents de manipulació publicitària i el consumisme desenfrenat, buscant, de vegades, la simplicitat material; d'altres vegades, formes comunitàries de vida en petits grups que aspiren a un equilibri nou entre la racionalitat i la vida de les emocions. El que cal és inserir-se en aquests corrents renovadors tot sotmetent-los a la crítica, tot netejant-los d'adherències irracionalistes, tot incorporant allò que tenen de críticament constructiu al projecte socialista. I això ho hem de fer (...) sense convertir-nos en ghettos contraculturals, sinó inserint-nos realment enmig de les masses populars, portant aquesta preocupació, portant tot aquest element de crítica radical del sistema de vida imperant perquè la gent el vagi assumint de mica en mica. En aquest sentit penso que els partits d'esquerra tenen una gran responsabilitat; la intel·lectualitat avançada té també una gran responsabilitat. La responsabilitat de fer-ho, repeteixo, sense convertir-nos en ghettos contraculturals, en minories marginals que no incideixen en la realitat i que fins i tot poden generar reaccions crispades en una gran massa del poble; sense esdevenir un factor més de perplexitat i d'inseguretat, perquè penso que un dels elements amb els quals avui les forces més reaccionàries poden jugar és tocar aquests mecanismes d'inseguretat col·lectiva que porten a reaccions massives de tipus irracional. I crec que no hauriem d'oblidar la lliçó de la pujada del feixisme en els anys trenta. (...) Enfront de les tendències nihilistes a la facilitat, a la superficialitat, al menyspreu de l'esforç, caldria reivindicar el compromís a fons amb el treball intel·lectual, el rigor i el gust de l'obra ben feta. I em sembla que els intel·lectuals tenen, en temps com aquests, una responsabilitat especial davant del confusionisme i les mixtificacions fomentats per les forces conservadores i reaccionàries. (...) Jo diria també que l'intel·lectual està sovint temptat per la coqueteria de l'escepticisme i del decadentisme. (...) L'intel·lectual reivindica sovint el paper de consciència crítica de la societat, però no ha de ser només, ni principalment, una consciència crítica - diríem - parasitària. Hauria de ser també una consciència constructiva, aportadora de propostes renovadores."

Consideracions ben encertades. Han pogut jugar els intel·lectuals en els darrers quaranta anys un paper d'aquesta mena? Han aconseguit "connectar" amb la gent o han quedat tancats en els seus reductes? Crec que ho han intentat sense èxit. El per què seria també un bon complement del debat proposat. Però em temo que el progressisme a casa nostra continua molt fragmentat, dispers, potser amb més ganes de barallar-se que de reflexionar plegats, i això no facilitarà una consideració pausada d'aquesta problemàtica.